[Evangeli del diumenge, 25 d’octubre 2015]

Marc 10,46-52:

Arribaren a Jericó. Quan Jesús en va eixir amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, estava assegut a la vora del camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:
—Fill de David, Jesús, tin pietat de mi!
Molts el reprenien perquè callara, però ell cridava encara més fort:
—Fill de David, tin pietat de mi!
Jesús s’aturà i digué:
—Crideu-lo.
Ells van cridar el cec dient-li:
—Coratge! Alça’t, que et crida.
Ell llançà el mantell, es posà dret d’un bot i se’n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà:
—Què vols que faça per tu?
El cec respongué:
—Rabuní, fes que hi veja.
Jesús li digué:
—Vés, la teua fe t’ha salvat.
A l’instant hi veié i el seguia pel camí.

A voltes en la vida et trobes amb gent animosa, entregada, disposada a donar-se completament a allò en què creu, a no escatimar gens dels seus esforços i il·lusions. Estar al costat d’ells i elles sol ser una experiència positiva, que alegra l’ànim, que eixampla l’ànima i que ens fa mirar les dificultats d’altra manera, com obstacles quotidians que van desapareixent a colp d’insistència i de treball comú.
El cec Bartimeu representa a estes persones. A pesar de les seues limitacions, que són evidents, la seua ànima seguix plena d’il·lusió per canviar, per seguir avant, per ampliar horitzons.
Les seues limitacions, per a començar, són quatre, algunes molt sòlides:

• És cec. Pel que queda limitat en aquella societat; no pot treballar, ni valdre’s per si mateix. No pot caminar per la vida en llibertat.
• És captaire. Totalment depenent de la caritat dels altres, al vaivé de les crisis econòmiques i de les vel·leïtats dels qui passen per davant.
• Està assegut. Que és la postura del que no actua, del que no es defensa, del que no avança.
• Està a la vora del camí. Fora de la vida, d’on circula la societat i el món. Està al marge; està marginat.

Totes aquestes dificultats, descrites per la genialitat de Marcs amb poques paraules, serien aclaparadores per a molts; podrien provocar la depressió més absoluta. «No hi ha remei, no hi ha solució», podrien dir. Però el nostre amic Bartimeu no és d’eixos. No és que siga ingenu, reconeix la seua limitació, però eixa és precisament la seua gran jugada: sap que necessita ajuda, ara només ha de trobar-la.
I precisament passa Jesús per davant. Ell no ho veu, però d’alguna manera «escolta» que era ell. Sap aprofitar els recursos que sí té, en comptes de lamentar-se dels que li falten. Els cecs solen tindre molt bona oïda. Este el va tindre, i va ser la seua salvació.
Però Jesús va acompanyat de molta gent, no és tan fàcil que el veja, ni que es fixe en ell, ni que li faça cas. És el moment de prendre cartes en l’assumpte, i, de nou, Bartimeu tira mà d’allò que no li falta. Quant haurà d’agrair-li a Déu haver-li regalat la veu! Es posa a vociferar com un desesperat. Tant que la gent fins i tot el bonega! Com som la gent de vegades. En comptes de compadir-nos del que crida li demanem que deixe de molestar-nos. A les quatre dificultats de Bartimeu cal afegir una cinquena amb la qual no contàvem. Què farà el nostre personatge?
Doncs fer el cor fort, ignorar els missatges negatius que li arriben des de fora i traure de dins de si mateix tot el seu ànim, la seua il·lusió, la seua positivitat i posar-se a donar esgarips més forts. La gent que s’aguante, que Jesús no passa tots els dies per davant.

El crit mateix també té el seu interès: «Jesús, fill de David, tin compassió de mi». Això de «fill de David» era una forma de cridar al Messias. Bartimeu reconeix a Jesús com el Messias, com el que va a vindre a salvar al seu poble. Li importa poc si la seua idea de Messias és correcta o no, el que interessa és que es compadisca d’ell, que no faça com la gent que no té compassió.
I Jesús es para i demana que el criden. Bartimeu ha aconseguit que el mateix Jesús canvie els seus plans (recordem que està pujant a Jerusalem), o almenys que els retarde un poc. La il·lusió i l’ànim desbordat del captaire és capaç de torçar un poc els plans de Déu per a què s’apiade d’ell (ja sé que este llenguatge no l’usem hui, que preferim parlar d’altra manera, però ¿no és un exemple molt bonic d’oració insistent i confiada?).

Ara entren en acció els deixebles, que també tenen suc. El text no diu que siguen els deixebles, però vist que la gent l’havia bonegat, no és del tot equivocat pensar que els que criden al cec són els que més prop estan de Jesús. Reben una orde seua i de seguida la complixen. També nosaltres, si ens veiem com deixebles de Jesús, rebem la mateixa missió: «Crideu a tots els hòmens i dones del món, que puguen vindre a mi, si volen».
Marcos podria dir simplement que «van cridar el cec», però preferix deixar-nos una frase que definix de forma impressionant la triple faena dels deixebles: «Ànim, alça’t, et crida».

1. Ànim. La primera missió del evangelitzador és donar ànims, donar ànima, ajudar al que ho necessita a mirar la vida de forma positiva, a traure de si mateix l’energia que el puga ajudar a viure-la. Sense ànim interior, sense «ànima», la resta de paraules o accions cauran en sac foradat, no podran ser acollides per qui viu negativament i no troba sentit a res.
2. Alça’t. No n’hi ha prou amb estar animat si u es queda de braços caiguts en la seua misèria. Cal alçar-se, i ajudar-lo a alçar-se. Cal abandonar la postura de l’home mort (gitat) o la de l’ociós (assegut) per a passar a la de l’home lliure i actiu, viu i vigilant (dret). «Alçar-se» d’entre els morts serà el gest definitiu de Jesús després de la seua entrega total, per amor, en la creu.
3. Et crida. Tot l’anterior té una motivació. No donem ànims perquè si, no diem que la vida té sentit com ingenus que no veiem la maldat del món. Som molt conscients del mal, però més conscients encara que és Jesús, el que crida, el que pot donar sentit als esforços per viure animats i per alçar-nos. Sense Jesús, que crida, animar-se i alçar-se podria ser tan sols una il·lusió passatgera, un miratge de creure que les coses poden canviar sense que siga cert. Però no, les coses sí poden canviar perquè Jesús va començar ja a canviar-les. Aniran molt lentes segurament, però la potència de l’amor de Déu avança inexorablement pels secrets de la història sanant ferides, donant vida i fent que brille, per als qui vullguen vore’l, l’amor més autèntic.

I què fa Bartimeu com resposta a la crida? Potser es posarà a arreplegar les seues coses, té poques —és captaire— així que acabarà prompte. No s’han de deixar les coses d’u, hi ha molta gent, i fins i tot gent que s’ha mostrat hostil; ¿i si hi haguera un lladre, o més d’un, entre la multitud?… Doncs no, Bartimeu no és així, s’alça d’un bot i deixa el mantell. Segurament es tracte de l’única pertinença que tinga un pobre, el mantell per a cobrir-se de la rosada de la nit. Doncs ni pensa en ell, l’amolla i s’alça d’un bot. ¿No ens fa recordar al jove ric, que no va ser capaç d’abandonar les seues possessions per Jesús? Bartimeu té molt menys que el jove ric, però és immensament més lliure. Què és més valuós, l’or o la llibertat?

Quan s’acosta a Jesús li ix amb una de bomber: Què vols de mi? Doncs vaja!… Si està clar el que voldrà: la vista. O potser no estiga tan clar? Anem a recordar dos casos:

• Quan li van posar davant a un paralític —recordeu, quan es van carregar la casa de Pere trencant-li el sostre—, Jesús abans de guarir-lo, li va perdonar els pecats.
• Quan Jaume i Joan se li acosten, pidolaires, (açò ho vam llegir i comentar el diumenge passat, i succeeix just abans de la lectura de hui), Jesús els fa la mateixa pregunta: «Què voleu que vos concedisca?» I en aquella ocasió la petició tenia molta importància, perquè demostrava que els deixebles estaven molt «cecs» respecte al missatge que Jesús intentava proclamar-los. Però ells ni s’adonen ni li demanen la vista.

Bartimeu, en canvi, té clar què és el que vol. No necessita asseure’s a dreta ni a esquerra de Jesús en la seua glòria, no vol ser vicepresident ni ministre d’economia, tan sols vol vore.

I per fi Jesús obra el miracle de la vista amb una simple paraula. La fe de Bartimeu juntament amb l’encontre amb Jesús han estat suficients.

Finalment, i no menys important, Bartimeu, com home alliberat de la seua ceguesa, amb les immenses possibilitats que la vida renovada li posa davant, decidix «seguir-lo pel camí». Bartimeu s’ha convertit en un deixeble. Havia començat «assegut al marge» ara està participant, sent protagonista del seu propi camí, està seguint a Jesús dins del camí. Jesús li ha regalat la vida i ell li la entrega com seguidor.
Un autèntic model per a tots nosaltres.

(Diumenge 30 durant l’any – Cicle B)