[Evangeli del diumenge, 18 d’octubre 2015]

Marc 10,35-45:

Llavors Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, s’acosten a Jesús i li diuen:
—Mestre, voldríem que ens concedires el que et demanarem.
Jesús els preguntà:
—Què voleu que faça per vosaltres?
Ells li respongueren:
—Concedix-nos asseure’ns amb tu a la teua glòria l’un a la teua dreta i l’altre a la teua esquerra.
Jesús els contestà:
—No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?
Ells li respongueren:
—Sí que podem.
Jesús els digué:
— La copa que jo beuré, la beureu, i amb el baptisme amb què jo seré batejat, sereu batejats; però seure a la meua dreta o a la meua esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui ha sigut preparat.
Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué:
—Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en foren amos, i que els grans personatges les mantenen sotmeses al seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser així: qui vulga ser gran enmig de vosaltres, que es faça el vostre servidor, i qui vulga ser el primer, que es faça l’esclau de tots; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seua vida en rescat per molts.

La lectura de hui trenca tant amb tot el que estem acostumats, que ens resulta difícil de captar. No perquè la idea no estiga clara: el qui té l’autoritat hauria de servir i no servir-se’n. En el nostre cap tot sembla molt clar. Vull dir que la concreció en obres, decisions i actituds, del criteri que Jesús explica és tan difícil, que tots tenim respostes a com haurien d’actuar els altres, i ens quedem sords quan som nosaltres els qui tenim autoritat sobre altres.
Alçar el puny i insultar l’autoritat és un exercici tranquil·litzador. Tota la culpa, sembla, la tenen els que manen; la nostra consciència queda relaxada. Després, eixe mateix puny pot servir per a fer-li mal a un altre, però això ja no ho veiem amb tanta claredat.
Jesús, en l’evangeli que llegim, no alça el puny (en altres moments ja dirà als que manen el que haurà de dir), sinó que es posa a si mateix al front de la fila dels servidors. Els versets anteriors al text de hui ens conten que Jesús anuncia als deixebles la seua passió, mort i resurrecció; ells no l’entenen i tenen por, però ell continua caminant decidit cap a Jerusalem, que és la ciutat on li passarà tot això. Podria paréixer que Jesús és un suïcida, però l’explicació la donen els últims versets: el servici li porta a donar la vida com un rescat, com un alliberament.
El contrast és gran entre l’actitud de donació de Jesús i el desig de poder dels deixebles; Jaume i Joan s’atrevixen a demanar-li els primers llocs en el govern que, pensen, organitzarà Jesús quan allibere Jerusalem dels romans. Potser estan pensant en una revolta armada, com tants havien intentat i seguirien fent. Els altres deu apòstols no són millors, sinó que s’enfaden amb els dos germans perquè ells també desitgen una part del pastís del nou regne. Jesús els reunix al seu voltant i, amb molta paciència, com un mestre que explica coses complicades a xiquets menuts, els posa davant una comparació. Per un costat estan els poderosos de la terra, i per altre «vosaltres». Els qui figuren com a governants es basen en l’opressió, en el domini; però «entre vosaltres no ha de ser així…»

La comunitat que Jesús establix al seu voltant té unes característiques tan especials que la fan diferent i cridanera en qualsevol època o cultura on vullga encarnar-se. Al principi de l’evangeli s’ha definit com una «família» (qui són els meus germans i germanes, els qui fan la voluntat de Déu, va dir mirant als qui estaven asseguts al seu voltant). Així trencava l’esclavatge de la raça, que era utilitzat per marcar diferències entre persones, clans, pobles i nacions. Ara Jesús afegix el criteri del «servici», que serà la clau de les relacions dins de la comunitat cristiana. Res s’ha de fer o decidir dins de l’Església que no siga per servir millor als germans i les germanes, especialment els més necessitats i dèbils.
Així les coses, cap cristià pot passar desapercebut; encara que no vullga, enmig d’una societat que es mou fonamentalment per interessos, aquell que es dedique a servir gratuïtament té que brillar com un far en la foscor. Qualsevol grup cristià que visca realment com Jesús ens indicava, o que s’esforce per intentar-ho, cridarà tant l’atenció que els qui el vegen s’hauran de preguntar, al menys, com pot ser que existisca gent tan boja com per seguir un crucificat.
I sí, és la creu la que ens dóna la nostra identitat. Jesús mateix ho diu al final de la lectura de hui: donar la vida com a rescat. No és una mort per casualitat, és una donació total, absoluta, generosa, incondicional; Jesús no ens ha exigit res abans de decidir-se a donar la vida per nosaltres; Jesús no t’ha posat condicions, «quan faces açò i allò, llavors donaré la vida per tu». Jesús s’ha llançat a estimar, s’ha tirat endavant amb l’esperança posada en nosaltres, desitjant que el seguírem… Hem de reconéixer que Jesús tenia i té una confiança en nosaltres molt superior a la nostra pròpia autoestima. I nosaltres, què hem fet?

He de confessar que quan observe la nostra benvolguda Església se’m cau l’anima als peus i s’alça el meu esperit al cel al mateix temps. Trobe en ella molts testimonis de domini i també molts de servici, molts d’opressió i molts de generositat entregada. Per una part, descobrisc en molts el gust per una estètica que marca les diferències. Vestits, quasi com disfresses, gestos afectats i discursos grandiloqüents que potser tingueren la seua raó de ser en altres moments i en altres èpoques, però que ara són un obstacle per a allò que pretenen comunicar. Hi ha gent que fa els seus càlculs per a pujar escalons de poder i de domini, i que creu que se situa així fora de l’òrbita de les persones «normals».
Per altra part, moltíssims altres es dediquen amb senzillesa i humilitat a fer conéixer a Jesús, a actuar amb el seu amor, a donar la vida a gent que no té res per a correspondre, i que potser ni és capaç de somriure’ls. Les vides entregades per amor es conten per molts milers en la mateixa Església en què vivim.

Com he dit al principi, el canviament que Jesús ens demana toca arrels que creiem fonamentals de la nostra forma de viure. Aquell que s’entrega al servici s’exposa i es torna vulnerable. Aquell que renuncia al domini i està disposat a ser l’últim, serà, efectivament, llançat als racons on no moleste, perquè la majoria seguirà corrent, donant-se colzades, per pujar més que el del costat. Jesús no està fent una classe per a alumnes aplicats, està plantejant-nos una nova forma de vida que farà que ens deixem la pell al seu costat.
El repte està llançat. L’acceptarem?

(Diumenge 29 durant l’any – Cicle B)
(Dibuix: fano)