[Evangeli del diumenge, 16 durant l’any – Cicle B]

Marc 6,30-34:

En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot allò que havien fet i ensenyat. Ell els diu:
—Veniu ara vosaltres a soles a un lloc despoblat i reposeu una miqueta.
Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Així que, se n’anaren tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, hi van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.

El diumenge passat Jesús va enviar els dotze a anunciar el Regne de Déu pels pobles del voltant. Hui Marc ens conta que tornen i li expliquen tot allò que havien fet i ensenyat. El breu fragment que llegim està ple de faena, i això ja ens dóna una pista del que ens vol transmetre. Jesús intenta portar els seus deixebles a reposar, però els és impossible.
Marc insistix molt en este aspecte; dos voltes ens diu que hi havia tanta gent buscant Jesús que no tenien temps ni de menjar. Els cristians ens hem de sentir cridats amb urgència a manifestar la nostra fe i a compartir-la; a oferir-la als qui ens vulguen escoltar. Hi ha molt que fer.
La multitud corrents per arribar fins on Jesús anava és expressió d’un desig, d’un anhel profund de felicitat que la vida que tenien no els omplia. Però no ens enganyem, això no vol dir que tota la gent comprenguera Jesús ni que volgueren seguir-lo ni obeir el seu manament. De fet, fins i tot els seus deixebles, al principi, seran incapaços de donar la vida per ell. La gent, en l’evangeli de Marc, busca Jesús, però no l’acaba d’acceptar.
Alguna cosa semblant es viu en el nostre temps. Molts tenim la impressió que la societat no va per bon camí, que es podrien fer moltes més coses, o fer-les d’altra manera. Ens sentim indignats davant de moltes notícies que ens mostren l’egoisme d’uns quants rics i poderosos, però no fem crides radicals a abandonar la nostra pròpia avarícia. Per això, veiem que les multitud corren darrere de salvacions efímeres, darrere de triomfs de futbol, de colors de camisetes, de comoditats que prometen una felicitat buida… Hui en dia la gent també corre, cada volta més de pressa, però no sap molt bé cap a on va.
El final de l’evangeli de hui ens deixa una altra perla per a assaborir: Jesús els veu i se’n compadix. També passa hui, Jesús ens veu anar d’ací cap allà, buscant on reposar la nostra ànima cansada, i se li omplin les entranyes de misericòrdia per nosaltres. Jesús té molt que ensenyar-nos, si ens volem assentar a escoltar-lo. I tot el que ens dirà partix del seu cor misericordiós que ens mira i ens estima.
Els cristians estem convidats hui a fer com Jesús, mirar la gent del nostre voltant amb ulls de misericòrdia, compadir-nos de tots els que busquen i no saben què ni a on. Ens venç amb freqüència la temptació de ser jutges, de dir als altres que ho fan tot malament, que no entenen res, que només nosaltres tenim la veritat. Ens sentim superiors quan diem als altres què han de fer. Però ens falta la cosa més important: mirar-los amb amor, estimar-los des del profund del nostre cor, com Jesús ens estima a nosaltres i a ells. Potser així les nostres paraules serien més humils, i l’evangeli seria més acollit.

(Diumenge 16 durant l’any – Cicle B)