[Evangeli del diumenge, 15 durant l’any – Cicle B]

Marc 6,7-13:

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prengueren res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit; només les sandàlies per calçat. I els deia:
—A la primera casa on vos allotjareu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora d’eixir-ne, espolseu-vos la terra de davall els peus, com una acusació contra ells.
Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertiren. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

En l’evangeli de Marc, els seguidors de Jesús són uns personatges molt interessants. A voltes són bons deixebles, que fan cas de Jesús i tenen èxit, altres voltes els pot la por, o no el comprenen, o busquen posicions de poder. Els seguidors de l’evangeli són un bon exemple dels cristians reals. Per una part volem anar darrere de Jesús, seguir els seus passos, viure el seu manament de l’amor; per altra, l’egoisme ens pot véncer, els desitjos de ser nosaltres més que els demés i més que Déu.
El fragment de l’evangeli de hui ens mostra l’enviament que Jesús fa als dotze. Les seues indicacions són mol il·luminadores. El text comença amb la crida: Jesús cridà els Dotze. Igualment, nosaltres som cristians perquè Jesús ens ha estimat, ens ha escollit, ens ha cridat. Ho ha fet, segurament, a través de l’amor dels nostres pares, o d’altres familiars, o de persones properes, o fins i tot amb algun esdeveniment extraordinari. La consciència de ser cridats per Jesús, perquè ens estima, ha de ser el primer motor de qualsevol cristià.
Jesús ens crida i ens envia, ens llança al món per a què portem el seu missatge. Els dotze van amb el «poder sobre els esperits impurs» que té Jesús. Ells no fan les coses per si mateixos, sinó perquè compartixen el mateix Esperit Sant que Jesús va rebre en el Baptisme. L’Esperit de Déu habita dins de nosaltres i ens fa capaços de véncer els mals d’este món, que són tants.
Les recomanacions per al camí ens pareixen pintoresques; sense pa, ni diners, ni un altre vestit… Són mostra d’una actitud: la confiança total en Déu. Els primers cristians, quan viatjaven pel Mediterrani, ja no podien fer cas a estes indicacions, perquè necessitaven diners i vestits de recanvi; no era el mateix caminar per Palestina uns pocs kilòmetres de vila en vila que travessar-se tot el Mare Nostrum. Però recordaven encara les paraules de Jesús que ens transmet l’evangeli, perquè sabien que l’actitud que Jesús demana als dotze seguia sent vàlida. No podem posar la nostra confiança en els diners, en la pròpia imatge, en les nostres forces. Tampoc quan es tracta d’evangelitzar. L’èxit del cristià no es mesura pels mitjans que utilitza, encara que siga molt interessant utilitzar els millors que puguem. L’èxit del cristià està només en l’acció de Déu. I, per tant, la confiança en què és ell qui actua ha d’anar per davant.
Després Jesús ens fa una advertència: sapieu que no tots vos acolliran. Hi ha gent que no vol sentir parlar de la salvació que Déu els regala. Fins i tot per als que no escolten, té Jesús un signe que oferir-los. Després serà només Déu el que jutge. Només ell sap què hi ha dins del cor.
Els dotze se’n van a predicar i tenen molt d’èxit. Prediquen i fan curacions i, si ens fixem bé, vorem que es tracta de la mateixa predicació i de les mateixes curacions que Jesús feia. Els seguidors de Jesús hem de ser Jesús mateix que continua la seua faena de salvar el món. Hi ha una diferència, això sí, quan es parla de les curacions, els dotze han d’usar l’oli com a signe, i això a Jesús no li feia falta. Nosaltres no podem mai substituir-lo, només som uns pobres enviats per a fer allò que ell ens ha demanat.
El text de l’evangeli de hui és una forta crida a tots nosaltres a sentir-nos escollits, cridats i enviats per Jesús. El món no ens és indiferent; les alegries i les tristeses del hòmens i dones del món han de ser les nostres alegries i les nostres tristeses. Si vivim amb confiança plena en Déu, ell sabrà fer, a través de les nostres pobres persones, el miracle de la construcció del seu Regne d’amor.

(Diumenge 15 durant l’any – Cicle B)