[Evangeli del diumenge, 18 durant l’any – Cicle B]
Joan 6,24-35: En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafar-Naüm. Quan el trobaren, estranyats que fóra a l’altra riba, li preguntaren: —Mestre, ¿quan hi heu vingut, ací? Jesús els respongué: —Vos ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Aquest menjar vos el donarà el Fill de l’home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal. Ells li preguntaren: —¿Què hem de fer per obrar com Déu vol? Jesús els respongué: —L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat. Li contestaren: —¿Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convença? ¿Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: “Els donà el seu blat celestial”.» Jesús els respongué: —Moisès no us va donar el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món. Li diuen: —Senyor, doneu-nos sempre aquest pa. Jesús els diu: —Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set.
Després que Jesús ha alimentat la multitud amb els cinc pans i dos peixos, i ha hagut de fugir perquè volien fer-lo rei, la gent seguix perseguint-lo, buscant-lo, esperant d’ell més signes prodigiosos.
Quan el troben, Jesús les reprén perquè no el busquen per haver entés el signe dels pans, sinó perquè han quedat farts. Els està demanant que aprofundisquen en la seua busca, que comprenguen que el seu missatge va molt més enllà de l’estómac. Per això, comença esta setmana un discurs que continuarà en pròxims diumenges i que vol explicar-los que Jesús mateix és el pa de vida que necessiten: el «discurs del pa de vida».
Primer que res, fa una distinció entre el pa que es pot fer malbé i el «pa etern», un pa que dóna vida plena, autèntica. La comparació és molt interessant, també per al nostre temps, perquè hui molta gent tendix a pensar que la religió és un element separat de la vida quotidiana, que la relació amb Déu es realitza en uns moments a la setmana, però la resta del temps es viu la «vida real», que no té res a vore amb la fe. Per això Jesús usa la comparació del aliment més comú, del pa. Per a ell, viure en la presència de Déu és tan freqüent i tan habitual com el menjar; i, a més, tan necessari.
La segona pregunta de la gent també té suc: Què hem de fer? Novament Jesús trenca una distinció que solem fer els cristians: per una part està la fe en Déu, la pregària, els sagraments, i per altra estan les obres d’amor i justícia que nosaltres fem per la nostra fe. Per a Jesús no són dos coses diferents: El que Déu vol que fem no és una acció, sinó que «creguem» en Jesús. ¿No sembla un plantejament molt passiu? ¿No ens demana Déu que ajudem a construir el Regne lluitant contra la injustícia i fent una societat més solidària? Clar que sí, però tot això és el que Jesús anomena «fe». Estem massa acostumats a pensar que la «fe» es una cosa que està dins del nostre cap, o de la nostra ànima, quan en realitat la «fe» és un estil de vida que inclou pensament, sentiment i acció, tot junt i inseparable. Per això, l’obra que Déu ens demana és creure en Jesús.
La tercera pregunta de la gent és sorprenent, li exigixen un signe miraculós de part de Déu, com si alimentar a milers de personjes ho poguera fer qualsevol. Ells no han entés que el signe del pa en realitat estava indicant qui és Jesús: el verdader aliment del món. Ara volen un altre miracle, i Jesús no els el donarà, perquè allò important és que aprofundisquen en el que han viscut amb Jesús, que comprenguen que ell és el regal definitiu de Déu al món.
L’evangelista Joan llig la història del poble d’Israel com una fletxa que apunta cap a Jesús, per això, quan Déu va donar mannà al seu poble en el desert, estava donant-los vida per anunciar-los que, algun dia, els donaria vida definitiva. Eixe dia ja ha arribat, per això Jesús es compara al pa que ha baixat del cel enviat pel Pare.
Per a nosaltres, cristians de hui en dia, les paraules de Jesús ens han de suggerir moltes coses. Per una part, podem preguntar-nos si realment Jesús es tan quotidià en les nostres vides com el pa, si comprenem que ell està sempre al nostre costat, que la fe no és un adornament dels diumenges, sinó una forma de viure a cada moment. També ens ajuda a entendre l’eucaristia, que no és una celebració obligatòria, perquè cap llei obliga a menjar, sinó una reunió on Jesús ens alimenta amb la seua vida.
Podem pregar confiats i agraïts al Pare, conscients que ell ens ha enviat el seu Fill per a donar-nos vida plena, i seguir demanant-li que «ens done el pa de cada dia». Podem demanar-li també que ens ajude a comprendre què vol de nosaltres: Jesús ho ha dit clar, que creguem en ell, i això ens ja de portar a viure d’una determinada manera, plena de Déu i de vida, que siga capaç de donar vida als altres.