[Evangeli del diumenge, 3r de Pasqua – Cicle A]
Lluc 24,13-35:
Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emmaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els va aconseguir i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconéixer-lo.
Ell els preguntà:
—¿De què discutiu entre vosaltres caminant?
Ells s’aturaren amb un posat trist, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:
—De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ¿eres l’únic que no saps allò que hi ha passat?
Els preguntà:
—¿Què?
Li contestaren:
—El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fóra condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això, ja fa tres dies.
»És cert que unes dones del nostre grup ens han esglaiat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist.
Ell els digué:
—Sí que vos costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes! ¿No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seua glòria?
Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint pels de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant, s’acostaven al poble on es dirigien i ell va fer com si seguira més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo:
—Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.
Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre:
—¿No és veritat que els nostres cors s’abrasien dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?
Llavors mateix, s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà, trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien:
—Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.
Ells també contaven allò que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.
Hi ha una cosa que sorprén en este relat de resurrecció, com en altres: que els seus propis deixebles no el reconegueren al principi. Lluc ens vol deixar un missatge molt pensat, no és només una historieta en la que Cleofàs i el seu company (o companya) anaven despistats. A Jesús no és tan fàcil reconéixer-lo, ni llavors ni ara, però la nostra ceguesa no significa que no estiga de veritat viu, ressuscitat i caminant al nostre costat, llavors i ara.
El camí comença pel desencant. Dos deixebles se’n van de Jerusalem, perquè creuen que tot ha acabat. El missatge de Jesús els havia il·lusionat, però després de la seua mort en la creu tot els pareix un fracàs, una farsa, una broma pesada de Déu. Anar-se’n de Jerusalem significa molt per a l’evangelista, representa abandonar la comunitat, deixar les il·lusions, les antigues esperances, rebutjar el Regne predicat per Jesús. Ja no res té sentit. ¡Quants cristians hui en dia pensen igual! Anar-se’n és tot un gest d’abandó.
Jesús en persona s’acosta a ells, com també a nosaltres en el camí de la nostra vida, i es clava en la seua conversa fent-se un poc el despistat. La ceguesa dels dos deixebles és signe de la nostra pròpia incapacitat per a reconéixer a Jesús a cada instant. També és un consol, perquè no som nosaltres més cegos que els primers deixebles; senzillament, és normal no reconéixer-lo, cal passar per un llarg camí fins a adornar-nos de què ell ha estat sempre acompanyat-nos. Un camí que té varies fases.
Primer Jesús s’interessa per allò que preocupa als deixebles. Ells li manifesten amb senzillesa el fracàs de les seues esperances. Jesús va ser un profeta, va ser poderós perquè Déu ho ha voler, però els nostres caps van aconseguir la seua mort. Nosaltres esperàvem que fora l’alliberador d’Israel… Nosaltres esperàvem… Què profundament humà és este text! «Nosaltres esperàvem…» expressa amb simplicitat i dramatisme tantes aspiracions de l’anima humana. Abans de seguir llegint, Lluc ens està demanant que mirem el nostre propi cor: Què esperes tu? Quines esperances, desitjos, il·lusions tens posades en Déu? Què representa ell per a tu?
Els deixebles d’Emmaús tenien posada la seua esperança en Jesús, creien que era un enviat de Déu per a què complira les seues expectatives, en el fons volien obligar a Déu a satisfer els seus curts anhels; si Déu alliberava Israel en tenien prou, la resta de la humanitat els importava poc; a més, pareix que pensaven en un alliberament polític, no desitjaven l’alliberament del pecat, ni del mal, ni la transformació dels seus cors, per a què? No senten la necessitat de ser alliberats d’allò que en realitat els esclavitza, i els preocupa en canvi qui governe, com si les autoritats jueves no foren igual de corruptes que les romanes.
El cas és que allò que diuen és cert, Jesús era, i és, l’alliberador; però d’una forma molt més profunda i intensa d’allò que ells pensaven. Jesús, a través de la seua entrega en la creu, ens ha alliberat del pecat i de la mort i ens ha obert el camí cap a Déu, ens ha regalat l’autèntica llibertat. Ells mai s’ho hagueren imaginat així. Necessitaven de l’encontre a,b Jesús per a què ell obrira els seus ulls i els seus cors. Però encara els queda un llarg camí.
La reacció de Jesús és quasi violenta, els diu ignorants. Què faríem nosaltres si un desconegut ens fera el mateix? Ells, en canvi, són capaços d’escoltar, d’engolir-se el seu orgull i deixar-se ensenyar per eixe desconegut que pareixia que no sabia res i ara resulta que els ho explica tot. El que ha passat era necessari: la passió, el judici, la creu, la mort, la sepultura… tot era necessari perquè era l’única manera de què Déu renovara des de dins l’anima i la vida humana. Déu ha compartit tota la nostra misèria, tota, fins a la mort, per a purificar-la des de dins. Tot estava ja anunciat en les Escriptures.
Els deixebles d’Emmaús reben llavors una classe magistral. Tota la Bíblia, que per als jueus era expressió de la voluntat de Déu però que calia saber interpretar, anunciava ja allò que havia passat amb Jesús. Amb açò lluc està avisant als seus lectors, i a nosaltres, que no eren d’origen jueu i no coneixien tant les Escriptures. Ens diu que no oblidem la Bíblia, que en ella Déu ens està parlant també a nosaltres, no només als jueus. Els cristians necessitem llegir i conéixer tant el Nou com l’Antic Testament; no és un accessori decoratiu de la nostra fe, és un camí de reflexió, oració i trobada amb Jesús mateix. No hem de descuidar-lo. En ell Déu mateix pot donar resposta a les nostres desesperances.
Descobrixen ja, per fi, que el seu estrany company de viatge és Jesús mateix? Doncs no, encara no. Què els falta? La fracció del pa, la taula compartida, la comunió profunda que en aquella cultura significava menjar junts. Lluc està pensant també en l’Eucaristia. La que celebraven els primers deixebles cada setmana fa vint segles i la que celebrem hui els cristians. En ella Jesús es fa present, primer en la seua Paraula, després en la comunió amb el pa únic, partit, repartit i compartit. Per això diu l’evangeli que «desaparegué». No és un truc de màgia, és una reflexió sobre el significat de la nostra reunió setmanal. No és una simple trobada d’amics que recorden temps passats i es dediquen a mirar fotos engroguides amb la nostàlgia en els ulls. L’Eucaristia és molt més, i Lluc ho té clar, és encontre amb Jesús que ens ha estat acompanyant sempre, sense que ens arribem a adonar. Al voltant de la taula de Jesús som conscients de la seua companyia quotidiana. Ens cal eixe moment per a saber que tots els altres moments estan també plens de la seua presència. No és un temps sagrat, separat de la resta de la vida, és un instant de lucidesa especial, des del qual podem veure que totes les nostres hores, les nostres fatigues, cada pas del camí ple de pols, cada gota de suor, estan plenes de Déu.
(Diumenge 3r de Pasqua – Cicle A)