Tomàs, el creient (Joan 20,19-31)

[Evangeli del diumenge, 2n Pasqua – Cicles A, B, C]

Joan 20,19-31:

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
—Pau a vosaltres.
Després, els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
—Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envie a vosaltres.
Llavors, alenà damunt d’ells i els digué:
—Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però, mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no estava allà amb els altres. Ells li digueren:
—Hem vist el Senyor.
Ell els contestà:
—Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fique el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré.
Vuit dies més tard, els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
—Pau a vosaltres.
Després, digué a Tomàs:
—Porta el dit ací i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No sigues tan incrèdul. Sigues creient.
Tomàs li respongué:
—Senyor meu i Déu meu.
Jesús li diu:
—¿Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit ací han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i tingueu vida en el seu nom, per haver cregut.

Com expressar allò que és inexpressable? Les nostres paraules són limitades, com ho és el nostre coneixement i la nostra experiència. Les paraules sempre expressen allò que és repetix; tenim una paraula per a designar una ‘poma’, perquè hem vist moltes pomes, i podem veure’n moltes més, tenim paraules per a ‘miracle’ i ‘meravella’ perquè en la nostra vida hem tingut experiències que, al menys, poden paréixer com miracles o meravelles. Però la resurrecció és diferent. La resurrecció de Jesús es va donar una única vegada en la història. No hi ha res de comparable ni d’aproximat. Les nostres paraules moren quan intenten definir-la.
Però el llenguatge humà és més tenaç que les seues limitacions. L’ànima humana sempre busca més enllà, i ha trobat fins i tot la manera de parlar allò que no es pot parlar: la poesia.
Els evangelis de la resurrecció són peces úniques que pretenen superar totes estes dificultats. Ens presenten a Jesús al mateix temps diví i humà: ha superat la limitació de la vida terrena (pot entrar en casa sense obrir les portes; alena sobre els apòstols per donar-los l’Esperit…), però seguix portant les marques inconfusibles de la passió, que l’evangeli subratlla molt per a què no se’ns obliden. Jesús de Natzaret, el qui havia sigut crucificat, mort del tot, enterrat i abandonat, ell mateix és ara el ressuscitat, el ple de vida que dóna vida, el que porta l’Esperit, la força, l’energia i la vida de Déu, el que dóna missió i futur als qui vivien desesperançats, espantats pel ‘món exterior’.
No és gens fàcil de creure, i l’evangelista Joan ho sap, per això ens presenta el testimoni pintoresc de sant Tomàs. Este apòstol, del que coneixem tan poc, se’ns queda en la memòria com l’incrèdul, quasi com el roín de la història… o bé com el sincer, el buscador, el que no es fia, el que vol experimentar per ell mateix.
Tomàs, en el fons, ens representa a tots nosaltres. El cristià no pot viure la fe només d’oïdes, només per allò que ha sentit dir. És cert que l’anunci de l’evangeli comença pel testimoni dels creients, «hem vist el Senyor!», però també ho és que ells estan convençuts de què és el Senyor perquè l’han vist, perquè han rebut d’ell la pau, perquè els ha mostrar les ferides de les mans i del costat. Tomàs no estava present i no creu, ¿com podia creure? El testimoni dels altres creients no pot fabricar la fe, però sí ens pot convidar, al diumenge següent, a estar en companyia d’ells quan Jesús torna a fer-se present. Llavors serà el mateix Jesús el qui s’acostarà a Tomàs, el qui es manifestarà en la seua vida de forma tan intensa que arrancarà de la seua ànima una de les pregàries més sentides i profundes que mai s’han dit: «Senyor meu i Déu meu!»
Fixe’m-nos en els detalls que envolten l’escena:

  • Per a trobar a Jesús Ressuscitat és necessària la comunitat, el grup de creients, perquè ningú creu en solitari.
  • Però la fe és també personal, ningú pot creure en lloc de l’altre, és una adhesió individual i íntima a Jesús amb qui ens trobem perquè ell ve a trobar-nos.
  • L’encontre amb Jesús fa brollar la pregària des del fons del cor, no deixa a ningú indiferent.
  • Per últim, Jesús reconeix que la fe autèntica no ve de ‘veure’l físicament’ sinó de poder trobar-se amb ell a través de les moltes formes en les quals ell es fa present: En la comunitat, en l’oració, en el servici als pobres, en l’amor dels qui ens rodegen, en la seua Paraula, en les circumstàncies de la vida… «Feliços els qui creuran sense haver vist.»

(Diumenge 2n Pasqua – Cicles A, B, C)

Deixa un comentari