[Evangeli del diumenge, 20 durant l’any – Cicle A]

Mateu 15,21-28:

En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i eixí d’allà una dona cananea cridant:
—Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meua filla està endimoniada.
Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven:
—Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-nos i cridar.
Jesús els respongué:
—Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.
Ella vingué, es prosternà i digué:
—Senyor, ajudeu-me!
Jesús li respon:
—No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als gossets.
Ella li contesta:
—És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les miques que cauen de la taula dels amos.
Llavors, Jesús respongué:
—Dona, quina fe que tens! Que siga tal com vols.
I, a l’instant, es posà bona la seua filla.

Jesús es retira a una regió pagana, prop de Tir i Sidó. Els jueus consideraven que havien siguts elegits per Déu i pensaven, per això, que Déu rebutjava els altres pobles, i els tenien per impurs, infidels i indignes. Era habitual insultar-los dient-los «gossos».
En les primeres comunitats cristianes, formades només per jueus que havien reconegut a Jesús com Messies, va ser difícil que els no jueus foren acceptats com cristians. Alguns dels més aferrats a les tradicions demanaven una obediència total a la Llei de Moisès i tancaven les portes a aquells gentils que sols volien seguir Jesús, sense fer-se jueus. Deien que Jesús havia centrat la seua missió només entre els jueus de Palestina.
El text de Mateu que llegim este diumenge està pensant en estos grups més radicals; comença, per dir-ho així, posant-los el caramel en la boca per a després contradir-los en l’arrel del seu error: els no jueus també poden tindre fe en Jesús.
Al principi hi ha un contrast entre els crits de la dona i l’actitud indiferent de Jesús. Ella el reconeix com senyor, com Messies (fill de David), com home poderós capaç de salvar la seua filla. Ell, en canvi, no li respon res. Però la dona insistix perquè està en joc la vida de la seua filla, allò que més vol en el món. Fins el punt de què els deixebles es cansen d’ella i li demanen, no per amor sinó per cansament, que l’atenga per a què els deixe tranquils.
La resposta de Jesús seguix en la línia dels grups radicals: la seua missió es centra només en els jueus. Esta frase generava discussió entre els primers cristians, perquè molts defenien que Jesús, encara que havia eixit molt poc de Palestina, sí volia que els seus deixebles s’estengueren per tot el món. Altres seguien tossuts en el seu tancament.
La dona arriba fins a ells, s’agenolla en senyal d’adoració i demana que l’ajude; compren que la seua vida està tan unida a la de la seua filla que salvar la menuda és socórrer la mare.
Jesús dóna un pas més, seguint el menyspreu típic dels jueus per la resta de la humanitat, i arriba quasi a insultar-la. La dona, en canvi, viu un patiment pel que li importa poc l’amor propi. És capaç de donar-li la volta a la frase de Jesús. Si la paraula «gos» pot ser un insult, també pot referir-se a l’animal domèstic que tant d’afecte pot generar en els seus amos. Ella està convençuda de què Jesús pot curar a la seua filla i fa tot el possible per aconseguir-ho.
Jesús canvia per fi d’actitud i li posa nom al convenciment de la dona; és tracta de «fe». I, també, l’alaba per la grandesa de la seua fe. D’esta manera Mateu deixa sense arguments als que rebutjaven als estrangers com impius i infidels; el mateix Jesús ha reconegut la «gran fe» que pot tindre una persona no jueva. Qui són ells per a negar-los l’entrada en la comunitat?
Sortosament per a nosaltres, les idees més excloents van morir prompte i el cristianisme es va llançar a una missió sense precedents pel món sencer, que encara continua. Però la mateixa temptació d’exclusivitat i tancament que tingueren els primers jueu-cristians, la podem tindre nosaltres hui en dia. Per això l’evangeli ens seguix avisant: Jesús és capaç de trobar una gran fe en aquella persona que ningú sospitaria.

(Diumenge 20 durant l’any – Cicle A)