[Evangeli del diumenge, 3 de Quaresma – Cicle B]
Joan 2,13-25:
Quan s’aproximava la pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors, es va fer un fuet de cordes, i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms:
—Traieu això d’ací; no convertiu en mercat la casa del meu Pare.
Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia.»
Llavors, els jueus el van interrogar:
—¿Quin senyal ens dónes que t’autoritze a fer això?
Jesús els contestà:
—Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.
Els jueus respongueren:
—Fa quaranta-sis anys que treballen en la seua construcció ¿i tu el vols reconstruir en tres dies?
Però ell es referia al santuari del seu cos. Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.
Durant la seua estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelaren el que són els hòmens; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.
Molta gent se sent inquieta quan observa Jesús, amb el fuet de cordes en la mà, espentant els bous, tombant les taules dels canvistes i exigint als venedors d’aus que traguen fora del Temple la seua mercaderia. Pareix que no ens quadra amb el Jesús bo i misericordiós al que estem acostumats. Jesús enfadat! Impossible!
Doncs sí. El que tots els evangelistes volen subratllar, cada un amb el seu estil, és que Jesús és capaç d’expressar l’amor de Déu per la humanitat també amb signes extrems. Però, per què és tan important el mercat del Temple? Anem a pams.
En les religions de l’antiguitat, i també en el judaisme, eren habituals els sacrificis d’animals als déus. Eren expressió d’agraïment, de penitència, de donació… Per això, al voltant dels temples s’organitzaven mercats que proveïen als peregrins d’allò necessari per al sacrifici: bous i vedells per als més rics i coloms per als sacrificis dels pobres. A Jerusalem, a més, la moneda del Temple era exclusiva i diferent de la moneda romana d’ús habitual, i per tant havien de canviar-la, amb la corresponent comissió dels canvistes.
Però el problema no són ni els sacrificis ni els venedors. El problema que enfada a Jesús és el plantejament. Què és el Temple? Quin significat té? Què hauria d’aportar als éssers humans i què està aportant? I, més profundament, què és la religió? Qui és Déu? Com ens relacionem amb ell?
Els gestos que fa Jesús, amb aparença violenta, tampoc són cap invent seu. Està imitant l’estil dels profetes que feien signes cridaners per a atraure l’atenció del poble sobre un punt especialment important, essencial, del seu missatge. I ací és on Jesús té alguna cosa a dir: Vos esteu equivocant.
La religió, tal com Jesús la veu, ha de fer als hòmens i a les dones millors, donant-los l’oportunitat de ser ells mateixos, de sentir-se profundament estimats per Déu sense condicions, sense requisits. Viure l’amor que rebem de Déu ens donarà una visió de la vida, del món, dels altres transformada per la pròpia visió de Déu. La vida té sentit, el món és el lloc que tots compartim i en el que tots podem col·laborar, els altres són germans estimats pel mateix Déu que m’estima a mi.
El Temple només és un signe; necessitem signes que ens recorden que no tot en la vida són negocis i relacions interessades, que la gratuïtat existix, que som un regal de Déu per als altres i que els altres són un regal de Déu per a nosaltres.
El mercat del Temple significa convertir allò més sagrat en un negoci com qualsevol altre, subratllar que Déu és un negociant com ho són tots (com ho som tots), que et farà més o menys cas segons el que estigues disposat a pagar-li. En el fons, és convertir Déu en un ídol qualsevol, en una falsificació que destruïx la pròpia persona. És corrompre allò que Jesús té per més sagrat: l’ésser humà.
Sí. Perquè la cosa més sagrada per a Jesús no és Déu, sinó les persones que ell ha creat. L’autèntic enuig de Jesús no ve del mal que li puguen estar fent a Déu els bous i els coloms; què li importa a ell! L’agressivitat que Jesús mostra només vol expressar l’agressió que ell sent contra les persones: Si feu això, si convertiu la casa del Pare en un mercat, si creieu que allò més sagrat es pot comprar i vendre… vos esteu equivocant.
I és que el Temple no és el Temple. El Temple, com hem dit, és només un signe. L’autèntic Temple de Déu, l’autèntic mercat destructiu, idolàtric, profanador d’allò més sagrat, és el que tenim tots muntat en el nostre cor. És allí dins on Jesús vol arribar amb les seues paraules i les seues accions. És en el fons de l’ànima on estem (encara!) confonent a Déu amb un prestador, amb un usurer.
Encara hui en dia ens resulta molt difícil comprendre que la gratuïtat és l’únic camí cap a la verdadera llibertat, cap a l’autèntic ser nosaltres mateixos. Encara usem dels mitjans, dels diners i dels objectes amb un afecte que no es mereixen. És cert que els necessitem, però no per a posar en ells el cor. Encara veiem i prediquem la religió com un sistema de creences i no com la relació oberta, lliure i amorosa entre Déu i els hòmens i dones del món. Encara posem preu al nostre amor, o pensem en les tarifes del l‘amor dels altres. Encara pesen massa els diners en les nostres decisions, tant personals com estructurals.
Potser, ens estem equivocant.
(Diumenge 3 de Quaresma – Cicle B)