[Evangeli del diumenge, 2 de Quaresma – Cicle B]
Marc 9,2-10:
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se’ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús.
Pere diu a Jesús:
—Rabí, què bé estem ací dalt! Hi farem tres cabanyes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.
No sabia què dir, d’esglaiats que estaven. Llavors, es formà un núvol que els cobria i, del núvol, va eixir una veu:
—Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.
Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no explicaren a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home haguera ressuscitat d’entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts».
Marc ens relata la transfiguració de Jesús amb molts detalls simbòlics que qualsevol jueu de l’època coneixia. La muntanya alta era el lloc de la trobada entre Déu i els ser humans; trobem alguns personatges emblemàtics en l’Antic Testament que es troben amb Déu al cim de muntanyes, dos exemples clars són Moisès i Elies, els dos grans representants de Déu davant el seu poble. Moisès perquè va rebre la Llei al mont Sinaí i la va transmetre a Israel; Elies com a profeta per excel·lència, què porta la Paraula de Déu. Precisament, estos dos personatges seran els que parlaran amb Jesús, el nou portador de la Llei definitiva del amor i de la Paraula última de Déu.
Els vestits blancs i lluminosos són expressió de la divinitat, que està amagada en Jesús, i que normalment no apareix a la vista, però que uns pocs deixebles tenen el privilegi de contemplar.
Pocs versets abans, Jesús ha començat a anunciar als deixebles la seua passió, mort i resurrecció, i la resposta de Pere ha sigut molt clara: Això no és possible, això no pot passar. Pere, igual que els altres deixebles, igual que nosaltres, no pot acceptar que l’amor total de Déu es manifeste donant la vida fins a la mort. És més fàcil pensar que Déu ve a castigar als malvats i premiar als bons, pensar que Déu mira amb bons ulls als que li fan cas i s’enfada amb els que el desobeïxen. És a dir, és més fàcil pensar que Déu és com nosaltres, reacciona com nosaltres, raona com nosaltres. Però Déu està molt per damunt de les nostres idees i sentiments. O, millor dit, Déu està molt més «dins».
Així, després del moment de xoc que va suposar per als seguidors que Jesús anuncie la creu, ara es manifesta amb la força de la seua divinitat davant d’alguns d’ells. D‘esta manera mostra que la seua passió i mort no serà fruit del fracàs, sinó d’una autèntica entrega voluntària motivada per l’amor.
El repte que esta lectura ens posa a nosaltres és semblant als dels deixebles d’aquell temps que a penes entenien res. Sabem que Jesús mor a la creu perquè s’ha entregat per nosaltres; ho sabem perquè ens ho han dit des de xicotets. Però assumir que este siga el camí de la vida, de l’autèntica felicitat que Jesús ens proposa, és un verdader desafiament.
Demanem-li al Senyor que ens òbriga el cor per a què siguem capaços d’escoltar el seu Fill i seguir les seues petjades.
(Diumenge 2 de Quaresma – Cicle B)