[Evangeli del diumenge, 31 durant l’any – Cicle B]
Marc 12,28b-34:
En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar a Jesús i li va fer aquesta pregunta:
—¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?
Jesús li respongué:
—El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces.”
»El segon és: “Estima els altres com a tu mateix.” Més gran que aquests, no hi ha cap altre manament.
El mestre de la Llei li digué:
—Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un només i que no n’hi ha cap altre fora d’ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar.
Jesús, en sentir aquesta resposta tan plena de seny, li digué:
—No estàs lluny del Regne de Déu.
I ningú no s’atreví a fer-li cap pregunta més.
La gran preocupació dels jueus més religiosos del temps de Jesús era la fidelitat a Déu. Els fariseus, per exemple, trobaven la resposta en el compliment estricte de les normes de la llei de Moisés, que la seua tradició concretava en 365 prohibicions i 248 obligacions. Hem de reconéixer que la intenció era bona. La vida no és gens senzilla, i tindre un punt ferm on agarrar-se és important per a molta gent. Jesús no els denunciava per voler ser fidels, sinó per exagerar els elements superficials i el compliment estricte, i oblidar el fonament: l’amor.
Entre els diversos grups jueus es discutia quin de tots els manaments podia ser el més important (els rabins parlaven de «manaments pesats», i «manaments lleugers»). La pregunta que li fa aquell escriba era, per tant, habitual en la reflexió dels hebreus. Però l’escriba és diferent a tots els altres grups religiosos jueus que han aparegut un poc abans; ell li fa una pregunta a Jesús perquè de veritat desitja la seua resposta, els altres, en canvi, volien posar-li trampes a Jesús per acusar-lo amb les seues pròpies paraules. Això es nota en la pregunta (l’escriba no li diu a Jesús «mestre» al principi, sinó quan Jesús ha contestat i ell entén que la resposta és bona) i en la resposta (Jesús abans sempre acusava als interlocutors d’hipocresia i d’ignorància, i ara senzillament dóna una resposta clara. Este escriba és sincer i la resposta que rep de Jesús és directa.
Sempre hem sentit dir que Jesús unix dos manaments quan l’escriba li havia preguntat només per un. El manament de l’amor a Déu i el manament de l’amor als altres estan tan units que Jesús no pot quedar-se amb un o altre. No es pot estimar Déu sense estimar els altres (ens ho recordaran també les cartes de Joan i de Jaume). En realitat, no es tracta de dos manaments, sinó del mateix manament vist des de dos perspectives. Déu és amor, ell ens ha creat per amor i ens ha cridat a estimar. Tots nosaltres som les seues criatures i imatges del seu mateix ser, encara que moltes voltes ho fem tan malament que ens costa transparentar les meravelles que Déu ha posat i posa dins de nosaltres. Estimar Déu i estimar els altres són dos aspectes del mateix amor que estem cridats a viure, ser i fer.
Però encara hi ha una qüestió, que quasi ningú ha vist. Jesús no junta dos manaments, sinó tres. El veieu? No està massa amagat, però ha passat desapercebut durant segles: L’escoltar.
El text del Deuteronomi que Jesús cita al principi i que parla de l’amor a Déu, comença amb unes paraules que s’interpreten com una crida d’atenció: «Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic». Però si repassem l’evangeli de Marc, veiem que l’escoltar és un autèntic manament que la veu de Déu dirigix als deixebles en el moment de la transfiguració («este és el meu fill estimat, escolteu-lo»). Així, Jesús està ajuntant tres manaments perquè els tres són necessaris.
Escoltar que Déu és el Senyor significa reconéixer en ell la vida i l’amor que, abans de donar, rebem. Totes les persones que ens estimen són l’expressió d’eixe amor immens que ens envolta i ens cuida fins i tot en els moments de més foscor. Déu ens estima, i la demostració màxima d’eixe amor és que Jesús va donar la vida per nosaltres de forma total, sense condicions, sense requisits previs, sense mèrits nostres. El manament de l’amor a Déu i als germans només té sentit si hem comprés bé i experimentat que som profundament estimats. D’altra manera, l’esforç per estimar als altres seria un voluntarisme buit que tard o prompte s’afonaria. No té sentit estimar senzillament «perquè m’han dit que haig de fer-ho», l’amor no es pot manar, només pot eixir de la profunditat d’un cor lliure i alliberat.
Per desgràcia, en l’Església hem comés moltes voltes l’error dels fariseus; segurament per bona voluntat, em insistit en la necessitat de complir els manaments, de ser fidels a les obligacions, d’evitar les coses prohibides, però se’ns ha oblidat anunciar l’element principal de l’evangeli, que és «bona notícia»: Déu t’estima i dóna la vida per tu, per la teua felicitat, per la teua llibertat, per la teua plenitud.
Ben mirat, és molt intel·ligent que el primeríssim manament siga escoltar Déu, buscar-lo present en les nostres vides, observar-lo actuant, mig amagat, en la vida quotidiana. Déu és tan gran, tan immens, que no necessita manifestacions extraordinàries per fer-se present. Està constantment estimant-nos en els mil detalls que vivim cada dia. Només hem d’obrir les oïdes per escoltar-lo.
(Diumenge 31 durant l’any – Cicle B)