[Evangeli del diumenge, 33 durant l’any – Cicle B]

Marc 13,24-32:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—Després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran.
»Llavors, veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant, enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més allunyats de la terra i del cel.
»Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seues branques es tornen tendres i naixen les fulles, sabeu que l’estiu ja està prop. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapieu que ell arriba, que ja és a les portes.
»Vos dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’haja complit tot això. El cel i la terra passaran, però les meues paraules no passaran. Ara bé, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare.

El capítol 13 de l’evangeli de Marc ens presenta un discurs de Jesús ple de símbols del futur. La comunitat cristiana patirà la persecució i el món sencer, fracturat, anhelarà la salvació. En eixa situació de dificultat, Déu mai abandonarà la seua creació, estarà sempre prop de nosaltres, inspirant-nos la paraula oportuna, donant-nos esperança i asserenant-nos el cor.

La comunitat cristiana de Marc ja vivia la persecució i l’hostilitat d’un món que no els entenia; per això, estes paraules de l’evangeli la consolaven en el seu patiment. El fragment que llegim este diumenge ens presenta diversos símbols: la vinguda del Fill de l’home; la paràbola vivent de la figuera; el dia i l’hora…

En textos de l’Antic Testament es presenta el Fill de l’home com un personatge enigmàtic, associat al juí sobre la terra. Els justos havien de rebre el premi etern i els injustos i opressors el castic definitiu. L’evangeli de Marc canvia la missió del Fill de l’home i li dóna una perspectiva del tot positiva: Reunir els seus elegits, dispersos per tota la creació. La matisació és molt interessant: Som nosaltres els qui estem dispersos, els qui ens n’hem anat lluny, els qui ens costa congregar-nos, viure units i en pau. La dispersió pot ser un símbol de la nostra insatisfacció interior, del nostre anhel d’alguna cosa que ens unisca amb nosaltres mateixos i amb els demés. A voltes, els nostres pensaments i els nostres desitjos es barallen; trobem dins de nosaltres desajustaments que no ens deixen ser feliços i podem buscar l’equilibri i la pau en solucions externes, buides i falses. A voltes, és la nostra relació amb els altres la que està fracturada, especialment amb els qui tenim més a prop. Potser, fins i tot, que la fractura siga produïda per causes mínimes, sense cap importància, i que la falta de diàleg, de comunicació, d’humilitat i sinceritat facen créixer el problema fins arribar a discussions sense sentit.

També hi ha dispersió dins dels grups, dins de les organitzacions, de les societats i països, quan cada u pensa només en si mateix i en els seus interessos i s’oblida de construir un món millor per a tots.

La imatge de Jesús, Fill de l’home, reunint, congregant, sanant ferides, restituint amistats trencades, reconstruint la societat humana a la fi dels temps, és extremadament estimulant. Potser eixa siga la vocació de tot cristià, de tota persona, viure ja com si haguera arribat la fi del món, col·laborar amb Jesús preparant la gran reunió de tots els fills de Déu, organitzant la immensa festa de la fraternitat que tots somiem i desitgem des del fons de la nostra ànima.

(Diumenge 33 durant l’any – Cicle B)