Vetlar o no vetlar, eixa és la qüestió (Mateu 24,37-44)

[Evangeli del diumenge, 1er d’Advent – Cicle A]

Mateu 24,37-44:

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:
—Quan vindrà el Fill de l’home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi, tothom continuava menjant i bevent i casant-se fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home.
»Si hi hagueren llavors dos hòmens junts al camp, potser l’un fóra pres i l’altre deixat; si hi hagueren dues dones molent juntes, potser l’una fóra presa i l’altra deixada. Vetleu, per tant, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor.
»Estigueu-ne segurs: si el cap de casa haguera previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entraren a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

Amb les lectures de hui comença el temps d’Advent, els quatre diumenges de preparació per al Nadal. És normal que el missatge siga insistent: Estigueu atents, estigueu preparats, vetleu.
Es tracta d’un fragment de l’últim gran discurs de Jesús en l’evangeli de Mateu. Ens ve a dir que ens prenguem seriosament la nostra fe, el nostre ser cristians. Que Déu siga bo no vol dir que siga un bonàs; que estiga disposat a perdonar-ho tot no significa que no li importe el que fem. L’amor de Déu és amor-educador, que crida l’atenció quan ha de fer-ho, i que no deixa passar allò que és roín com si fóra bo. Este és el sentit de la imatge de Déu jutge.
Els deixebles volien saber quan seria el juí de Déu, quan acabaria la història. Jesús insistix molt en que ni se sap ni es pot saber. No dóna cap pista numèrica ni enigmàtica perquè ara la interpretem amb complicades operacions i endevinem la data de la fi del món. Per a ell queda clar: ni ho sabem ni ho sabrem. Déu intervé en la història quan ho creu oportú, i no ha de demanar-nos permís.

Allò que de veritat importa és l’actitud amb què ha de viure cada dia el cristià; actitud de vigilància, d’espera, d’escolta de la paraula, d’atenció al missatge de Jesús.
Fixeu-vos en el relat de Noé, en el Gènesi, el diluvi va vindre sobre el món quan ningú s’ho esperava, només Noé, que tenia l’actitud adequada, l’únic home bo sobre la terra, va ser capaç d’estar preparat. Fixeu-vos en l’amo de la casa, que es prepararia si sabera quan ve el lladre. En els dos exemples no hi ha cap indici sobre el quan, però sí un missatge clar sobre l’actitud d’espera.
Els dos hòmens del camp i les dos dones que molen juntes pareixen iguals. No hi ha treballs superiors ni inferiors, no hi ha tracte desigual entre classes socials. Déu veu en la profunditat del cor i per això es diu d’un i una que seran portats i de l’altre i l’altra que els deixaran. És a dir, la vinguda de Déu és moment de discerniment, de deixar les coses clares, de que la veritat oculta isca al descobert. No ens fixem en aparences, ens diu Jesús, no jutgem nosaltres, que eixa tasca li correspon només a Déu. Preocupem-nos d’estar atents i preparats, de vetlar.

Doncs bé, què significa per a nosaltres, hui, vetlar? Han passat quasi dos mil·lennis des que Jesús va pronunciar eixes paraules; ja no ens preocupa la imminent fi del món. Però el missatge d’atenció i estímul seguix vigent. Cada cristià ha de convéncer-se de que ha de vetlar, ha de posar atenció a la seua fe, ha de respondre a l’amor de Déu amb un poc més que paraules a l’aire, ha de dedicar temps i esforços a cultivar la fe.
No té sentit que ens esforcem tant pel futbol, per exemple, o per les nostres aficions; que siguem capaços d’alçar-nos de bon matí per a anar a pescar, o en el matí del dissabte o diumenge per a portar al fill o a la filla al partit, que ens gastem diners en tot allò que, encara que puga ser interessant, no és essencial ni imprescindible… però després anem a mínims en la nostra religió, que regategem amb Déu els minuts, que la mínima excusa ens servisca per a deixar de costat nostres conviccions.
Ja fa temps que no vivim en una «societat cristiana», però encara hi ha cristians que no es plantegen seriosament que són ells els primers que han de respondre a la crida de Jesús. Hui en dia qualsevol cristià té multitud de possibilitats al seu voltant:

-per a aprendre més sobre la Paraula de Déu,
-per a celebrar amb la comunitat,
-per a implicar-se en l’ajuda als necessitats,
-per a participar en una comunitat cristiana i ajudar a construir-la,
-per a llegir i conéixer millor Jesús, sols o en grups d’estudi i catequesi,
-per a resar sol, o en grup, o en família,
-per a enfortir la seua fe en trobades amb altres creients,
-per a reflexionar a fons sobre la seua vida i les seues actituds,
-per a deixar-se ajudar i acompanyar per altres cristians en esta reflexió,
– …

Hui no tenim excusa; si de veritat Jesús té importància en la nostra vida buscarem la manera, trobarem els moments, ens esforçarem per «estar preparats», per «estar vetlant». Perquè el Fill de l’home vindrà en el dia menys pensat.

Deixa un comentari