«El qui ha de vindre» (Mateu 11,2-11)

[Evangeli del diumenge, 3r Advent – Cicle A]

Mateu 11,2-11:

En aquell temps, Joan, que era a la presó, va sentir dir allò que feia Crist, i va enviar els seus deixebles per preguntar-li:
—Eres tu el qui ha de vindre o n’hem d’esperar un altre?
Jesús els va respondre:
—Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la Bona Nova i feliç aquell que no quedarà decebut de mi.
Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar a la gent de Joan:
—¿Què heu eixit a veure al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Llavors, ¿què hi heu eixit a veure? ¿Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis. Doncs, ¿què hi heu eixit a veure? ¿Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta: és aquell de qui diu l’Escriptura: “Jo envie davant de tu el meu missatger, perquè et prepare el camí.”
»Vos ho dic amb tota veritat: Entre tots els qui les mares han portat al món, no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; tanmateix, el més menut al Regne del cel és més gran que ell.

Joan Baptista era un home de paraula forta, poderosa, fascinant. El seu anunci animava a reconéixer els errors de la pròpia vida, a canviar, a tornar-se cap a Déu. Ell havia convocat multituds al seu voltant i format una comunitat de deixebles. Va ser detingut per denunciar el poder establit i quan sent parlar de Jesús se sorprén. Jesús no arriba com el jutge estricte que farà anar drets a tots els pecadors. Ell acull els pecadors i menja amb ells, ell anuncia un missatge d’alliberament i pau, d’amor misericordiós. Per això Joan té dubtes i envia els seus deixebles a preguntar-li: «Eres tu el qui ha de vindre? Eres tu el Messies?».
Jesús no es limita a dir-los que sí, pareix que coneix el refrany castellà  «obras son amores, i no buenas razones», i demana als enviats que observen al seu voltant: els cegos veuen, els coixos caminen… No són només curacions espectaculars, com les d’un mag qualsevol; són els signes que els profetes, molts segles abans, havien anunciat que faria el Messies. Jesús està dient: «Sí, sóc el Messies, però no vos fieu que ho diga sense més, sinó fixeu-vos en les meues obres, elles confirmen que és veritat».
Mateu ens ha contat ja molt d’eixes obres. Els capítols 5 a 7 de l’evangeli els ha dedicat a un llarg discurs de Jesús («als pobres se’ls anuncia l’Evangeli»), i en els capítols 8 i 9 ens narra molts miracles (curacions de leprosos, d’invàlids, de cecs, etc.) Per tant, el diàleg amb els missatgers del Baptista quedaria molt bé al final del capítol 9. Però Mateu ha volgut posar abans el capítol 10, el «discurs de la missió», en què Jesús envia els seus deixebles a fer les mateixes obres que ell fa («cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos…») i a predicar el mateix que ell.
Mateu ho té clar; vol que els seus lectors comprenguem que Jesús, quan diu «aneu a anunciar a Joan el que esteu veient i sentint», no sols parla de les seues obres, sinó també de les dels seus deixebles, les dels seus seguidors, les nostres…
Sí. Eixa és la grandesa i l’exigència de ser cristians; que les nostres obres estan posades dalt del candeler perquè donen llum a tots els de la casa, són com la ciutat posada sobre una muntanya que ningú pot amagar. Estem cridats a il·luminar als altres fent les mateixes obres que Crist, actuant com Jesús. És una missió estimulant i arriscada, i no hi ha cap cristià que estiga exempt d’ella.
Com podrem portar-la a terme? Si no som més que uns de tants, tan limitats i pecadors com qualsevol altre! Mateu és conscient d’això, però no ens està demanant que siguem superhòmens, que deixem de ser humans per a convertir-nos en éssers perfectes, sense limitacions. L’evangelista encara té molt a dir-nos, i sobretot, ha de presentar-nos Jesús que dóna la vida per nosaltres, que mor per amor i que ressuscita. Al final de l’evangeli, Mateu ens presentarà Jesús prometent-nos amb tota solemnitat: «Jo estic amb vosaltres, tots els dies, fins a la fi dels temps». Només perquè Jesús està amb nosaltres, té sentit que acceptem esta missió. D’una altra manera seríem uns temeraris. No hem d’anunciar-nos a nosaltres mateixos, sinó només a Jesús. Ell és «el qui havia de vindre», el qui esperaven els jueus, el qui Déu enviaria per a alliberar-los.

Qui és ara «el qui ha de vindre»? Qui és el qui esperen els hòmens i dones de la societat de hui? Quina pregunta més difícil! Vivim en una societat plural en què conviuen multitud de formes de comprendre la vida, de buscar la felicitat. Però totes les persones compartixen el mateix anhel de plenitud interior, d’alegria, de pau profunda. Les respostes del món són múltiples, i no totes encertades. Els cristians tenim també la nostra proposta i no podem callar. Continuem pensant que Jesús és «el qui ha de vindre» i proposem, amb tot el respecte del món, el seu missatge de felicitat a través de l’amor gratuït i desinteressat. Estem convençuts que «Déu ens va estimar primer», i eixe ha de ser, per tant, el primer missatge que llancem.
Però, esperem algú? Descobrim que hi ha molta gent que no espera ningú, que creu que no necessita ningú, que preferix viure la seua vida en solitari. Potser nosaltres mateixos volem construir-nos la nostra vida al marge de Jesús, i li deixem tan sols un raconet de la nostra existència.
L’Advent és el temps que la litúrgia ens regala per a preparar la vinguda del Messies, de Jesús, a la nostra vida. Ell està arribant constantment, a cada moment, però nosaltres necessitem temps especials, celebracions plenes de significat, símbols que ens ho recorden. Hui podem preguntar-nos: Què espere jo? Quins són els meus anhels, els meus desitjos, els meus projectes? Amb total sinceritat, què necessite per a ser feliç? He organitzat la meua vida al marge de Jesús?
Ell és «el qui ha de vindre», el qui està venint, el qui arriba. Obrim-li la porta!

Deixa un comentari