[Evangeli del diumenge, 4t Advent – Cicle A]

Mateu 1,18-24:

Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera: Maria, sa mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial.
Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué:
—Josep, fill de David, no tingues por de prendre en ta casa Maria, la teua esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tindre un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.
Tot açò va passar perquè es complira allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir “amb-nosaltres-Déu”.
Josep es despertà i, complint allò que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com esposa.

L’últim diumenge d’Advent se centra en l’anunci del naixement de Jesús. Mateu ens ho conta des del punt de vista de Josep, el sant silenciós i just, fidel i complidor de la Llei. L’evangeli de Mateu s’obri amb una llarga genealogia que presenta els orígens de Jesús: és fill d’Abraham, i fill de David, i, per tant, hereu de la promesa que Déu va fer al rei David: Tot rei d’Israel havia de ser descendent seu. Després d’esta presentació, comença Mateu a relatar la història amb dos personatges: Maria i Josep, rodejats de molts altres: l’Esperit Sant, el fill que comença a formar-se en el si de Maria, l’àngel del Senyor… molta gent per a tan pocs versicles. I és que Mateu és un mestre de la síntesi, preferix centrar-se en l’essencial, ens dóna pistes perquè entenguem el nucli del seu missatge, però no es perd en detalls innecessaris.
Almenys ens dóna peu per a imaginar el drama de Josep. Maria estava compromesa amb ell, segons el costum de l’època, però no vivien junts perquè encara s’havia de celebrar el matrimoni. Josep és un home just, és la primera cosa que se’ns diu d’ell, i ‘just’, en la Bíblia, és aquell que respecta i obeïx la voluntat de Déu expressada en les Escriptures. Podria haver denunciat públicament a Maria, però pren una altra decisió, repudiar-la en secret, és a dir, en privat, de manera que no havia de donar explicacions a ningú.
Fixem-nos en els detalls; tenim Josep, el personatge més humil i silenciós dels evangelis, del qual s’han dit tres coses: allò que no volia, allò que va decidir i la resolució que va prendre. La pregunta de fons que sorgix, quan només hem llegit un parell de frases de la narració de Mateu, és: Qui pren les decisions? Qui porta avant la història? Qui mana ací?
És cert que Josep creu estar obeint Déu, perquè ell és just, però necessita que Déu mateix il·lumine la seua història, li done nova llum als esdeveniments dramàtics que li succeïxen. Josep seria només un complidor de la Llei; però Déu li va a dirigir el seu missatge per a donar-li una missió especial i exigent.

Quan Josep té els seus plans fets, quan ha reflexionat les seues prioritats i les seues opcions i pres una decisió, arriba el missatger de Déu i li posa la vida de cap per avall (en açò Déu és especialista). Ha d’acollir Maria com a esposa, exercir de pare posant-li el nom a Jesús i donar-li el seu cognom: «Descendent de David». L’àngel també li dóna els motius: «la vostra família ha sigut triada per a portar al món el salvador; és l’Esperit Sant, l’Esperit de Déu, el que ha volgut i ha fet que eixe xiquet vaja a nàixer».
El mateix nom de Jesús indica la seua missió, Yeshúah significa «Déu salva». Jesús, que ve de Déu, salvarà el seu poble. Per què diu «el seu poble»?, perquè ell és el Rei, com a legítim fill de David i hereu de les promeses. La missió de Josep, en el fons, és molt important, perquè des del punt de vista jueu, Jesús només podia ser el Messies gràcies al «cognom» que va heretar de son pare adoptiu. Josep és, de veritat, l’espòs de Maria, Mateu ho diu quatre vegades i fins i tot l’àngel ho repetix sense necessitat, només per a emfatitzar-ho («no tingues por de prendre en ta casa Maria, la teua esposa»).

Mateu subratlla, a més, una citació del profeta Isaïes. Quan el profeta la va pronunciar, volia ser un signe d’esperança en temps de guerres i dificultats. Isaïes insistia en el fet que Déu estava amb ells, que no els abandonava. Quan l’evangelista reflexiona sobre esta citació, se n’adona d’un sentit profund que Isaïes no havia sospitat. En Jesús es complix de veritat que «amb nosaltres està Déu», per tant no hi ha res a témer, ell ha vingut en persona a visitar-nos per mitjà del seu Fill. Si Déu està a favor nostre, a què podrem tindre por?

En despertar, Josep demostra que de veritat és «just», que complix la voluntat de Déu, i ho fa de seguida, sense queixar-se, sense dir res. Per això Josep continua sent el model d’home just, obedient, treballador. A pesar del seu silenci, i gràcies a ell, Josep manifesta una actitud de respecte profund a Déu, de vivència fonda de la seua fe. No tots hem de ser com Joan Baptista i cridar pels deserts, també l’honrat treballador i treballadora tenen una missió molt alta que Déu necessita que ells complisquen. Ningú sobra en l’Església de Déu.

Igual que a Josep, a nosaltres Déu ens confia una missió. És el que els creients anomenem «vocació» i que no ha de confondre’s només amb la vida de sacerdot, religiós o religiosa. Això són tan sols unes vocacions, però dins de l’Església hi ha moltes més. Ser laic en l’Església, és a dir, no consagrat de forma especial, és també una vocació, la més abundant, de gran importància. Significa viure la pròpia fe a la vida de cada dia, al lloc de treball, a la família, a les decisions importants de l’existència.
Nosaltres tenim els nostres plans, els nostres projectes, però ve Déu i ens posa la casa de cap per avall. Ell crida quan menys ho esperem i ens urgix a donar-li resposta. El Nadal, sense anar més lluny, és la celebració de la vinguda de Déu al món; però, ¿no estarem domesticant massa el Nadal? ¿No tindrem Déu massa tancat, limitat, empresonat? ¿De veritat ens posem a tir de la seua Paraula? ¿Deixarem que ell ens espatlle les nostres loteries, els nostres sopars, els nostres cotillons, les nostres festes?