Descarrega la presentació en PDF

L’Exhortació Apostòlica Verbum Domini recull el treball fet en el Sínode dels Bisbes d’octubre de 2008 sobre la Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església.

L’objectiu del document està indicat en el n. 1: «indicar algunes línies fonamentals per a revaloritzar la Paraula divina en la vida de l’Església, font de renovació constant, desitjant al mateix temps que ella siga cada vegada més el cor de tota l’activitat eclesial.» Més en concret, «que els resultats del Sínode influïsquen eficaçment en la vida de l’Església, en la relació personal amb les Sagrades Escriptures, en la seua interpretació en la litúrgia i en la catequesi, així com en la investigació científica a fi que la Bíblia no quede com una paraula del passat, sinó com una cosa viva i actual» (n. 5).
De fet, «no hi ha prioritat més gran que esta: obrir de nou a l’home de hui l’accés a Déu, al Déu que parla i ens comunica el seu amor perquè tinguem vida abundant» (n. 2).

El document està dividit en tres parts: Paraula de Déu, Paraula en l’Església i Paraula per al món, seguint l’orde de l’esquema de les 55 proposicions del Sínode. Agafa com a motiu de fons el pròleg de l’evangeli de Joan, que insistix que la Paraula ve al món, s’encarna i busca ser acollida.

Primera part: Verbum Dei

És la part més doctrinal. Fa un repàs de bona part de la teologia cristiana al voltant del concepte de Paraula de Déu. Està dividida en tres seccions: El Déu que parla (n. 6-21); la resposta de l’home al Déu que parla (n. 22-28); i l’hermenèutica de la Sagrada Escriptura en l’Església (n. 29-49).

1. El Déu que parla

La primera secció reflexiona sobre la revelació de Déu. Per als cristians, la gran novetat és que Déu ha volgut parlar, comunicar-se al ser humà que ell ha creat. Allò més específic i nou del primer capítol és la dimensió trinitària de la revelació divina.

S’ha d’insistir que l’expressió «Paraula de Déu», té un sentit analògic, amb moltes accepcions: Paraula eterna de Déu; llibre de la natura; llibre de la història de la salvació; paraula predicada pels apòstols i conservada en la Tradició viva de l’Església; finalment, els llibres de la Sagrada Escriptura. L’Escriptura es venera tant en la fe cristiana, no perquè siga una «religió del llibre», sinó perquè en ella ens ha arribat esta tradició viva de l’Església que fa referència sempre a Jesucrist.

Destaquen algunes reflexions cristològiques. El naixement de Jesús es contemplat com el «fer-se xicotet» de la Paraula de Déu per a què estiga al nostre abast, fins a arribar a tindre un rostre què podem vore. En la creu la Paraula es fa silenci perquè s’ha dit del tot. En la resurrecció es revela del tot el sentit autèntic de la Paraula, ser llum del món.

Al parlar de l’Esperit Sant en relació a la Paraula de Déu, el document aborda la qüestió de la relació Escriptura-Tradició i el tema de la inspiració i la veritat. Sobre la Tradició, subratlla que és una realitat viva i dinàmica que prové dels apòstols i què ens fa comprendre que les Escriptures són Paraula de Déu. Demana la formació del Poble de Déu en este punt, també per a la seua vida espiritual. Sobre la inspiració i la veritat reprèn l’ensenyament del Concili Vaticà II en la Dei Verbum.

2. La resposta de l’home al Déu que parla

El Déu que parla i ix a l’encontre espera una resposta lliure: la fe. L’home ha sigut creat capaç d’escoltar i contestar a la Paraula de Déu. Només si ho fa, podrà comprendre’s a si mateix. La Paraula de Déu no anul·la l’home i els seus desitjos, sinó que l’il·lumina i purifica (n. 22-23). De fet, l’arrel de tot pecat és el contrari, negar-se a escoltar Déu i a acollir la seua Paraula. Maria és l’exemple d’acollida de la Paraula de Déu, el document la presenta com mare de la Paraula i mare en la fe.

3. L’hermenèutica de la Sagrada Escriptura en l’Església

El «sí» de María és el paradigma de la comprensió de la Paraula de Déu. No és limita a un enteniment intel·lectual, sinó que implica tota la vida, és una comprensió existencial, vital.
Per altra part, la Verbum Domini subratlla amb força que la verdadera interpretació i comprensió de l’Escriptura sols es pot donar en la fe de l’Església; la Bíblia és el llibre de l’Església, escrita per ella i per a ella, sols en ella s’entra en la veritat que Déu mateix ens vol comunicar.
Els acostaments al text sense fe són estructurals i superficials; encara que poden detectar elements interessants, no entren en la profunditat del text (n. 30).
Recorda també la Dei Verbum 12, que ja demanava, per a comprendre les Escriptures, tindre en compre la unitat de tota l’Escriptura, la Tradició viva de l’Església i la analogia de la fe.

Baixant a l’estudi de la Bíblia, el document planteja dos tipus d’acostament al text, l’historicocrític i el teològic. Es poden distingir, però no separar ni contraposar ni juxtaposar. Només es donen en reciprocitat. S’han de evitar, per tant, perillosos dualismes entre exegesi i teologia. Dit d’altra manera; la Bíblia es podria estudiar com si fóra només un llibre de l’antiguitat, però així no s’arribaria a entendre que Déu també està parlant al present a través d’ella. Sense la reflexió teològica, l’estudi només historicocrític es queda en el passat. A més, existix també una hermenèutica secularitzada, que nega que Déu puga intervindre en la història. Aquesta negació partix d’elements ideològics, tot s’intenta explicar reduint-ho a l’element humà. El resultat de la separació entre l’estudi historicocrític i la teologia, es fa sentir en la vida espiritual i pastoral. La qüestió que està en el fons és la relació entre sentit literal i sentit espiritual.

Altres aspectes que destaca el document són:
– Entendre la unitat de tota la Bíblia
– Entendre la relació entre Antic i Nou Testament
– Afavorir l’estima i respecte pel poble jueu
– Afavorir l’ecumenisme
– Fomentar el diàleg pastors-teòlegs-exegetes
– Evitar la lectura fonamentalista

Acaba la primera part insistint que hi ha que escoltar els qui han viscut la Paraula de Déu, els sants.

Segona part: Verbum in Ecclesia

La segona part és més pràctica, planteja que l’Església és oient de la Paraula abans de ser enviada a proclamar-la (la missió serà el tema de la tercera part del document). Està dividida en dos seccions: La vida litúrgica de l’Església com lloc privilegiat de la Paraula de Déu (n. 52-71); i la Paraula de Déu en la vida eclesial (n. 72-89).

1. La litúrgia, lloc privilegiat de la Paraula de Déu

«Cal entendre i viure el valor essencial de l’acció litúrgica per a comprendre la Paraula de Déu» (n. 52). La litúrgia és el lloc privilegiat per a proclamar i escoltar la Paraula, però també per a comprendre-la i per a la seua eficàcia (la Paraula de Déu transforma el cor de l’home).
El document comenta la relació entre la Sagrada Escriptura i l’any litúrgic (n. 52), i el sagrament (n. 53). Després reflexiona sobre alguns sagraments, en especial la Eucaristia; i sobre la Litúrgia de les Hores i el Bendicional. Recolzat en el discurs del pa de vida (Jn 6) i el relat d’Emmaús (Lc 24) insistix en l’íntima connexió entre Paraula i Eucaristia, perquè no es poden entendre l’una sense l’altra. Fa una reflexió també sobre la sacramentalitat de la Paraula fundada en el misteri de l’encarnació (n. 56).

Als n. 57-60 fa indicacions més pràctiques sobre el leccionari, el lectorat i l’homilia.

Per a les comunitats poden ser molt interessants els números 59 a 62, que parlen de:
– Importància de l’homilia [59]
«S’han d’evitar homilies genèriques i abstractes, que amaguen la senzillesa de la Paraula de Déu, així com divagacions inútils que corren el risc d’atraure l’atenció més sobre el predicador que sobre el cor del missatge evangèlic.»
«Què diuen les lectures proclamades? Què em diuen a mi personalment? Què he de dir a la comunitat, tenint en compte la seua situació concreta? El predicador ha de ser el primer a deixar-se interpel·lar per la Paraula de Déu que anuncia.»
– La predicació s’ha d’acompanyar amb el testimoniatge de la pròpia vida [60]
– Paraula de Déu, reconciliació i unció dels malalts [61]
– Paraula de Déu i Litúrgia de les Hores [62]

Subratlla la relació de la Paraula amb altres dos sagraments, penitència i unció, perquè en ells es pot descuidar la importància de la Paraula.

En els números 64-71 fa suggeriments concrets per a l’animació litúrgica:
a) Celebracions de la Paraula de Déu [65]
b) La Paraula i el silenci [66]
c) Proclamació solemne de la Paraula de Déu [67]
d) La Paraula de Déu en el temple cristià [68]
e) Exclusivitat dels textos bíblics en la litúrgia [69]
f) El cant litúrgic bíblicament inspirat [70]
g) Atenció especial als discapacitats de la vista i de l’oïda [71]

2. La Paraula de Déu en la vida eclesial

És clar que la Sagrada Escriptura és important per a que el cristià visca i aprofundisca la seua relació amb Crist (n. 72). La secció està dividida en tres nuclis.

1r. Incrementar la pastoral bíblica en la pastoral de l’Església i en la catequesis, no com juxtaposició «sinó com animació bíblica de tota la pastoral.» (n. 73).
La activitat catequètica, diu, ha de comunicar de manera vital la històrica de la salvació i els continguts de la fe.

2n. Importància de la Paraula de Déu per a tots els membres de l’Església, segons el seu estat de vida (n. 77-85). Ací el document fa un repàs dels diferents estats de vida en l’Església subratllant la relació de la Paraula de Déu amb cada un.

3r. Es recomana la lectio divina.

Tercera part: Verbum Mundo

En aquesta tercera part predomina l’exhortació. Té quatre seccions:
1. La missió de l’Església: anunciar la Paraula de Déu al món.
2. Paraula de Déu i compromís en el món
3. Paraula de Déu i cultures
4. Paraula de Déu i diàleg interreligiós

1. La missió de l’Església: anunciar la Paraula de Déu al món

De fet, Déu és inexpressable, i Jesús l’ha expressat, és «exegeta de Déu».
L’Església és missionera en la seua essència, missionera d’esperança. Tota la humanitat és destinatària de l’anunci, perquè tots tenen necessitat d’ell, encara sense saber-ho. Igualment, tots els cristians són els anunciadors, tot el Poble de Déu, cada u en la seua vocació.
Hi ha una interessant referència a la vida consagrada en el tercer paràgraf del n. 94: «La vida consagrada brilla en tota la història de l’Església per la seua capacitat d’assumir explícitament la tasca de l’anunci i la predicació de la Paraula de Déu, tant en la missio ad gentes com en les situacions més difícils, amb disponibilitat també per a les noves condicions d’evangelització, emprenent amb ànim i audàcia nous itineraris i nous desafiaments per a anunciar de manera eficaç la Paraula de Déu.»
El document repassa també la necessitat de la missió ad gentes i de la nova evangelització en països amb tradició cristiana on avança el secularisme. En aquesta missió de difondre la Paraula de Déu, hi ha una relació intrínseca entre comunicació de la Paraula de Déu i testimoni cristià (n. 97).
S’han de buscar noves formes de comunicació de la Paraula de Déu, però en qualsevol cas, mai s’ha d’oblidar el testimoni, sense el qual la Paraula pot reduir-se a una bonica filosofia; tampoc s’ha d’oblidar que s’ha de transmetre tot el missatge.

2. Paraula de Déu i compromís en el món

No hi ha verdadera comprensió de l’Escriptura si no porta a edificar el doble amor a Déu i als demés. El compromís per la justícia i la transformació del món és, per tant, part integrant de la mateixa evangelització.
Per altra part, el document insistix diverses vegades que no es pot utilitzar mai la violència en nom de Déu (n. 102).

Subratlla, també, l’atenció especial a quatre grups de destinataris: els jóvens, els emigrants, els que patixen i els pobres. Als jóvens els dedica paraules afectuoses i fa referència a la relació de la Paraula de Déu amb les opcions de vida i la vocació. Respecte als emigrants, demana a les diòcesis que presenten l’anunci de forma nova, que tinguen en compte la realitat de la emigració. Als malalts i als qui patixen els indica que Déu Pare també abraça les circumstàncies adverses. Dels pobres subratlla que són els primers que tenen dret a l’anunci.
No oblida una crida a la salvaguarda de la creació, com a fruit, precisament, de la comprensió adequada de la Paraula de Déu.

3. Paraula de Déu i cultures

«La Paraula de Déu ha inspirat al llarg dels segles les diferents cultures, generant valors morals fonamentals, expressions artístiques excel·lents i estils de vida exemplars» (n. 109). El document anima, per tant, a tots els exponents de la cultura, a no tancar-se a la Paraula de Déu. La Paraula, de fet, ha de transmetre’s en cultures diferents, transfigurant-les des de dins. L’encarnació de la Paraula és l’autèntic paradigma d’inculturació.

També és important l’ús dels mitjans de comunicació, antics i nous. Fa referència explícita a Internet com un nou for on ha de ressonar també l’Evangeli (n. 113).

4. Paraula de Déu i diàleg interreligiós

Demana que, en el món globalitzat, el diàleg interreligiós mostre com es poden promoure relacions de fraternitat universal a partir de Déu mateix.

En els números conclusius, recorda l’objectiu del Sínode: Tindre cada vegada més familiaritat amb les Sagrades Escriptures. El fonament de tota espiritualitat cristiana autèntica i viva és la Paraula de Déu anunciada, celebrada i meditada en l’Església. La Paraula, a més, crea comunió i alegria, com el mateix Sínode ha experimentat.

Bibliografia

• José Luis BARRIOCANAL, «Exhortación apostólica postsinodal Verbum Domini sobre la Palabra de Dios en la vida y en la misión de la Iglesia», Reseña Bíblica 69 (2011) 55-63.
• BENET XVI, Exhortació Apostòlica Postsinodal Verbum Domini sobre la Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església, 30 setembre 2010.
• Francisco RAMÍREZ FUEYO, «Encontrarse con la Palabra de Dios, encontrarse con Cristo. Presentación de la Verbum Domini», Razón y Fe 263 (1347, 2011) 17-33.

Xavier Matoses