[Evangeli del diumenge, 26 durant l’any — Cicle C]

Lluc 16,19-31:

En aquell temps, Jesús digué als fariseus:
—Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer, s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seua fam amb les miques que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seues úlceres.
»El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué:
»“Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulle amb aigua la punta del seu dit i em refresque la llengua, perquè sofrisc molt enmig d’aquestes flames.”
»Abraham li respongué:
»“Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota classe i, a Llàtzer, mals; però, ara, ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que, entre nosaltres i vosaltres, hi ha una fossa immensa, tant que si algú volguera passar del lloc on estic jo cap on esteu vosaltres no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué:
»“Llavors, pare, et pregue que l’envies a ma casa. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els ho advertisca, perquè no acaben també en aquest lloc de turments.”
»Abraham li respongué:
»“Ja tenen Moisès i els profetes: que els escolten.”
»El ric contestà:
»“No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però, si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.”
»Li diu Abraham:
»“Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscitara algú d’entre els morts, no es deixarien convèncer.”

L’evangeli de Lluc ens regala unes quantes paràboles de gran riquesa. La de hui té aspectes fàcils de captar, però també alguns matisos no tan clars.

La presentació dels personatges és directa, com sol ser en les paràboles: un ric i un pobre. De cada u es diuen en poques paraules els trets que els definixen: el ric era molt ric, com demostren els seus vestits luxosos i els seus banquets constants; el pobre estava també molt malalt i fins i tot els gossos —animals impurs i poc apreciats en orient—, se li acosten.

Ens hem de fixar en la informació —evident, encara que no explícita—, de l’egoisme del ric en contrast amb la facilitat que tenia per a donar-li alguna cosa al pobre. Si banquetejava cada dia i el pobre estava en el seu propi portal, no li costava res deixar-li les engrunes.

Per a arrodonir el contrast, Lluc li dóna un nom al pobre, però li’l nega al ric. Hui coneixem la paràbola com la del «ric Epuló i el pobre Llàtzer», perquè més tard se li va «posar» un nom, però Lluc ha volgut, amb tota la seua intenció d’historiador insolent, fer tot el contrari del que ha fet, i fa, quasi sempre la Història: posar-li noms als rics i negar-li’ls als pobres. «Llàtzer», a més, significa «Déu ajuda» en hebreu. Encara que parega un nom poc apropiat per a un pobre captaire malalt, no ho és si considerem la seua vida «sencera», és a dir, incloent també el consol que rep junt a Abraham.

La mort d’ambdós personatges marca contrastos. Llàtzer és portat pels àngels, que en aquella època la religiositat popular (jueva i grega) considerava «guies dels morts». En canvi, del ric només és diu fredament que «el van sepultar». Molt gràfic: un cap amunt i l’altre cap avall.

Després trobem al ric demanant menys del que demanava Llàtzer. Si el pobre havia desitjat les miques, ara el ric tan sols anhela una mísera gota d’aigua. Abraham li planteja que va tindre oportunitat en la seua vida de prendre opcions, però que ja no la té; això ho expressa l’abisme que ningú cap travessar. I, a més, li recorda els béns abundants que va rebre en vida. El que Abraham no diu —encara que seguix sent evident— , és que Llàtzer va rebre els mals precisament per l’egoisme del ric. La frase d’Abraham fora de context sona molt malament: «Si patixes en la vida, vas al cel, si gaudixes de la vida, a l’infern». És una llàstima que s’haja interpretat així més d’una vegada el missatge cristià, com si Jesús volguera fer-nos a tots uns amargats. D’això, res; Lluc deixa ben clar per al lector intel·ligent que el ric era realment un egoista.

En este moment el ric patix una transformació; per primera vegada pensa en algú diferent d’ell mateix: en la seua família. Açò no el convertix de repent en un sant, però crec que hem de subratllar-ho. L’única cosa que coneixíem del ric era el seu egoisme; ara el veiem preocupat pels seus germans, perquè els coneix i sap que porten la mateixa vida que ell i, per tant, acabaran igual.

Sempre m’ha cridat l’atenció una frase del Silmarillion de Tolkien, en què, al parlar del malvat Sauron, afirma que «era menor en maldat que el seu amo (el ‘déu’ malvar Melkor) només perquè durant molt de temps va servir a altre (a Melkor) i no a si mateix».
L’únic motiu per a ser «menys malvat» és no posar-se a u mateix en el centre, ser ego-cèntric, sinó des-centrar-se, posar a altres en el centre, que és el que està fent el ric al recordar-se de la seua família.

Ací la paràbola canvia de missatge —el primer pareix que ja ha quedat clar—, i continua amb una reflexió sobre com convertir-se, com adonar-se del propi pecat, del propi egoisme, i canviar de vida. El ric té una idea molt pròxima a la que tenen molts hui: només les grans experiències, les que causen un profund impacte, les que són inesperades, les que trenquen la quotidianitat, podran transformar el cor de l’home. Més d’una publicitat de hui es mou en esta línia, proposant sensacions úniques, noves, envoltants, com ideal de plaer, de diversió, i fins i tot de felicitat.

Per al ric, l’aparició d’un mort és l’única cosa que faria que els seus germans es penediren del seu egoisme; la seua proposta és desesperada, què pot fer ell des d’on està per a evitar-los el turment als seus germans? La resposta d’Abraham és desconcertant; si no fóra perquè sabem que es un paio seriós, semblaria que s’està burlant del ric. Davant de la petició d’alguna cosa realment excepcional i impactant, el cavi ancià li proposa una solució totalment oposada: que escolten Moisés i els profetes, és a dir, que facen cas dels llibres sagrats jueus, que eren tan quotidians per als jueus com el gel per a un esquimal.

La resposta d’Abraham no té res de burla, per a ell la salvació està a l’abast de la mà, en la quotidianitat de les oracions de qualsevol jueu, en la celebració setmanal de la sinagoga. No hem de buscar sensacions impactants, transformacions espectaculars… la vida quotidiana i normal és l’aventura més apassionant que podem viure. En ella està Déu oferint-nos tot el seu amor, el seu afecte, el seu perdó. Per què buscar Déu en el terratrèmol, en la tronada, en el llamp, si el podem trobar en la sua brisa de la vesprada? (Sense negar la possibilitat que Déu, si li dóna la gana, intervinga de forma excepcional en la vida d’algú; i si no que li ho diguen a Saule de Tars. El que queda clar és que ningú pot obligar Déu a actuar segons el seu capritx).

En el final de la paràbola encara guarda Lluc una sorpresa en la mànega amb un joc de paraules molt suggeridor. Al fil de la petició del ric, Abraham conclou que la resurrecció d’un mort no podrà canviar-los la vida als qui no accepten Moisés i els profetes. Ell està parlant de la resurrecció del pobre, que era la proposta del ric, però Lluc sap que els qui sentim el seu relat som cristians, que podem relacionar-ho amb la resurrecció de Jesús. Així, Lluc passa del simple missatge «no sigueu egoistes», a un altre més profund: La Llei jueva —Moisés i els profetes—, és la preparació per a comprendre Jesús i la seua resurrecció.

Per a nosaltres la paràbola és una invitació a la misericòrdia i a la generositat amb els pobres, que és el que li faltava al ric i que ja estava anunciat en la Llei jueva. Eixa actitud ens acostarà a entendre la resurrecció de Crist més que una aparició efectista de llums i veus del més enllà. En la quotidianitat de la Paraula de Déu que llegim, escoltem, meditem i comentem entre tots, està la força que pot transformar la nostra vida.

Per acabar, vos deixe una curiositat numèrica. En la Bíblia el número set representa la plenitud, i el sis, que vol ser set però no arriba, la imperfecció. El ric de la paràbola diu que té cinc germans, formant entre tots un grup de sis rics egoistes. Si hagueren acceptat Llàtzer com a germà, s’hagueren convertit, amb el seu gest de generositat i misericòrdia, en una família perfecta.

(Diumenge 26 durant l’any — Cicle C)