[Evangeli del diumenge, 1r després del 6 de gener “Baptisme del Senyor” – Cicle A]
Mateu 3,13-17:
En aquell temps, Jesús, que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el batejara. Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia:
—Sóc jo el qui necessite que tu em bateges. ¿Com és que tu véns a mi?
Jesús li respongué:
—Accedix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot allò que pertoca fer.
Llavors, hi accedí. Una volta batejat, Jesús isqué de l’aigua a l’instant. Llavors, el cel s’obrí i va veure que l’Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel:
—Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut.
Als cristians ens va costar (i ens costa!) anar entenent qui és Jesús. Alguns gestos d’ell ens sorprenen, com van sorprendre al mateix Joan Baptista. Si Joan és només el precursor, l’anunciador, per què Jesús es va fer batejar per ell?
Mateu ens dóna una resposta amb el seu estil jueu: Déu ho havia disposat així. Jesús no és una aparició fugaç, no ens fa una visita de cortesia per tornar-se’n a gaudir del seu cel. Jesús s’ha fet home del tot per a compartir la nostra essència humana. I si li toca fer cua per a batejar-se, com qualsevol altre, ho farà. Això vol dir Mateu amb la frase un tant enigmàtica: «Convé que complim d’aquesta manera tot allò que pertoca fer».
Els cristians creiem en un Déu que coneix de prop les nostres misèries i debilitats, els nostres problemes i pobreses, així com també va compartir les alegries del seu poble, les festes, l’anhel de llibertat, l’amistat, la pregària, el somriure dels nens, el plor i la desesperació. Per això la nostra oració té sentit i es pot fer tant propera, tan íntima, tan intensa. Per això podem confiar en ell, en la seua misericòrdia, en la seua comprensió. No preguem a un déu abstracte, a una idea, a una filosofia, ni tant sols a uns valors. Preguem a Déu que, de veritat, s’ha fet home.
Per altra part, la reflexió de l’evangelista continua i ens presenta l’altre aspecte: Jesús és realment el Fill de Déu. Ho fa amb el simbolisme propi de l’època: «el cel obert» és una expressió que físicament no té cap sentit, però que vol dir que Déu està prop dels hòmens, que entre Déu i els éssers humans no hi ha un abisme insalvable, que Déu vol estar al nostre costat. L’Esperit Sant «com un colom» expressa com la vida de Déu abasta el món sencer, que la seua gràcia baixa a la nostra vida concreta i pot colar-se, com les aus, dins de les nostres cases, de les nostres vides. La «veu del cel» significa que Déu ens vol parlar, que té alguna cosa a dir-nos, que no es contenta amb vindre sinó que té moltes coses que compartir amb nosaltres.
I, per últim, la frase que Déu diu concentra en ella la part essencial del missatge: Fill-amor-complaença. Jesús és l’expressió de l’amor de Déu que ha vingut, amb tota la seua força, per a estimar-nos. Més endavant ja hi haurà ocasió per a denunciar la nostra hipocresia, per a les paraules urgents, per a demostrar el seu amor també amb la seua crítica. Ara, al principi de l’evangeli, Mateu vol deixar clara quina és la clau, quin és el motiu de la vinguda de Jesús, i no és altre que l’amor que Déu ens té.
El passatge ens demana, a més, que no ens quedem com espectadors. Estem cridats a ser com Jesús, els fills estimats de Déu. Les paraules plenes de tendresa que el Pare li dirigix a Jesús, van també destinades a cada un de nosaltres: Tu eres el meu Fill, la meua Filla; a tu t’estime, et vull, amb tot el meu cor; en tu m’he complagut.