[Evangeli del diumenge, 7 durant l’Any – Cicle A]

Mateu 5,38-48:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—Ja sabeu que van dir: “Ull per ull, dent per dent”. Doncs jo vos dic: No vos hi torneu, contra els qui vos fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li-la mitja hora. Dóna a tothom qui et demane, no et desentengues del qui et vol demanar prestat.
»Ja sabeu que van dir: “Estima els altres”, però no els enemics. Doncs jo vos dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que vos persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa eixir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justs i injusts. Perquè, si estimeu només els qui vos estimen, ¿quina recompensa mereixeu? Els publicans, ¿no fan també això mateix? I, si només saludeu els germans, ¿què feu d’extraordinari? Els pagans, ¿no fan també això mateix?
»Sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial és perfecte.

Ací volíem arribar. El discurs de la muntanya havia començat amb les benaurances, presentant una visió diferent de la societat, on Jesús prometia que Déu tornaria del revés les regles del joc. A continuació convidava als seus deixebles (a nosaltres) a ser testimonis creïbles davant del món d’este nou missatge, i passava després a reflexionar alguns manaments i a oferir la seua re-interpretació personal, escabussant-se en allò més profund del cor humà, sense limitar-se als actes externs, sinó buscant les motivacions internes que ens porten al mal, a l’egoisme, a l’odi.
El text d’este diumenge seguix la reflexió portant-la fins al final: en el cor de la Llei de Déu está Déu mateix que és tot amor i només amor.
«Ull per ull i dent per dent» era una llei molt avançada quan es va inventar, ja fa mil·lennis. La reacció «normal», quasi «automàtica» quan algú rep un dany és la venjança; està molt ben expressada en el Gènesi (4,23-24) en paraules de Lèmec: «He mort un home que m’havia malferit, he mort un noi que m’havia donat cops. Caín serà venjat set vegades, però Lèmec ho serà setanta-set.» La violència genera sempre violència i s’alimenta a sí mateixa en una espiral de patiment que es torna irrompible. Per a evitar-ho, la llei del Talió preveu que no es puga tornar més mal del rebut.
Jesús planteja un canvi radical; no es pot véncer el mal amb un «dany controlat», sinó utilitzar el bé per a fer front al mal. Pegar en una galta suposava un insult més que una ferida física, oferir l’altra galta voluntàriament desactiva qualsevol significat de l’insult. Els soldats romans podien obligar a qualsevol a portar una càrrega una distància de mil passes (recordem a Simó de Cirene, obligat a portar la creu de Jesús); la Llei prohibia prendre en préstec la capa del pobre (la vestimenta exterior), per això alguns creditors exigien la vestimenta interior (la túnica). Les respostes que Jesús planteja a estos actes ataquen directament l’espiral de violència i la desmunten per complet. La pregunta que sorgix immediatament és «¿però com és açò possible?»
Llavors Jesús llança la seua major aposta, la seua frase més arriscada: «Estimeu els enemics.» ¡Impossible!

Efectivament. Jesús és conscient de què estimar els enemics ens resulta impossible si ens plantegem les coses des de nosaltres mateixos, per això de seguida menciona a l’únic que ho pot fer possible: «el vostre Pare del cel». Ens convida a dirigir la mirada cap a Déu i a fixar-nos en com actua ell, en la seua bondat abocada sobre tota la humanitat sense distinció, en el sol i la pluja que beneïxen i fecunden els camps de tots i cada un. Només Déu pot plantejar-nos una meta així.
Per a Jesús la vida humana no es viu com ja aconseguida, sinó com una busca, com un camí. Poc després, l’evangeli de Mateu ens convidarà a acompanyar a Jesús en el seu difícil ascens a Jerusalem. Els deixebles no entendran quasi res, i allí, quan Jesús mateix ens estiga donant exemple de l’amor fins al final, de l’amor als enemics que predica, els seus amics l’abandonaran. Només la resurrecció els obrirà la ment i seran capaços de donar la vida per aquell que abans havien abandonat.
Quan l’evangeli ens proposa que estimem els enemics, no ho fa per ingenuïtat o ignorància. És molt conscient de què l’únic poder capaç d’arribar a este extrem és el poder de Déu. Per això l’evangeli és Bona Notícia, perquè ens està donant molt més d’allò que ens atrevim a demanar. Ens està dient: «Déu té el poder de fer-te estimar amb una intensitat que ni tu pots imaginar. Tu tens el poder d’acollir de Déu esta gràcia, este amor, i de repartir-lo com Déu mateix fa. El teu cor és gran, és immens perquè Déu vol fer-lo tan immens com el seu. ¿Et vas a conformar amb menys?»

(Diumenge 7 durant l’Any – Cicle A)