[Evangeli del diumenge, després de la Trinitat – Cicle A – El Cos i la Sang de Crist]
Joan 6,51-58:
En aquell temps, Jesús digué als jueus:
—Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meua carn perquè done vida al món.
Els jueus es posaren a discutir. Deien:
—¿Com s’ho pot fer aquest, per donar-nos la seua carn per menjar?
Jesús els respongué:
—Vos ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seua sang, no podeu tindre vida en vosaltres. Qui menja la meua carn i beu la meua sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meua carn és un verdader menjar, i la meua sang és una verdadera beguda. Qui menja la meua carn i beu la meua sang està en mi i jo en ell.
»A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.
Joan desenvolupa en el seu evangeli llargs discursos i diàlegs de Jesús; alguns davant dels adversaris, altres davant de persones favorables al seu missatge. Açò ja ens fa intuir el caràcter de l’evangelista: seria una persona meditativa, de las que els agrada explicar espai les coses, amb calma, amb moltíssima reflexió prèvia. Molt diferent, per exemple, a Marc, que pareix més impulsiu, directe i un tant toca-nassos.
Joan era, amés, un pensador molt profund, al qui li agradava anar a l’arrel de les coses, al seu significat més interior. No en tenia prou amb saber que Jesús tenia un missatge interessant per a la humanitat, ell insistix en què Jesús és un missatge interessant per a tots. No només les seues paraules, sinó la seua pròpia persona és un regal de Déu. Va dedicar tota la seua vida a reflexionar-ho, a pregar-ho i a anunciar-ho.
El text d’este diumenge és un fragment del capítol 6 de l’evangeli de Joan. Poc abans s’ha relatat la multiplicació dels pans, amb els què Jesús alimenta a la multitud, i a continuació, el passatge misteriós en el què Jesús camina sobre les aigües. Els dos textos insistixen en què Jesús és el Messies, però la gent ho entén tot al revés (vaja, com sempre) i volen fer-lo rei. Jesús ha de fugir i, quan el tornen a trobar, els dirigix una forta crítica: «No em busqueu pels signes que faig, sinó perquè heu menjat i vos heu fartat.» En resum, que els tracta directament de aprofitats. Este Jesús no tenia pels en la llengua.
Amb esta dura frase comença el «discurs del pa de vida», que ocupa gran part del capítol 6, i que acaba malament; molts dels seus seguidors es farten de Jesús i l’abandonen, i només els seus deixebles més propers seguixen amb ell. Pere ho expressa amb una frase molt bonica: «A qui aniríem. Tu tens paraules de vida eterna.»
Dins del discurs hi ha una intervenció de la gent que li pregunta quin signe fa per a creguen en ell i li recorden el mannà que van menjar els seus avantpassats en el desert, després de fugir d’Egipte (Èxode 16). L’exigència d’un signe per a creure és igual que negar-se a creure; no és més que una excusa. El signe l’ha fet Jesús poc abans, amb la multiplicació dels pans. Però ja sabem que qui no vol creure, no creurà. Per això Jesús no els dóna un signe, sinó que explica amb el seu discurs què significa el signe del pa: és un símbol de Jesús mateix. Igual que el mannà era el pa que Déu enviava per alimentar el seu poble, Jesús és el pa baixat del cel per a donar vida eterna a tots. El mannà era un regal imperfecte, perquè sols alimentava el cos, Jesús, en canvi, és més que el mannà, perquè és el do total de Déu a la humanitat.
Ací és on entra la part més dura del discurs, el fragment que llegim este diumenge: «El pa que jo donaré és la meua carn.» Els oients s’escandalitzen, com és normal, i pensen que Jesús s’ha tornat boig i els proposa el canibalisme. Quin horror! Com hi ha que entendre-ho?
Abans que res, hem de saber que Joan construïx els discursos a partir de la seua pròpia reflexió; ell és sempre fidel al missatge de Jesús, però no té prou amb reproduir les seues paraules exactes; vol expressar allò que hi ha en la profunditat dels gestos i les paraules. Quan Jesús parlava amb els jueus, l’expressió «menjar la meua carn» no tenia cap sentit, i és difícil que ell la utilitzara literalment. En canvi, quan Joan escriu, la comunitat de cristians de seguida reconeixia el tema que hi havia darrere: l’eucaristia. Com es això? Perquè Jesús sí havia dit, en l’últim sopar, que el pa i el vi que repartia eren el seu cos i la sang entregats per la vida del món. Des de llavors, els cristians estaven acostumats a reunir-se cada setmana i recordar el gest de Jesús; partien el pa, bevien el vi, escoltaven les ensenyances, cantaven oracions… La comunitat de Joan coneixia tan bé estos gestos, que ell mateix ni tan sols els relata en el seu evangeli; no li feia falta.
Allò que Joan sí reflexiona a fons és el significat de la reunió setmanal, del pa i del vi compartits. No té prou amb dir que es un record del gest de Jesús, no és suficient afirmar que el pa i el vi simbolitzen la presència de Jesús. Vol donar un pas més: el pa i el vi són la presència de Jesús.
Quina diferència hi ha? No és un joc de paraules sense importància? Joan opina que no. Dir que l’eucaristia és només un record significa posar l’accent en mi mateix, en la meua ment que recorda, en la meua decisió de recordar. En canvi, si Jesús es dóna, de veritat, en cada eucaristia, l’accent està posat en la seua donació gratuïta, en ell que ve a nosaltres i ens convida. És cert que després nosaltres, si volem, acceptarem la seua invitació, i ací està la importància de la nostra ment, del nostre record, de la nostra decisió; però sempre és un segon pas. El primer el dóna Déu enviant Jesús, i el dóna Jesús venint cada dia a cridar a la nostra porta.
Per això, «la seua carn és un verdader menjar, i la seua sang és una verdadera beguda», perquè el pa i el vi eucarístics són la seua verdadera persona entre nosaltres.
Per això diu que «qui menja la meua carn i beu la meua sang està en mi i jo en ell», perquè la clau de tot es troba en estar units a Jesús o no estar-ho.
Per això, quan molts l’abandonen, Pere reconeix que les paraules de Jesús són de vida eterna.
«La vida», sempre «la vida». El major regal que Déu ens fa i el major regal que podem fer nosaltres als altres. Viure-la en plenitud, en autenticitat, amb intensitat i passió és allò que Déu vol per a nosaltres. Joan està convençut de què Jesús és l’únic que por portar-nos a eixa meta. Per això, no només ens alimenta amb les seues paraules, sinó amb el seu mateix ésser donat en forma de menjar, de pa quotidià, de vi d’alegria.
(diumenge després de la Trinitat – Cicle A – El Cos i la Sang de Crist)