[Evangeli del diumenge, 16 durant l’Any – Cicle A]

Mateu 13,24-43:

En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta paràbola:
—Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però, a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat, i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull.
Els jornalers anaren a trobar l’amo i li digueren: “¿No era bona llavor, la que vau sembrar al vostre camp? ¿I com és que hi ha jull?” Ell els respongué: “Això ho ha fet algú que em vol mal.” Els jornalers li digueren: “¿Voleu que anem a arrancar-la?” Ell els diu: “De cap manera: si colliu el jull, potser arrancaríeu també el blat. Deixeu que cresquen junts fins a l’hora de la sega i llavors, diré als segadors: ‘Colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-la; després, colliu el blat i porteu-lo al meu graner.’”
Els proposà encara una altra paràbola:
—Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: És la més menuda de totes les llavors, però, a mida que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van, per ajocar-se a les seues branques.
Els digué també una altra paràbola:
—Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dins la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat pel profeta:
Els meus llavis parlaran en paràboles
exposaré coses que han estat secretes
des de la creació del món.
Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els explicara la paràbola de la cugula sembrada en el camp. Ell els digué:
—El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. Els julls són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llançaran al forn encès; allà, hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors, els justs, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol. Qui tinga orelles, que ho senta.

Llegim en l’evangeli de Mateu varies paràboles sobre el Regne de Déu. Jesús feia l’esforç d’explicar-se amb paràboles al mateix temps que provocava al seu auditori per a què es fera preguntes fonamentals. La paràbola del jull, per exemple, és una doble crida: Déu és jutge, només Déu és jutge.
El camp és el món, i en el món estan mesclats el bé i el mal, de forma que no són fàcils de distingir. Només quan es forma l’espiga, quan apareixen els fruits, es veuen les diferències. Nosaltres tenim la costum de jutjar per aparences, de valorar a les persones de forma superficial. Molts consideren normal formar-se una idea de la gent en quant l’han coneguda, i de seguida decidir si eixa persona els cau bé o malament. Anhelem un món molt més simple, blanc i negre, com una peli de bons i roïns, però la realitat no és així; ni tant sols nosaltres mateixos som així. Tots tenim experiència d’entrega i d’egoisme, d’amor i d’odi, de bondat i maldat.
Els criats que li proposen a l’amo arrancar de seguida el jull pensen amb lògica (de fet, així és con es fa en realitat en agricultura), però la paràbola sorprén: Deixeu que cresquen junts; al final, només al final, ja vorem.
Els criats som nosaltres, de vegades molt voluntariosos per extirpar el mal del món, fins i tot amb el perill d’arrancar també el bé. Ho anomenem “mal menor”, “danys col·laterals”. Menys mal que Déu no pensa com nosaltres! A nosaltres ens toca vetlar, estar vigilants, anunciar i proposar la seua paraula, motivar i animar als altres a seguir-la, però mai imposar-la, ni creure’ns en possessió del bé i del mal, ni discriminar entre bons i roïns.
La paràbola vol deixar clar que només Déu és jutge i nosaltres no som Déu. El juí és una realitat que la Bíblia anuncia amb freqüència, cridant-nos a la coherència de vida, a la sinceritat de cor, al seguiment de Jesús. Però el jutge només és Déu. Sols ell sabrà com el farà i quin serà el seu veredicte.

(Diumenge 16 durant l’Any – Cicle A)