(Tercera conferència quaresmal, sobre l’evangeli del diumenge cinqué de quaresma – Cicle B. Joan 12,20-33)

L’evangeli de Joan es pot dividir en dos grans parts. Dels capítols 1 al 12, Jesús es dedica a anunciar el seu missatge a la gent, a fer signes que conviden a la fe, a dialogar i discutir amb els adversaris i a presentar-se davant del món com l’enviat de Déu que porta la salvació. A partir del capítol 13, fins al 21, tot canvia; es dedica durant quatre capítols a l’ensenyament dels seus deixebles i després se’ns narrarà la passió, la mort i la resurrecció. Així, es pot resumir dient que la primera part està dedicada als signes, que mostren la missió de Jesús, i la segona al compliment d’esta missió.
El fragment que comentem ara, que és el del diumenge cinqué de quaresma, està tret del capítol 12, és a dir, cap al final de la primera part. En les paraules de Jesús es nota que ja està tot el peix venut. Ell ja ha fet tot el que havia de fer davant del món, ja s’ha manifestat com l’amor de Déu que ha vingut al món per salvar-lo, ja ha fet els signes que, qui ha volgut, ha entés, i ha pronunciat els discursos que han mostrat qui és ell. Aquells que han volgut escoltar, l’han pogut entendre, els qui s’han tancat al seu missatge, l’han rebutjat. Així s’ha fet el juí entre uns i altres, tal com la lectura del diumenge anterior ens deia. No és que Jesús haja fet de jutge, sinó que ell és la llum que posa al descobert tot el que hi ha.
Ara ens diu Jesús que «ha arribat l’hora». Esta frase és molt important en l’evangeli de Joan. «L’hora» es referix a la seua mort, però també a la seua glorificació. És a dir, per a Joan, la creu de Jesús és el lloc on el veiem regnant, dominant contra el mal. Perquè la creu no és la mort d’un fracassat, sinó l’entrega lliure i voluntària d’un home-Déu que ens estima tant que es capaç de donar-nos tota la seua vida, fins l’última gota de sang.
L’escena anterior a la que comentem és l’entrada de Jesús a Jerusalem, muntat en un pollí. La gent el rep dient «Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor, el rei d’Israel!», i amb això estan dient una cosa certa, però també estan manifestant que no acaben d’entendre Jesús. Els agradaria que fóra un autèntic Rei d’Israel, és a dir, un líder que organitzara el poble en contra dels romans i aconseguira la llibertat política. Però Jesús ha triat un burret per a entrar a la ciutat perquè no vol mostrar-se poderós com un militar, sinó senzill i humil.
«Tot el món», diu l’evangeli, «va eixir a rebre Jesús», fascinats pels signes que feia. Però nosaltres ja sabem, com deia l’evangeli de fa dos diumenges, que Jesús no es refia dels que creuen només pels signes. La fascinació sola no servix; la fe no és real si no es posa per obra, si no porta a caminar en companyia de Jesús pels seus mateixos camins.

Joan 12,20-33:
Entre els qui havien pujat per adorar Déu amb motiu de la festa hi havia alguns grecs. Aquests anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li demanaren: «Senyor, voldríem veure Jesús.» Felip anà a dir-ho a Andreu, i els dos ho digueren a Jesús. Ell respongué: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. Us ho ben assegure: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em seguisca, i estarà on jo estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus. Ara em sento contorbat. Què he de dir? Pare, salva’m d’aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora! Pare, glorifica el teu nom.» Aleshores una veu va dir des del cel: «Ja l’he glorificat i encara el glorificaré.» Quan la gent que eren allà ho van sentir, deien que havia estat un tro. Altres replicaven: «Un àngel li ha parlat.» Jesús els digué: «Aquesta veu no es dirigia a mi, sinó a vosaltres. Ara arriba la condemna d’aquest món, ara el príncep d’aquest món serà llançat fora. I jo, quan seré enlairat damunt de la terra, atrauré tot home cap a mi.» Deia això indicant de quina manera havia de morir.

Uns grecs volen vore Jesús; són jueus de fora de Israel que havien anat a la festa per adorar Déu.
Estos es posen en contacte amb Felip, que, amb Andreu, van a parlar amb Jesús. Tot este procés sembla complicat, potser perquè expressa la realitat de les comunitats cristianes, quan s’escriu l’evangeli. Molts grecs es feien cristians, quan la majoria dels jueus havien rebutjat Jesús. I, a més, la forma de arribar fins a Jesús, és a través dels apòstols. Ells són els testimonis que han viscut amb Jesús i que ens poden conduir fins a ell.
«Voldríem vore Jesús» és expressió d’un desig molt profund del cor humà. També nosaltres, cristians del segle XXI voldríem vore Jesús. L’evangeli ens diu que el podem trobar realment de moltes formes. Per exemple: a través de la seua Paraula, dels sagraments, de la comunitat, de la pregària, dels pobres i necessitats, en els signes dels temps, en el nostre propi cor… De vegades pensem que els qui conegueren Jesús eren uns privilegiats perquè pogueren vore’l, parlar amb ell, sentir-lo; i desitgem aquella mateixa experiència. Però Joan ens diu que aquells no tingueren cap avantatge, que molts veieren Jesús i no l’entengueren, que molts l’aclamaren com a rei i poc després demanaren la crucifixió, que molts es quedaren fascinats pels seus miracles, però després no arribaren a comprendre el seu missatge. Per això, el desig de «voler vore Jesús», ha de ser un anhel des del fons de la nostra ànima. Volem, de veritat, acostar-nos a ell, entendre les seues paraules, viure la vida com ell la visqué.
Quan Jesús s’entera que també els grecs el busquen, comença unes paraules, un tant enigmàtiques, que parlen de la mort i la vida, del servici a Jesús i de la seua hora.
«L’hora» de Jesús, com hem dit, és la de la mort i la glòria alhora. La imatge que tria per a explicar-ho és ben suggeridora: la llavor que cau a terra. El gra de blat, si no mor, queda ell tot sol; si mor, dóna molt de fruit. «Quedar sol» és una expressió plena de matisos; podria haver dit que no dóna fruit i tots l’haguérem entés, però Joan ha preferit el signe de la soledat.
Jesús ha vingut al món per a convocar una comunitat gran al voltant d’ell. Els cristians no estem cridats a ser creients solitaris, individuals, que tenim les nostres creences només en el cap; un cristià és un home o una dona en relació amb altres: amb la comunitat, amb el món que l’envolta, amb aquell que necessita d’ell o d’ella. Vivim en un món molt individualista, que subratlla molt la privacitat, l’espai personal i individual. Està bé que cada un tinga les seues possibilitats i responsabilitats, que cada persona puga prendre les seues decisions sense que ningú altre l’impose com ha de viure o com ha de pensar. Però això, si ho exagerem, ens porta a la soledat.
El gra de blat, si mor, dóna fruit, fa brotar l’espiga, dóna més vida de la què semblava en un principi. Esta és la primera ensenyança de Jesús en el passatge: Morir per a donar fruit, morir pels altres per a no quedar sol, aïllat, separat… mort. Morir per a no morir. Entregar-se a la mort, donar tota la vida, per no perdre la vida en una mort solitària.
La forma que té Jesús d’entendre la societat, la comunitat humana, és la donació d’uns pels altres; si no és així, ens convertim en solitaris que viuen un al costat de l’altre, però cada un seguix sol. Sembla un gran ensenyament per al temps actual, que valora poc la gratuïtat de la donació.
La imatge del gra de blat és molt directa i senzilla d’entendre per als que saben alguna cosa de llavors, fruits i plantes. La continuació del discurs, en canvi, és una aplicació no tan clara: «els qui estimen la pròpia vida… la perden». Per Jesús, la pròpia vida no és un bé que ens hem de reservar per a nosaltres mateixos. Al contrari, som un regal de Déu per als altres. Déu ens ha fet, a cada un i a cada una, com un obsequi per als altres. L’actitud contrària, la d’agarrar-se a la pròpia vida, la de desitjar que siguen els altres el què es posen al nostre servici, és fruit de l’egoisme.
Bé, és fàcil dir estes paraules, però potser porta tota una vida interioritzar-les. Són paraules per a pregar-les, per a meditar-les lentament en oració, davant del Senyor. Podem preguntar-nos: ¿què faig jo amb la meua vida? ¿La vull guardar per a mi? ¿Sóc capaç de donar-la, de posar-la al servici dels altres? Possiblement, nosaltres cristians tinguem moments d’encert i moments d’egoisme, hem de donar-li moltes gràcies a Déu per ser capaços d’estimar, i també demanar-li que ens perdone l’egoisme, el pecat, i que ens done la gràcia de ser, cada vegada, més generosos amb la nostra vida, el nostre temps, les nostres capacitats.
El verset següent ens demana que ens posem al servici de Jesús. Al principi uns grecs volien vore Jesús; tenien curiositat per conéixer-lo, i este principi ja és positiu. Però Jesús els demana molt més; no hi ha prou amb vore’l, parlar una estona amb ell, sentir unes poques frases. Ara ens convida al servici, al seguiment, a estar on ell està. Sabem on està Jesús, la seua vida ha sigut mostrar l’amor del Pare al món, especialment als més necessitats; Jesús és l’evangeli, és la bona notícia, i nosaltres estem convidats a ser bona notícia com ell.
«El Pare», diu Jesús, «honorarà els qui es fan servidors meus.» Déu Pare, com sabem, és l’origen de l’amor que Jesús té per nosaltres. Este amor ha fet que ell vinga fins a nosaltres, que ens eduque, que done la vida per nosaltres. Déu Pare ens acollirà també, si seguim Jesús, si el servim i l’estimem. La relació dels cristians amb Jesús i amb Déu és una relació de família, de confiança, de servici i ajuda mútua.
En el verset següent, però, Jesús canvia el to de les seues paraules. Diu: «Ara em sent contorbat. Què he de dir? Pare, salva’m d’esta hora?» Com hem dit abans, parlar sobre la llavor que mor, sobre la donació, és fàcil, però comprendre amb la vida i l’experiència esta donació no ho és tant, ens demana un coneixement profund i realista de les dificultats. Jesús serà detingut, jutjat injustament, torturat i mort en la creu; ell passarà tot això per amor a nosaltres, però la força del dolor li afecta, com ens afecta a tots. Voldríem fugir dels perills, de les persecucions, de les dificultats, fins i tot de les responsabilitats, que de vegades ens poden superar. En estos moments ens resulta més fàcil dir: «Pare, lliura’m d’esta hora.» Fins i tot en els moments de dolor, els més difícils, podem aprendre de Jesús. Ell ens manifesta la seua ànima, els seus sentiments: «Em sent contorbat». Jesús mateix va sentir la tristor, la dificultat; ell, com home, va compartir les misèries de la humanitat. ¿Què diu Jesús en aquell moment? «Jo he vingut per a arribar a esta hora. Pare, glorifica el teu nom».
La missió de Jesús és mostrar-nos l’amor total de Déu, i este amor arriba fins a la fi, fins a donar la vida. Ell s’agafa al Pare i li demana que es faça la seua voluntat. Confia en el pare, s’encomana a ell, s’abandona en ell. I així ens ensenya també a nosaltres a fer el mateix.
Aleshores, diu Joan, es va sentir una veu del cel: «Ja l’he glorificat, i encara el glorificaré». En la Bíblia són freqüents els símbols com este: una veu del cel se sent en el baptisme de Jesús, també en el mont Tabor, en el moment de la transfiguració. És una forma de parlar de Déu, que vol adreçar el seu missatge als homes. Déu no vol quedar-se callat i sol allà en el cel; Déu ens vol parlar, vol que el sentim, té una paraula que donar-nos.
En este cas, el missatge és d’esperança. Jesús confia en el Pare i ell li reafirma que, allò que està passant i que passarà, no és un fracàs, sinó que forma part de la seua voluntat de salvació.
Segurament nosaltres no sentirem mai veus del cel, però sí tenim la veu de Déu molt prop, molt accessible: en la Bíblia, en els evangelis. La nostra fe s’ha de basar molt en la lectura i l’oració de les Escriptures. De vegades podem pensar que són difícils d’entendre, que només podem llegir-les si hi ha algun expert que ens les explique. És cert que alguns passatges són complexos, sobre tot perquè la nostra cultura és molt diferent a la d’aquella època. Però hi ha molts altres textos que qualsevol cristià pot llegir i entendre. Hui en dia els cristians no tenim excusa, tenim a l’abast la Bíblia i hem d’esforçar-nos per conéixer cada vegada més el que Déu ens vol dir. Poc a poc, sense presses, amb molta senzillesa. Podem llegir alguns fragments i, sobre tot, pregar-los, preguntar-li a Déu què ens vol dir, deixar que ens parle al cor.
La gent que era allà, diu Joan, va sentir aquella veu, però cada un ho interpreta d’una forma. Uns diuen que era un tro, altres que era un missatge de Déu a través d’un àngel. ¿Com pot ser això? Molt senzill, perquè Déu mai imposa, mai obliga; els qui estan disposats a acceptar Jesús, pensen que han rebut un missatge diví; els qui rebutgen Jesús, només senten un soroll sense sentit. Així passa també hui. Déu se’ns està manifestant constantment, a través de mil i una formes, sobre tot en la vida quotidiana, en les coses que ens passen, en les persones que ens envolten. Si estem disposats a obrir els ulls, i mirar bé, vorem que el món està ple de Déu, a pesar de les dificultats. En canvi, si no volem acceptar-lo, no el trobarem enlloc.
Jesús, en les paraules finals del text que comentem, anuncia que arriba el moment definitiu: «Ara arriba la condemna d’este món, ara el príncep d’este món serà llançat fora». És a dir, els enemics de Jesús es pensen que podran jutjar-lo i condemnar-lo, però en realitat és Jesús el qui llançarà fora el mal del món. Ell serà el jutge, i el mal serà sentenciat i eliminat.
Finalment, afegix un detall nou: «Jo, quan serè enlairat damunt la terra, atrauré tot home cap a mi». Ja sabíem que Jesús serà «enlairat», i que amb això es referix a la seua creu, que és donació d’amor; però ara diu que, precisament la creu, aconseguirà la reunió de tot el món al seu voltant. Este és el desig final: que tots, tota la humanitat, reconega l’amor de Déu i, per això, siguem capaços tots d’aplegar-nos, de reunir-nos junts.
És un desig grandiós i fascinant, és la missió que té Jesús i que ens ha passat a nosaltres. El fragment que hem escoltat començava precisament amb uns «grecs», és a dir, no jueus, que volien vore Jesús. Ells són només el principi, l’avançada, de les immenses multituds que l’amor de Jesús convocarà.
Acabem, doncs, el text, amb una missió. Veníem a escoltar Jesús i ens n’anirem amb deures per a fer a casa. Cada vegada que encertem a mostrar l’amor de Déu als altres, estem fent que el món estiga un poc més prop de Jesús. Si, per culpa del nostre egoisme, no ho aconseguim, no hem de desesperar, sinó demanar-li el perdó a Déu, i seguir caminant, buscant sempre els seus camins. La missió és tan gran que no ens hem d’angoixar, tot el contrari, ens ha d’omplir de goig i d’esperança. Nosaltres, tan limitats, tan pecadors, tan poqueta cosa, hem sigut escollits per Déu per a col·laborar en la seua missió. Quina meravella! Què gran és Déu que, sense necessitar-nos, vol comptar amb nosaltres. Jesús ens ha donat tot el seu amor, ens ha ensenyat a fer el mateix i ens ha donat el seu Esperit per a que puguem seguir-lo. Ara, nosaltres, ajudem-lo un poquet.