Angoixa o esperança (Lluc 21,25-28.34-36)

[Evangeli del diumenge, 1 Advent – Cicle C]

Lluc 21,25-28.34-36:

En aquells temps, deia Jesús als deixebles:
—Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l’ai al cor, esglaiades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l’estelada del cel trontollarà. Llavors, veuran vindre el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat.
»Quan tot açò comence a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt prompte sereu alliberats.
»Estigueu atents sobre vosaltres: que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no fatigue el vostre cor i us trobeu al damunt aquell dia, de colp i volta, perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tots, siguen on siguen de la terra.
»Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu eixir-vos-en de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.

Comença l’Advent, i l’evangeli ens parla, amb símbols, d’un gran canvi que està per arribar. Quan alcem els ulls al cel nocturn, podem contemplar la magnificència dels estels, seguint el seu ritme regular, constant, des de fa milions d’anys. El sol, la lluna i les estreles es convertixen així en signe d’estabilitat, d’allò que mai no pot canviar. Doncs bé, quan els jueus parlaven de senyals prodigiosos en el cel i dels estels trontollant, no estaven imaginant una lliçó d’astronomia, sinó que anunciaven una intervenció de Déu que anava a donar-li la volta a tot el que els hòmens, especialment els rics i poderosos, consideraven inamovible.
La litúrgia ens vol regalar hui este text, precisament per a encetar l’Advent, per a què comprenguem que el Nadal que d’ací poc celebrarem és un esdeveniment renovador, subversiu, transformador. Una cosa nova apareixerà en l’horitzó de la Història, i ja ningú quedarà indiferent davant d’ella.

És molt suggeridor que en el primer fragment de la lectura de hui apareguen dos sentiments contraposats. Per una banda està «la gent», «les nacions», que veuen els signes, però són incapaços d’entendre que és Déu qui vol fer-ho tot nou; ells s’alarmen i s’angoixen perquè no desitgen cap canvi, perquè la societat fragmentada i injusta en què vivim ja els va bé. Per altra banda, Jesús ens parla a «nosaltres», i ens demana una actitud d’esperança confiada, «alceu el cap», perquè l’alliberament està prop.
Esta distinció entre «les nacions» i «nosaltres» no està feta per a què els creients ens enorgullim creient-nos superiors als «de fora». Per desgràcia, en l’Església moltes vegades hem caigut en eixa trampa. El missatge evangèlic és molt més subtil i vivencial, ens parla al cor amb l’afecte i la seriositat d’un Pare i una Mare que ens estimen.

Dins de nosaltres mateixos estan les dos actituds, i Jesús ens anima i ens denuncia alhora. Desitgem al fons del nostre cor l’alliberament que només Déu i el seu Esperit ens poden donar, la llibertat que ens ensenya la donació total de Jesucrist. Però també alberguem en la nostra ànima desitjos de poder, de dominació, d’utilització egoista dels altres, de ser servits i no servir. La societat en què vivim és especialista en eixes relacions desiguals, en posar a uns per damunt d’altres, en oprimir i després buscar excuses. Ens queixem sovint d’ella, però, quan som nosaltres els qui ens podem aprofitar, els tentacles de la temptació del poder ens envolten massa fàcilment. Per això també nosaltres podem mirar angoixats el cel quan Déu vol fer transformacions profundes en el món.

L’Advent serà, per tant, un temps de gràcia, un regal diví, per a deixar asserenar el nostre cor i que Déu puga il·luminar els nostres egoismes amb la llum càlida i afectuosa del seu amor. Tenim molt a renovar; si li ho oferim a Déu, ell sabrà purificar-nos per dins, i així, quan arribe Nadal, nets de desitjos de poder, podrem alçar el cap ben alt, plens d’esperança, anhelant només, com xiquets humils, el nostre alliberament.

(Diumenge 1 d’Advent – Cicle C)

Deixa un comentari