Evangeli segons Lluc
Introducció
L’escriptor que la tradició presenta com l’evangelista Lluc és l’autor d’una obra en dos parts formada pel tercer evangeli i pel llibre dels Fets dels Apòstols (vegeu Col 4,14; 2Tm 4,11; Flm 24). En esta doble obra, redactada després de la destrucció de Jerusalem l’any 70 dC, Lluc oferix no solament la narració de la infància de Jesús i del seu ministeri fins a la seua mort, resurrecció i ascensió, sinó també un relat dels inicis de l’Església. Com indica clarament en el pròleg introductori, l’autor té la intenció d’escriure una narració ordenada i ben documentada, basada en testimonis oculars i en tradicions orals i escrites, dels fets que estan a la base de l’ensenyament cristià (1,1-4; vegeu també Ac 1,1-2).
Per a redactar la primera part de la seua obra, Lluc disposa d’una versió de l’Evangeli segons Marc; també disposa probablement d’un recull de paraules de Jesús, l’anomenada font Q (vegeu la introducció als evangelis sinòptics), que l’evangelista Mateu també hauria conegut. Com a tercera font d’informació, Lluc té, a més, materials propis que ocupen quasi la mitat del seu evangeli. L’obra seguix en l’essencial l’esquema geogràfic de l’Evangeli segons Marc: després d’uns capítols dedicats a la preparació del seu ministeri, Jesús comença la seua predicació a Galilea, puja a Jerusalem, passa els seus darrers dies a la ciutat santa, sofrix la passió i és glorificat en la seua resurrecció i ascensió. Tanmateix, les diferències amb els altres dos evangelis sinòptics (Mateu i Marc) són també notables.
Pla de l’evangeli
L’obra comença amb el pròleg (1,1-4). Immediatament Lluc relata les infàncies, posades en paral·lel, de Joan Baptista i de Jesús (cc. 1-2). Entre els episodis propis, sobresurten els de la visitació amb el càntic de Maria (1,39-56), el naixement del Baptista amb el càntic de Zacaries (1,57-80), l’anunci als pastors (2,8-20), la presentació de Jesús al temple amb el càntic de Simeó (2,22-38) i l’anada de Jesús al temple (2,41-52). Encara dins dels capítols dedicats a preparar el ministeri de Jesús, Lluc ressenya la predicació i l’empresonament de Joan Baptista, el Precursor (3,1-20), abans de donar pas als episodis que precedixen l’actuació pròpiament dita de Jesús, el Messies: el baptisme amb la genealogia i les temptacions (3,21-4,13).
El ministeri de Jesús, que es desenvolupa primerament a Galilea (4,14-9,50), s’obri, de manera programàtica, amb la predicació a la sinagoga de Natzaret: des d’este moment sabem que Jesús complix allò que l’Escriptura anunciava del Messies i que ell és, en efecte, el Messies esperat; però alhora és clar, des de bon començament, que haurà d’afrontar el refús d’una bona part del seu poble (4,16-30). L’etapa de la predicació a Galilea seguix de prop la narració de Marc, amb l’excepció de 6,20-8,3, fragment que Lluc ha introduït recollint materials diversos. El gran viatge de Jesús cap a Jerusalem domina la secció central de l’obra (9,51-19,44). Esta llarga secció també conté bon nombre d’escenes, paràboles i personatges que tan sols trobem en l’Evangeli segons Lluc; recordem només les paràboles del bon samarità (10,30-35), del fill pròdig (15,11-32), del ric i Llàtzer (16,19-31), del fariseu i el publicà (18,9-14). En estes paràboles, Jesús revela l’amor de Déu als pobres, als perduts, als pecadors, sense cap classe d’exclusió. Molt en avant, en 18,15, retrobem el fil narratiu de l’Evangeli segons Marc, que és seguit fins a 24,11.
Els episodis finals de l’evangeli tenen lloc a Jerusalem (19,45-24,53). Jesús ensenya de dia en el temple, mentre que a les nits es retira a la muntanya de les Oliveres (19,45-21,38). Finalment Jesús celebra el sopar pasqual amb els deixebles, és detingut i així comença la seua passió que el portarà a la mort i a la resurrecció (22,1-24,49). Les narracions pasquals contenen dos episodis propis de Lluc: el dels deixebles d’Emmaús (24,13-35) i l’aparició del ressuscitat als deixebles, a Jerusalem (24,36-49). L’evangeli s’acaba amb la breu escena de l’ascensió (24,50-54). Este és l’epíleg que farà de pont amb la segona part de l’obra, el llibre dels Fets dels Apòstols.
Orientació de l’obra de Lluc
Des del punt de vista de la llengua i de la manera d’escriure, Lluc és un escriptor hel·lenístic. Quan redacta la seua obra, les comunitats cristianes que viuen en ambient grec es troben en plena creixença. Per això insistix a presentar Jesús com el Salvador i els apòstols com a continuadors de la seua obra evangelitzadora, usant els mitjans que el seu medi cultural li oferix. Pel que fa a la mentalitat, descobrim en Lluc la influència de la historiografia de l’època, però constatem igualment que ha assimilat l’antiga versió grega de l’Antic Testament i que en pren certs textos com a model quan ha de redactar alguns passatges significatius (el cas més clar són els evangelis de la infància: cc. 1-2).
El fet de construir una obra en dos parts permet a Lluc distingir dos etapes d’una mateixa història: d’una banda, els esdeveniments que es referixen a Jesús (narrats en l’evangeli) i, de l’altra, el període de la missió apostòlica (el llibre dels Fets dels Apòstols). Esta divisió de l’obra li permet situar l’evangelització dels pagans en el període apostòlic i ometre, per tant, els itineraris de Jesús fora del territori jueu (vegeu, en canvi, Mt 15,21-28; Mc 7,24-30). De la futura missió als pagans, l’Evangeli segons Lluc en conserva anuncis (2,32; 13,29; 14,16-24) o bé elements que la suggerixen (8,39; 10,1), però la difusió de l’evangeli comença per a ell amb el do de l’Esperit Sant (24,49). Lluc relata les fases d’esta història amb coherència. Està convençut que «no és en un racó de món que estos fets han succeït» (Ac 26,26) i per això vincula el seu relat amb personatges i episodis concrets del moment històric en què viu (1,2; 2,1-2; 3,1-2). D’un cap a l’altre de l’evangeli, Jesús ocupa el lloc central i únic. Per això la figura de Joan Baptista queda inclosa en el període anterior al del Messies: el període d’Israel (16,16). Esta és la primera etapa de la història que Déu ha anat teixint entre els hòmens: l’Antic Testament és el temps de la promesa, mentre que amb l’evangeli comença el temps del compliment, que continua, encara ara, en la vida de l’Església. Lluc presenta una història penetrada tota ella per la presència del Déu que salva, i que té com a punt culminant Jesucrist, el Salvador anunciat pels profetes i predicat per l’Església apostòlica.
En este sentit, Jerusalem servix d’eix entre l’evangeli (camí cap a Jerusalem) i el llibre dels Fets dels Apòstols (missió des de Jerusalem). La importància de Jerusalem i del temple és ben remarcada tot al llarg de l’obra (el primer episodi, després del pròleg, té lloc al temple: 1,5-22; també hi tenen lloc altres escenes de l’evangeli de la infància). Més avant, en ple centre de l’evangeli, queda ben visible el sentit del camí que Jesús recorre: «no convé que un profeta muira fora de Jerusalem» (13,33). En esta ciutat té lloc el gran esdeveniment de la passió i mort de Jesús; allí el ressuscitat s’apareixerà als deixebles (24,13-49) i des d’allí serà endut cap al cel (24,51). Com a primer fogar de l’Església naixent, Jerusalem és encara el punt de partença de la predicació (24,47).
Característiques teològiques
La figura de Jesús constituïx per a Lluc el centre de la història, i d’una història en la qual es manifesta la salvació de Déu. Jesús és el Salvador, el Messies, el Senyor (2,11). A l’inici del seu ministeri, en el baptisme, Jesús es manifesta com el qui té en ell l’Esperit, i això és un indici clar que és el Messies anunciat (4,18.43). Paral·lelament, l’efusió de l’Esperit als deixebles (Ac 2) constituïx un signe de continuïtat entre la vida de Jesús i la vida de l’Església, lloc on ara es fa present la salvació de Déu. De moltes maneres, Lluc fa ressaltar el designi salvador de Déu (1,47; 3,6) i subratlla que en Jesús hi ha la salvació (1,69.71.77; 2,30; 19,9). Tots els pobles són cridats a participar-ne (2,30-32; 13,29-30). Això serà explicat amb detall en el llibre dels Fets dels Apòstols.
Un aspecte notable de la concepció teològica de Lluc és el fet que la missió de l’Església, guiada per l’Esperit, ocupa el llarg espai dels «darrers dies», és a dir, el període final de la història que ha començat amb el ministeri de Jesús, el Messies. Per això, per a Lluc el temps de l’Església és el temps de la salvació present ara i ací. Lluc insistix a donar tota la importància al moment present (6,20-26; 9,23; 12,52; 21,19), moment en què es desplega la vida cristiana. Seguint els temes predilectes de l’evangelista, l’existència cristiana es caracteritza per la misericòrdia (6,27-36), la renúncia a tot per seguir Jesús (5,11.28; 9,23.62; 12,33; 14,33), la pobresa (4,18; 6,20; 7,22; 12,13-21; 16,9.14.19-31; 18,22; 21,4), l’alegria (15,7.10.32; 19,6; 24,41.52) i, finalment, la pregària: en diversos passatges, Jesús és presentat pregant (3,21; 5,16; 6,12; 9,18.28-29; 11,1) i exhortant a pregar (18,1; 21,36; 22,46).
Convé remarcar encara l’atenció donada per Lluc als personatges que envolten la figura del Salvador. Entre ells destaca la figura de Maria, la mare de Jesús, la que ho guardava tot en el seu cor (2,19.51). De manera semblant, Lluc s’atura amb afecte en els personatges que ixen al pas de Jesús: Marta i Maria (10,38-42), la dona pecadora (7,36-50), Zaqueu (19,1-10). L’interés per estos personatges mostra fins a quin punt a Lluc li agrada presentar la vida cristiana amb exemples viscuts.
Obra d’una profunda humanitat, l’Evangeli segons Lluc aporta a l’Església naixent i creixent, sota el guiatge de l’Esperit Sant, una exposició plena de matisos sobre la figura de Jesús i la seua funció en el pla salvador de Déu. Ho fa amb els criteris d’un historiador de l’època i amb la sensibilitat d’un home de fe.
Evangeli segons Lluc
Preparació del ministeri de Jesús (1,1-4,13)
1
Pròleg
Són molts els qui han emprés la missió d’escriure un relat dels fets que s’han acomplit entre nosaltres, valent-se d’allò que ens han transmés els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula.aAc 4,31; 6,2.7; 11,1. També jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit escriure-t’ho, il·lustre Teòfil,bNo sabem res de Teòfil, al qual Lluc dedica també la segona part de la seua obra, els Fets dels Apòstols (Ac 1,1). Potser es tractava d’un personatge important que s’havia convertit al cristianisme. Altres pensen que, davall d’un nom fictici, Lluc inclou tots els seus lectors, majoritàriament pagans, als quals vol expressar la fe cristiana. en una narració ordenada, perquè constates la solidesa dels ensenyaments que has rebut.
Anunci del naixement de Joan BaptistacEsta primera escena de l’Evangeli segons Lluc conté molts elements típics dels relats de l’AT on s’anuncia el naixement extraordinari d’alguna persona important: Isaac (Gn 17,15-22; 18,9-15), Samsó (Jt 13,2-25) Samuel (1Sa 1,9-20).
En temps d’Herodes, rei de Judea,d* Herodes el Gran va ser rei de * Judea de l’any 37 al 4 aC. Vegeu Mt 2,1 nota u. hi havia un sacerdot del torn d’AbiàeEl d’Abià era l’octau dels vint-i-quatre torns en què estaven organitzats els sacerdots del *temple de Jerusalem (1Cr 24,10). que es deia Zacaries. La seua muller, descendent d’Aaron, es deia Elisabet. Els dos eren justos davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i les observances del Senyor. Però no tenien fills, perquè Elisabet era estèrilfL’esterilitat era vista en aquell temps com una vergonya (vegeu Gn 30,23) i fins i tot com un castic de Déu (vegeu 2Sa 6,23). i els dos eren ja d’edat avançada.
Un dia, mentre Zacaries era al temple oficiant davant de Déu amb els del seu torn, segons el ritual dels sacerdots, li tocà per sorteig entrar al santuari del Senyor a oferir l’encens.gCada un dels vint-i-quatre torns sacerdotals s’ocupava del servici del temple successivament durant una setmana. Hi havia molts milers de sacerdots, de tal manera que pocs d’ells tenien l’oportunitat d’entrar al *santuari a oferir l’*encens. El ritu tan sols es feia dos vegades cada dia. 10 A l’hora de l’ofrena, tota l’assemblea del poble estava fora pregant. 11 Llavors se li va aparéixer un àngel del Senyor,hMt 1,20 nota l. a la dreta de l’altar de l’encens.iL’* altar de l’encens es trobava en el *lloc sant del temple (vegeu Ex 30,1-10). 12 Zacaries, en veure’l, es va torbar i la por s’apoderà d’ell.jLa por és la primera reacció davant una manifestació divina (vegeu Jt 6,22; 13,21-22; Dn 8,16-18). 13 Però l’àngel li digué:
—No tingues por, Zacaries: la teua súplica ha sigut escoltada. Elisabet, la teua muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. 14 En tindràs un gran goig, i molts s’alegraran del seu naixement. 15 Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliquesk Nm 6,3. Era un dels elements característics de les persones consagrades a Déu pel vot del nazireat (vegeu Vocabulari: nazireu). i quedarà ple de l’Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare.lVegeu vv. 41.44. Joan serà consagrat al Senyor i destinat a una missió des d’abans del naixement. Altres personatges consagrats al Senyor des del naixement són Samsó (Jt 13,5), Samuel (1Sa 1,11) i Jeremies (Jr 1,5). 16 Farà que molts israelites tornen cap al Senyor, el seu Déu. 17 Anirà al davant del Senyor amb l’esperit i el poder d’Elies:mVegeu v. 76. Sobre la relació entre Joan i Elies, vegeu Mt 11,14 nota x. farà que els pares es reconcilien de cor amb els fillsn Ml 3,24. Vegeu també Sir 48,10. i portarà els rebels a la saviesa dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat.
18 Zacaries preguntà a l’àngel:
—Com puc saber que serà així? Jo ja sóc vell i la meua dona també és d’edat avançada.
19 L’àngel li va respondre:
—Jo sóc GabrieloDn 8,16; 9,21. i estic a la presència de Déu.p Gabriel és presentat en l’AT com un dels *àngels de rang superior (Dn 8,16; 9,21; Tb 12,15). És ell qui m’ha enviat a parlar-te i a anunciar-te estes bones noves. 20 I ara quedaràs mut, no podràs parlar fins al dia que passe tot això: tu no has cregut les meues paraules, però al seu temps es compliran.qZacaries queda mut com a conseqüència de la seua incredulitat: Déu li dóna així el senyal que demanava (v. 18).
21 Mentrestant, el poble esperava Zacaries, estranyat que estiguera tant de temps dins del santuari. 22 Quan finalment va eixir, no podia parlar-los, i comprengueren que mentre era al santuari havia tingut una visió. Es dirigia a ells només amb senyes, perquè continuava estant mut.
23 Quan es van acabar els dies del seu servici sacerdotal,rVegeu v. 9 nota g. Zacaries se’n tornà a sa casa. 24 Al cap de poc de temps, la seua muller Elisabet va quedar embarassada. Durant cinc mesos ella es mantingué apartada i es deia: 25 «Com ha obrat amb mi el Senyor! Ha volgut llevar-me la vergonya que passava.»sTrobem una expressió semblant en boca de Raquel, muller de Jacob, quan naix el seu fill Josep (Gn 30,23).
Anunci del naixement de Jesús
26 El sext mes, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de GalileatVegeu Vocabulari: Galilea. anomenat Natzaret, 27 a una xica verge, compromesa en matrimoniuSegons el costum jueu, hi havia un espai de temps aproximat d’un any entre el moment en què es feia l’acord matrimonial i el dia en què se celebrava el casament i els esposos començaven a viure junts. Vegeu Mt 1,19 nota j. amb un home de la casa de David que es deia Josep.vMt 1,20. El nom de la xica era Maria. 28 L’àngel entrà a trobar-la i li digué:
—Alegra’t,wEl text usa una salutació habitual de l’època, que significa literalment Alegra’t. Per això, altres traduïxen Déu te guarde. plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.
29 Ella es va torbar en sentir estes paraules i pensava per què la saludava així. 30 L’àngel li digué:
—No tingues por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. 31 Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús.xVegeu Is 7,14. El nom de Jesús (que significa ‘el Senyor salva’) és explicat en Mt 1,21. 32 Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, son pare.yLa unió de Fill de Déu i Messies també apareix en 4,41; 22,67.70 i Ac 9,20.22. Vegeu v. 35 nota d; 3,15 nota q. 33 Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.zIs 9,6.
34 Maria preguntà a l’àngel:
—Com podrà ser això, si jo sóc verge?aLit.: no conec home. Esta expressió típicament bíblica significa que Maria no ha tingut relacions sexuals amb cap home. La finalitat del text és indicar des del primer moment l’origen diví de Jesús (vv. 32.35).
35 L’àngel li respongué:
—L’Esperit Sant vindrà sobre tubMt 1,20. L’*Esperit ja participa al principi en l’acció creadora de Déu (Gn 1,2). i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seua ombra;cEstes paraules recorden el núvol que cobria el *tabernacle mentre el poble d’Israel caminava pel desert (Ex 40,34-35; Nm 9,15) i que era un signe de la presència de Déu. per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu.dVegeu v. 32. També es pot traduir: el fruit que naixerà l’anomenaran sant i Fill de Déu. Vegeu 4,34; Ac 3,14. Altres traduïxen: el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. Vegeu encara Rm 1,4. Jesús és anomenat Fill de Déu per una veu del cel en el baptisme (3,22) i la transfiguració (9,35). El diable i els dimonis reconeixen que Jesús és Fill de Déu (4,3.9.41; 8,28), i Jesús mateix ho manifesta quan els dirigents jueus li demanen si ho és (22,70). Vegeu Mt 2,15 nota h; Mc 1,1 nota b. 36 També Elisabet, la teua parenta, ha concebut un fill a la seua vellesa; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sext mes, 37 perquè per a Déu no hi ha res impossible.eEn Gn 18,14, esta mateixa expressió apareix en relació amb la concepció també extraordinària d’Isaac. Vegeu Mt 19,26+.
38 Maria va dir:
—Sóc la serventa del Senyor: que es complisca en mi la teua paraula.
I l’àngel es va retirar.
Maria visita Elisabet
39 Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, a un poble de Judà,fLa * Muntanya és la regió muntanyosa situada al centre de *Judea. 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Només Elisabet va sentir la salutació de Maria, el xiquet va botar dins de les seues entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42 Llavors va exclamar amb totes les forces:
—Eres beneïda entre totes les donesgJt 5,24. El sentit de l’expressió és: (tu, Maria,) eres la més beneïda de totes les dones. i és beneït el fruit de les teues entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vinga a visitar?hElisabet reconeix en Maria la mare del *Messies. 44 Només he sentit la teva salutació, el xiquet ha botat de goig dins de les meues entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.
Càntic de Maria
46 Maria digué:iEl càntic de Maria és un himne d’acció de gràcies a Déu, i és ple tot ell de frases i pensaments de l’AT, molt especialment del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10).
 
—La meua ànima magnifica el Senyor,j1Sa 2,1.
47 el meu esperit celebra Déu que em salva,kHa 3,18.
48 perquè ha mirat la humilitat de la seua serventa;l1Sa 1,11.
des d’ara totes les generacions em diran benaventurada,mGn 30,13.
49 perquè el Totpoderós obra en mi meravelles;
el seu nom és sant,nSl 111,9.
50 i l’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació.oSl 103,17.
 
51 »Les obres del seu braç són potents:pSl 89,11.
dispersa els hòmens de cor altiu,
52 derroca els poderosos del soli
i exalta els humils;q1Sa 2,7; Jb 5,11.
53 ompli de béns els pobres,rSl 107,9.
i els rics se’n tornen sense res.
 
54-55 »Ha protegit Israel, el seu servent,
com havia promés als nostres pares;
s’ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seua descendència per sempre.sMi 7,20; Sl 98,3. També es pot traduir: Ha protegit Israel, el seu servent; s’ha recordat de l’amor que havia promés als nostres pares, a Abraham i a la seua descendència per sempre.
 
56 Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a sa casa.
Naixement i circumcisió de Joan Baptista
57 Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. 58 Els veïns i els parents sentiren dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.
59 Al cap de huit dies es reuniren per circumcidar el xiquettSegons Lv 12,3, calia circumcidar tots els fills mascles al cap de huit dies del seu naixement. Vegeu Vocabulari: circumcisió. i volien que es diguera Zacaries, com son pare. 60 Però sa mare s’hi va oposar dient:
—No! S’ha de dir Joan!uVegeu v. 13.
61 Ells li replicaren:
—Però si no hi ha ningú de la família que porte eixe nom!
62 Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es diguera. 63 Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. 64 A l’instant se li destravà la llengua i començà a parlar beneint Déu. 65 Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent parlava d’estes coses per tota la muntanya de Judea, 66 i tot aquell que ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà este xiquet?»
Realment, la mà del Senyor era amb ell.vFrase que expressa el favor i la protecció que Déu concedix a algú (Ac 11,21).
Càntic de ZacarieswIgual que el càntic de Maria, també el càntic de Zacaries és ple de reminiscències de l’AT. Es tracta d’un himne de lloança a Déu per la seua misericòrdia i la seua fidelitat a les promeses.
67 Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l’Esperit Sant i es posà a profetitzar dient:
 
68 —Beneït siga el Senyor, Déu d’Israel:xSl 41,14; 72,18; 89,53; 106,48. Vegeu també 2Co 1,3; Ef 1,3; 1Pe 1,3.
ha visitat el seu pobleyVegeu v. 78; 7,16; 19,44. i l’ha redimit;zO bé: alliberat. Vegeu 2,38; 21,28; 24,21.
69 fa que s’alce un salvador poderósaLit.: una banya (‘força’) de salvació.
a la casa de David, el seu servent,
70 com havia anunciat de temps antic
per boca dels seus sants profetes:
71 ell ens salva de tots els enemics,
de les mans dels qui ens volen mal.bSl 106,10.
72 Ha mostrat així el seu amor als nostres pares,
s’ha recordat de l’aliança santa
73 que jurà al nostre pare Abraham,cGn 17,7; Mi 7,20; Sl 105,8-9; 106,45.
prometent concedir-nos que, 74 sense por,
lliures dels enemics, li donem culte,
75 amb santedat i justícia, tota la vida.
 
76 »I a tu, xiquet, et diran profetadMt 11,9+. de l’Altíssim,
perquè aniràs al davant del Senyor
a preparar els seus camins;eVegeu v. 17; 3,4; Is 40,3; Ml 3,1.
77 faràs saber al poble que li ve la salvació,
que li són perdonats els seus pecats.f3,3.
78 Per l’amor entranyable del nostre Déu,
ens visitarà el sol naixent que ve del cel,gNm 24,17. Vegeu també Mt 2,2 nota y. També es pot traduir: un estel que ve de dalt.
79 per il·luminar els qui viuen a la fosca,
a les ombres de la mort,hIs 9,1; Mt 4,16.
i guiar els nostres passos per camins de pau.iLa pau és el principal do messiànic (Is 9,5-6). Vegeu Lc 2,14; 19,38.42; 24,36.
Creixença de Joan Baptista
80 El xiquet creixia i s’enfortia en l’Esperit,jVegeu el que es diu de Jesús en 2,40. Altres traduïxen: el seu esperit s’enfortia. i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.

a1,2 Ac 4,31; 6,2.7; 11,1.

b1,3 No sabem res de Teòfil, al qual Lluc dedica també la segona part de la seua obra, els Fets dels Apòstols (Ac 1,1). Potser es tractava d’un personatge important que s’havia convertit al cristianisme. Altres pensen que, davall d’un nom fictici, Lluc inclou tots els seus lectors, majoritàriament pagans, als quals vol expressar la fe cristiana.

c1,4 Esta primera escena de l’Evangeli segons Lluc conté molts elements típics dels relats de l’AT on s’anuncia el naixement extraordinari d’alguna persona important: Isaac (Gn 17,15-22; 18,9-15), Samsó (Jt 13,2-25) Samuel (1Sa 1,9-20).

d1,5 * Herodes el Gran va ser rei de * Judea de l’any 37 al 4 aC. Vegeu Mt 2,1 nota u.

e1,5 El d’Abià era l’octau dels vint-i-quatre torns en què estaven organitzats els sacerdots del *temple de Jerusalem (1Cr 24,10).

f1,7 L’esterilitat era vista en aquell temps com una vergonya (vegeu Gn 30,23) i fins i tot com un castic de Déu (vegeu 2Sa 6,23).

g1,9 Cada un dels vint-i-quatre torns sacerdotals s’ocupava del servici del temple successivament durant una setmana. Hi havia molts milers de sacerdots, de tal manera que pocs d’ells tenien l’oportunitat d’entrar al *santuari a oferir l’*encens. El ritu tan sols es feia dos vegades cada dia.

h1,11 Mt 1,20 nota l.

i1,11 L’* altar de l’encens es trobava en el *lloc sant del temple (vegeu Ex 30,1-10).

j1,12 La por és la primera reacció davant una manifestació divina (vegeu Jt 6,22; 13,21-22; Dn 8,16-18).

k1,15 Nm 6,3. Era un dels elements característics de les persones consagrades a Déu pel vot del nazireat (vegeu Vocabulari: nazireu).

l1,15 Vegeu vv. 41.44. Joan serà consagrat al Senyor i destinat a una missió des d’abans del naixement. Altres personatges consagrats al Senyor des del naixement són Samsó (Jt 13,5), Samuel (1Sa 1,11) i Jeremies (Jr 1,5).

m1,17 Vegeu v. 76. Sobre la relació entre Joan i Elies, vegeu Mt 11,14 nota x.

n1,17 Ml 3,24. Vegeu també Sir 48,10.

o1,19 Dn 8,16; 9,21.

p1,19 Gabriel és presentat en l’AT com un dels *àngels de rang superior (Dn 8,16; 9,21; Tb 12,15).

q1,20 Zacaries queda mut com a conseqüència de la seua incredulitat: Déu li dóna així el senyal que demanava (v. 18).

r1,23 Vegeu v. 9 nota g.

s1,25 Trobem una expressió semblant en boca de Raquel, muller de Jacob, quan naix el seu fill Josep (Gn 30,23).

t1,26 Vegeu Vocabulari: Galilea.

u1,27 Segons el costum jueu, hi havia un espai de temps aproximat d’un any entre el moment en què es feia l’acord matrimonial i el dia en què se celebrava el casament i els esposos començaven a viure junts. Vegeu Mt 1,19 nota j.

v1,27 Mt 1,20.

w1,28 El text usa una salutació habitual de l’època, que significa literalment Alegra’t. Per això, altres traduïxen Déu te guarde.

x1,31 Vegeu Is 7,14. El nom de Jesús (que significa ‘el Senyor salva’) és explicat en Mt 1,21.

y1,32 La unió de Fill de Déu i Messies també apareix en 4,41; 22,67.70 i Ac 9,20.22. Vegeu v. 35 nota d; 3,15 nota q.

z1,33 Is 9,6.

a1,34 Lit.: no conec home. Esta expressió típicament bíblica significa que Maria no ha tingut relacions sexuals amb cap home. La finalitat del text és indicar des del primer moment l’origen diví de Jesús (vv. 32.35).

b1,35 Mt 1,20. L’*Esperit ja participa al principi en l’acció creadora de Déu (Gn 1,2).

c1,35 Estes paraules recorden el núvol que cobria el *tabernacle mentre el poble d’Israel caminava pel desert (Ex 40,34-35; Nm 9,15) i que era un signe de la presència de Déu.

d1,35 Vegeu v. 32. També es pot traduir: el fruit que naixerà l’anomenaran sant i Fill de Déu. Vegeu 4,34; Ac 3,14. Altres traduïxen: el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. Vegeu encara Rm 1,4. Jesús és anomenat Fill de Déu per una veu del cel en el baptisme (3,22) i la transfiguració (9,35). El diable i els dimonis reconeixen que Jesús és Fill de Déu (4,3.9.41; 8,28), i Jesús mateix ho manifesta quan els dirigents jueus li demanen si ho és (22,70). Vegeu Mt 2,15 nota h; Mc 1,1 nota b.

e1,37 En Gn 18,14, esta mateixa expressió apareix en relació amb la concepció també extraordinària d’Isaac. Vegeu Mt 19,26+.

f1,39 La * Muntanya és la regió muntanyosa situada al centre de *Judea.

g1,42 Jt 5,24. El sentit de l’expressió és: (tu, Maria,) eres la més beneïda de totes les dones.

h1,43 Elisabet reconeix en Maria la mare del *Messies.

i1,46 El càntic de Maria és un himne d’acció de gràcies a Déu, i és ple tot ell de frases i pensaments de l’AT, molt especialment del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10).

j1,46 1Sa 2,1.

k1,47 Ha 3,18.

l1,48 1Sa 1,11.

m1,48 Gn 30,13.

n1,49 Sl 111,9.

o1,50 Sl 103,17.

p1,51 Sl 89,11.

q1,52 1Sa 2,7; Jb 5,11.

r1,53 Sl 107,9.

s1,54-55 Mi 7,20; Sl 98,3. També es pot traduir: Ha protegit Israel, el seu servent; s’ha recordat de l’amor que havia promés als nostres pares, a Abraham i a la seua descendència per sempre.

t1,59 Segons Lv 12,3, calia circumcidar tots els fills mascles al cap de huit dies del seu naixement. Vegeu Vocabulari: circumcisió.

u1,60 Vegeu v. 13.

v1,66 Frase que expressa el favor i la protecció que Déu concedix a algú (Ac 11,21).

w1,66 Igual que el càntic de Maria, també el càntic de Zacaries és ple de reminiscències de l’AT. Es tracta d’un himne de lloança a Déu per la seua misericòrdia i la seua fidelitat a les promeses.

x1,68 Sl 41,14; 72,18; 89,53; 106,48. Vegeu també 2Co 1,3; Ef 1,3; 1Pe 1,3.

y1,68 Vegeu v. 78; 7,16; 19,44.

z1,68 O bé: alliberat. Vegeu 2,38; 21,28; 24,21.

a1,69 Lit.: una banya (‘força’) de salvació.

b1,71 Sl 106,10.

c1,73 Gn 17,7; Mi 7,20; Sl 105,8-9; 106,45.

d1,76 Mt 11,9+.

e1,76 Vegeu v. 17; 3,4; Is 40,3; Ml 3,1.

f1,77 3,3.

g1,78 Nm 24,17. Vegeu també Mt 2,2 nota y. També es pot traduir: un estel que ve de dalt.

h1,79 Is 9,1; Mt 4,16.

i1,79 La pau és el principal do messiànic (Is 9,5-6). Vegeu Lc 2,14; 19,38.42; 24,36.

j1,80 Vegeu el que es diu de Jesús en 2,40. Altres traduïxen: el seu esperit s’enfortia.