[Evangeli del diumenge, 23 d’agost 2015]

Joan 6,60-69:

En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit a Jesús digueren:
—Eixe llenguatge és molt difícil! ¿Qui és capaç d’acceptar-lo?
Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué:
—¿Vos escandalitza açò que us he dit? ¿Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo vos he dit són Esperit i són vida. Però, entre vosaltres, n’hi ha alguns que no creuen.
Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair.
Després, afegí:
—Per això vos he dit abans que ningú no pot vindre a mi si el Pare no li concedeix aquest do.
Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze:
—¿Vosaltres també em voleu deixar?
Simó Pere li respongué:
—Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.

Hi ha pàgines de la Bíblia que es queden a la memòria. Algunes per l’enginy de Jesús al contestar als seus enemics, altres perquè expressen la misericòrdia de Jesús i la profunditat del seu cor…, la pàgina de hui destaca per la intensitat de la frase de Pere, «¿a qui aniríem?», que desplega l’ànima anhelant davant de Jesús i reconeix, despullant-se, vulnerable, que necessitem d’ell.
La vida és un anar, un caminar. Quan ens quedem quets tot es torna fixe, immòbil, potser més fàcil i còmode, però també més fred, més inútil, més mort. Dins de nosaltres hi ha el desig d’avançar, de seguir avant. Però moltes voltes no sabem cap on anar, necessitem una veu que xiuxiuege amb amor el nostre nom, que ens parle al cor i ens cride. En el rebombori de veus que criden al nostre voltant, que reclamen la nostra atenció, que ens prometen la felicitat més absoluta a preus barats, se’ns pot passar desapercebuda la veu que ens crida en l’interior, que ens demana l’atenció del nostre silenci: la veu de Déu.

Quan la sentim, quan tenim el goig de captar-la, de deixar-nos acaronar l’ànima per la dolçor de la seua crida, som capaços de deixar-ho tot per ell, de contestar-li que sí, d’emprendre un camí que abans ens semblava del tot impossible.
Els apòstols havien sentit este desig, havien experimentat esta crida i havien acompanyat Jesús pels camins de Palestina, encisats pel seu missatge, pel seu carisma, per la seua mirada.

En els passatges que hem llegit els diumenges anteriors, la veu de Jesús s’havia tornat poderosa i forta, havia arramblat amb tot i s’havia manifestat obertament als seus seguidors: «No hi ha prou amb estar ací, amb escoltar-me, amb gaudir de les meues paraules, necessiteu unir-vos molt més intensament a la meua persona, a la meua entrega, a la meua mort i vida. Heu de donar-ho tot, tot; heu de vindre a mi totalment, heu d’alimentar-vos de mi, de menjar i beure la meua carn i sang, de participar amb el vostre alé de l’Esperit de Deu que batega dins de mi».

Davant d’això, molts despertaren com d’un somni. Ara resulta que seguir a Jesús no és només esmorzar gratis, sinó implicar-se i complicar-se fins a arribar a la mort, a una donació tan total que res em puga quedar per a mi: «Eixe llenguatge és molt difícil! ¿Qui és capaç d’acceptar-lo?»
Fixeu-vos quina excusa més fluixa, més covard; no reconeixen amb humilitat: «no sóc capaç d’acceptar eixe llenguatge»; sinó que diuen, en general, «¿qui és capaç?», que és com afirmar, «ningú és capaç». Davant de Déu, reconéixer la pròpia limitació, la pròpia debilitat, és un acte de valentia que ell aprofita per a transformar-nos, per a donar-nos una vida insospitada, que nosaltres consideràvem abans totalment impossible. El seguidors que l’abandonen, en canvi, no reconeixen res personalment, no volen implicar-se ells mateixos davant de Jesús, sinó que s’escuden en la massa, en un «sentit comú» que només és covardia, i se’n van, defraudats, perquè, després dels pans i els peixos, no hi havia postres.

De fet, Pere, al final, no diu «jo sí sóc capaç d’acceptar-ho»; això haguera sigut un orgull va. Podem imaginar que Pere i els seus companys sentien la mateixa angoixa, la mateixa inquietud, la mateixa perplexitat que els altres. El missatge de Jesús també era difícil per a ells, i els evangelis ho subratllen moltíssim. Però tingueren la fortalesa de saber que no eren forts i l’enteniment per reconéixer que no entenien. Per això la resposta de Pere té tanta garra, és com despullar-se davant de Jesús, com obrir-li l’ànima i dir-li: Jesús, jo tampoc entenc res, però el meu cor està pres pel teu amor. ¿On aniria sense tu?

(Diumenge 21 durant l’any – Cicle B)