[Evangeli del diumenge, 8 durant l’Any – Cicle A]

Mateu 6,24-34:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—Ningú no pot servir dos amos; si estima l’un, no estimarà l’altre; si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.
»Per això vos dic: No vos angoixeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com vos vestireu.¿No val més la vida que el menjar, i el cos, més que el vestit? Mireu els ocells que volen lliures pels aires: no sembren, ni seguen, ni guarden res als graners, però els alimenta el vostre Pare celestial. ¿I no valeu més vosaltres que ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s’angoixe, és capaç d’allargar, ni un minut, el temps de la seua vida?
»I pel que fa al vestit, ¿per què vos angoixeu? Mireu com creixen els lliris dels prats: no treballen ni filen, però vos assegure que ni Salomó, amb tota la seua magnificència, no es vestia com cap d’aquests. I, si Déu vesteix així l’herba dels prats, que hi és avui i demà ja la tiren al foc, ¿com no ho farà encara més amb vosaltres, gent de poca fe?
»Per tant, no vos angoixeu pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Anar darrere de tot això és propi dels pagans. El vostre Pare celestial sap molt bé la necessitat que en teniu. Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justs tal com ell vol, i tot això us ho donarà de més a més.
»No passeu ànsia, doncs, pensant en demà. El demà ja tindrà les seues preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.

«No vos angoixeu … per més que s’angoixe … per què vos angoixeu … no vos angoixeu … no passeu ànsia …» Queden dubtes sobre quin és l’accent de Mateu en el text de hui? Hi ha vegades en què l’evangeli pareix acabat d’escriure, en que reflectix la nostra mateixa societat, i el fragment de hui és un d’ells. La pregunta sempre és la mateixa: on poses el teu cor? En l’actualitat pareix que busquem la felicitat en omplir el nostre temps de coses, d’experiències, de moments inoblidables, de sensacions… Els pares omplin les agendes dels seus fills d’activitats extraescolars; els jóvens senten la necessitat d’experiències que els òmpliguen cada vegada més. Tot ens pareix urgent, necessitem tindre-ho tot ja mateix, no hi ha un moment d’espera, no hi ha temps que perdre…
Davant d’este frenesí, l’evangeli de hui no ens demana que deixem de treballar i ens creuem de braços; no parla d’activitats sinó d’actituds: no t’angoixes perquè hi ha Algú que vetla per tu, perquè Déu és com un Pare que et cuida, com una Mare que no t’oblida (Isaïes 49,15).

Hui és molt difícil d’entendre esta confiança que Jesús ens proposa, perquè volem ficar Déu en el nostre sac de «coses que ens donen tranquil·litat». Fiar-se de Déu i de la seua providència està hui molt ridiculitzat, sobretot en els mitjans de comunicació. Encara hi ha gent, per desgràcia, que en nom de la religió preferix resar en compte d’acudir a l’hospital i s’excusen dient que «seria confiar més en el metge que en Déu». Eixos extremistes donen una visió distorsionada de la fe a una societat cada vegada menys creient.

El que l’evangeli ens planteja és una actitud de fons. Jesús va afirmar amb força que no existim per casualitat, que la nostra vida té sentit en Déu, que l’arrel de tot el que existix és l’amor que Déu ens té. La vida està plena de moments, alguns alegres i altres tristos. El nostre esperit s’assaona en l’esforç, en l’entrega, en la busca del coneixement i de l’amor. A vegades el patiment és enorme i no li trobem sentit, les respostes de la vida no són gens fàcils. Però, en qualsevol cas, tot té el seu origen en l’amor d’un Déu que és Pare i Mare i que només pretén amar. Ser conscients d’això ens portaria a viure la vida sense angoixes. No desapareixerien les dificultats, ni les desgràcies tindrien de sobte una resposta fàcil, res d’això, però sí que viuríem amb més intensitat cada moment, descobrint, davall la superfície de la vida, la presència profunda d’un Déu-amor que no deixarà que sucumbim.
Ens resulta difícil acceptar que «Déu ens cuida» perquè voldríem tindre la certesa, la garantia, la pòlissa d’assegurança que no ens va a succeir gens roín, gens dolorós. Però eixa no és la promesa que Déu ens ha fet, no és eixa l’Aliança que Jesús va segellar amb la seua pròpia sang. En els moments d’alegria, en canvi, ens solem despistar i oblidem donar-li gràcies a Déu pel que sí que tenim, per el que gaudim.
Jesús ens convida a veure la nostra vida, tota la vida, baix l’òptica diferent de Déu. Vius perquè la teua vida ha sigut volguda per ell, perquè la teua existència està cridada a l’amor i de l’amor ve, perquè en els fonaments de la teua vida hi ha un sí profund que Déu t’ha regalat.

(Diumenge 8 durant l’Any – Cicle A)