Perdó transformador (Joan 8,1-11)

[Evangeli dg., 13 març 2016. 5é Quaresma – Cicle C]
Els escribes i fariseus s’acosten a Jesús per a posar-lo a prova, com en altres ocasions…

Joan 8,1-11:

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. Es va asseure i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren:
—Mestre, esta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisés en la Llei ens ordenà apedregar estes dones. I tu, què en dius?
Li feien esta pregunta per parar-li una trampa i tindre de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué:
—Aquell de vosaltres que no tinga pecat, que tire la primera pedra.
Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s’anaren retirant l’un darrere de l’altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar a soles, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué:
—Dona, on són? ¿Ningú no t’ha condemnat?
Ella va respondre:
—Ningú, Senyor.
Jesús digué:
—Jo tampoc no et condemne. Vés-te’n, i d’ara en avant no peques més.

Els escribes i fariseus s’acosten a Jesús per a posar-lo a prova, com en altres ocasions. La llei de Moisés deixava clar que l’adúltera havia de morir; si Jesús ho acceptava, posava en dubte tot el seu propi missatge, que estava centrat en la misericòrdia de Déu i l’acollida dels pecadors. Per altra banda, si Jesús no acceptava la mort de l’adúltera quedaria molt pitjor, s’estaria rebel·lant contra la mateixa llei de Déu; allò haguera suposat el final de tot el seu moviment, cap jueu podria ser seguidor d’algú que negara frontalment la llei de Moisés.

La situació és tensa, dramàtica. La dona, posada al mig, potser plorosa, o senzillament paralitzada, mira al voltant. La gent que escolta Jesús es queda a l’expectativa, què contestarà? Els escribes i fariseus, amb una carassa malintencionada, es feliciten pel parany tan enginyós que han inventat.
Jesús, en canvi, com si la cosa no anara amb ell, s’ajup i es posa a escriure per terra.

Els escribes i fariseus s’impacienten. «Per què no contesta Jesús? Necessitem una resposta! Què està escrivint per terra?»

Jesús es farta i s’incorpora. Amb una de les seues frases genials va al moll de l’os de l’assumpte: « Aquell de vosaltres que no tinga pecat, que tire la primera pedra». I de nou torna a escriure per terra.
Els acusadors reben l’impacte de les paraules de Jesús i potser del seu est. Per què se’n van? Havien portat davant de Jesús una dona que era, amb tota evidència, pecadora. No es tracta de jutjar un cas ambigu, la llei de Moisés no deixava dubte. Estaven preparats per executar-la… i un simple gest de Jesús i una breu frase els trastoca tota la vida.

Jesús no entra a discutir la llei ni la condemna, tan sols els demana que s’interroguen sobre el seu propi pecat. Potser serà ser això que els més vells s’adonen abans que els jóvens; ells han tingut una vida més llarga, i més possibilitats per a pecar. Siga com siga, acaben anant-se’n tots, fins al darrer.
Al final, Jesús és l’únic que té autèntica autoritat per a condemnar la dona. Però decidix no fer-ho; per altra part, tampoc accepta el pecat, perquè diu que, «d’ara en avant no peques més».

A Jesús no li té igual el pecat. El perdó no és tan senzill com dir «no passa res». No és cert, sí passa, i passa molt. La llei de Moisés diu que el pecador mereix la mort, i Jesús no desmentix eixa llei. El pecat ens destruïx interiorment, desfà la nostra autenticitat i ens convertix en allò que no som, ens fa inhumans; a més, el pecar deixa restes, s’alimenta de si mateix, i es pot convertir en hàbit destructiu. La mort que comporta el pecat no és un «castic de Déu» que vinga des de fora, és el resultat de faltar a la nostra pròpia essència, de trastocar la nostra vida, d’arribar a ser el contrari del que som. Vam ser creats com a imatges de Déu, que és bondat i amor, però nosaltres tenim la llibertat d’encarnar el mal, l’odi, el rancor.

Jesús no diu a l’adúltera que «no passa res», no li dóna uns colpets a l’espatla dient-li «estes coses passen». Jesús no nega que meresca la condemna, ella la mereix, però Jesús la perdona. L’última frase de Jesús subratlla el «d’ara en avant». Per què? Què ha passat «ara»? Precisament, el perdó regalat, gratuït de Jesús.

El perdó de Jesús és un esdeveniment nou, suposa un canvi, una fractura en la vida de la pecadora. «Abans» i «ara» són dos realitats diferents. En l’«abans» regna el pecat, en l’«ara» sobrevé gratuïtament el perdó misericordiós de Déu. És precisament eixe perdó, com esdeveniment transformador, el que fa possible que la dona «no peque més». No es tracta simplement de «vinga, intenta-ho», sinó de la gràcia de Déu que ve a la nostra vida per a fer possible el penediment. El ser humà sense Déu no pot eixir del cercle viciós del pecat; l’amor de Déu s’aboca sobre ell en forma de perdó per a donar-li la possibilitat de trencar eixe cercle i començar de nou.

Però el que la pecadora no sap és que hi ha algú que sí va a morir en el seu lloc; serà el propi Jesús que, carregant els pecats de tots, donarà la seua vida en la creu. La mort i resurrecció de Jesús serà l’autèntic punt d’inflexió de la història, l’autèntica fractura entre l’«abans» i l’«ara» del temps universal.

(Diumenge 5é Quaresma – Cicle C)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari