[Evangeli del diumenge, 10 d’abril 2016. Diumenge 3r de Pasqua – Cicle C]
Joan 21,1-19:
En aquell temps, Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades. L’aparició fou així:
Es trobaven junts Simó Pere, Tomàs el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els digué:
—Me’n vaig a pescar.
Els altres li responen:
—Nosaltres també hi anem.
Eixiren tots i pujaren a la barca, però, aquella nit, no pescaren res. Quan ja clarejava, Jesús s’aturà vora l’aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué:
—Xics, ¿no teniu res per a menjar?
Li contestaren:
—No.
Els digué:
—Tireu la xàrcia a la dreta de la barca i pescareu.
Ho feren així i ja no la podien traure de tant de peix com hi havia. Llavors, aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere.
—És el Senyor.
Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua. Els altres deixebles, que eren només a uns noranta metres de terra, vingueren amb la barca, estirant la xàrcia plena de peix.
Quan baixaren a terra, veieren un foc, amb peix i pa, coent-se damunt les brases. Jesús els diu:
—Porteu peixos dels que acabeu de pescar.
Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xàrcia: hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xàrcia no s’esgarrà. Jesús els digué:
—Veniu a esmorzar.
Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien que era el Senyor. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix.
Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles, després de ressuscitar d’entre els morts.
Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere:
—Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?
Ell li contestà:
—Sí, Senyor; ja ho sabeu que vos estime.
Jesús li diu:
—Pastura els meus anyells.
Per segona vegada, li diu Jesús:
—Simó, fill de Joan, ¿m’estimes?
Ell li contesta:
—Sí, Senyor: ja ho sabeu que vos estime.
Jesús li diu:
—Pastura les meues ovelles.
Per tercera vegada, li diu Jesús:
—Simó, fill de Joan, ¿m’estimes?
Pere s’entristí que Jesús li preguntara per tercera vegada si l’estimava i li contestà;
—Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que vos estime.
Li diu Jesús:
—Pastura les meues ovelles. T’ho dic amb tota veritat: Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teues velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.
Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús afegí:
—Vine amb mi.
El text de Joan està ple de símbols, que no s’han d’entendre al peu de la lletra:
—La pesca durant tota la nit sense èxit, i la pesca miraculosa quan apareix Jesús, ens donen a entendre que només ell dóna sentit als nostres èxits.
—La intuïció del deixeble estimat, que és el primer en adonar-se’n, ens indica que entre els cristians pot haver persones concretes amb especial sensibilitat, o «carisma», que ens poden ajudar als altres a trobar Jesús. En l’Església tots tenim la nostra missió, cada u la seua, i la cosa més interessant és que siguem capaços de complementar-nos, d’enriquir-nos mútuament, i no que ens dediquem a criticar als qui no pensen exactament com nosaltres.
—La rapidesa de Pere en llançar-se a l’aigua, i el diàleg en què Jesús li demana que pasture les seues ovelles, és també un símbol de la seua missió pròpia, la d’enfortir la unitat de l’Església, al mateix temps que valora la riquesa de la seua diversitat. és una missió molt difícil la de Pere.
—La xàrcia que no es trenca significa que l’Església és capaç d’acollir dins de si mateixa a multitud de gent i persones diverses, i, encara que parega difícil, les diferències són possibles i enriquidores, si tots som conscients que és Jesús qui ens unix.
—Fins i tot el nombre de peixos: 153, és simbòlic. És una estranya combinació que suggerix la totalitat dels pobles, la humanitat sencera; ja que els cristians estem cridats a anunciar a tots sense excepció l’evangeli.
Pere és el protagonista del final de l’evangeli de Joan. Ell és com un model de deixeble, de seguidor de Jesús, de cristià. Però no és un cristià ideal, com no ho som cap de nosaltres. Ell també ha tingut moments de dubte, i fins i tot va arribar a negar al seu Mestre. Qualsevol cristià, també nosaltres, ha tingut l’experiència de fallar-li a Jesús, de negar-lo, d’abandonar el camí d’amor que ell ens marca per a explorar altres camins que no porten a la felicitat autèntica. Tots som pecadors. Però Jesús no recrimina a Pere les seues negacions, sinó que li pregunta ara si «l’estima». Eixa pregunta va dirigida també a nosaltres; Jesús et diu hui ¿m’estimes?
És una pregunta que interpel·la, que no pot quedar sense resposta. No valen evasives ni dubtes.
És una pregunta que ens ha de fer pensar en nosaltres mateixos, que ens pot ajudar a repassar la nostra vida i observar aquells moments en què sí hem estimat Jesús i aquells altres en els que ens hem apartat del seu missatge.
Segur que en la nostra vida hi ha molts moments d’entrega, de sacrifici, d’oferir-nos per altres persones. Potser en eixos moments no som conscients, sobre tot si fem un sacrifici per algú a qui estimem, i fins i tot és possible que ens coste poc d’esforç. Però, encara que no ho pensem, estem estimant també Jesús en eixos moments.
Perquè estimar Jesús, per a un cristià, no és diferent a viure la vida quotidiana estimant els altres. Hi ha alguns gestos que sí són necessaris, com dedicar algun temps del dia a l’oració, o participar en una comunitat cristiana, especialment en la celebració de l’eucaristia, que és un moment fort d’encontre amb Jesús i amb els germans. Però estos gestos no estan separats de la resta de la vida. És un error pensar que els cristians vivim uns moments «religiosos» i altres moments «normals», que anem a uns llocs «religiosos», o «sagrats» (com les esglésies, per exemple), i que eixim d’ells per estar en llocs «no religiosos» o «no sagrats». Açò era normal en moltes religions antigues i primitives, però no ho és en el cristianisme. Jesús, en l’evangeli que hem llegit hui, s’apareix als deixebles quan estan pescant, és a dir, en el seu treball quotidià, i no en un lloc especial ni sagrat. O millor dit, la vida quotidiana és el «lloc sagrat» on Jesús ressuscitat se’ns apareix, se’ns fa viu, ve al nostre encontre.
Per al cristià, tot lloc és sagrat, tot moment és religiós, en totes parts i en totes les persones està present Déu. L’oració és necessària perquè portem la vida a ella. Necessitem l’eucaristia perquè en ella troba sentit l’encontre amb Jesús que vivim en tot moment.
També en la nostra vida hi ha moments de falta d’amor, a Déu i als altres. Eixos moments, que els cristians anomenem «pecat», no han de fer-nos desistir de tornar a Jesús. Ell sempre acull, sempre perdona. Mai està tot perdut davant de Déu. El seu amor és massa gran com per a guardar rancor. Per això els cristians tenim també l’oració, el què podem demanar a Déu perdó, i el sagrament de la reconciliació, en què, a través d’un senzill gest, se’ns regala este perdó que ens dóna forces per a seguir avant.
En un i altre moment escoltarem que Jesús ens torna a preguntat, mirant-nos als ulls: M’estimes?
(Diumenge 3 3r de Pasqua – Cicle C)