[Evangeli del 3 d’abril de 2016. Diumenge 2n de Pasqua. Cicles A, B i C.]

Joan 20, 19-31

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles estaven a casa amb les portes tancades per por dels Jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
– «Pau a vosaltres.»
Després, els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
– «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo vos envie a vosaltres.»
Llavors, alenà damunt d’ells i els digué:
– «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però, mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren:
– «Hem vist el Senyor.»
Ell els contestà:
– «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fique el dit dins de la ferida dels claus, i la mà dins del costat, no m’ho creuré.»
Huit dies més tard, els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
– «Pau a vosaltres.»
Després, digué a Tomàs:
– «Porta el dit ací i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No sigues tan incrèdul. Sigues creient.»
Tomàs li respongué:
– «Senyor meu i Déu meu.»
Jesús li diu:
– «¿Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer, en presència dels deixebles, molts altres signes que no trobareu escrits en este llibre. Els que heu llegit ací han sigut escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i tingueu vida en el seu nom, per haver cregut.

«T’he vist en el diari», «t’he vist en la tele…» Per algun motiu ens fa especial il·lusió aparéixer, encara que siga de gaidó, en els mitjans de comunicació; en alguna foto que presente a una multitud, o en un pla general que presente molta gent reunida. «Ací estava jo».

El més sorprenent és que també en els evangelis passa açò. Per exemple en el text de hui. L’evangelista té en ment a tots els que, després d’ell, llegiran el seu text i, per suposat, estem inclosos nosaltres. En un moment, fins i tot, Jesús ens menciona, es referix a nosaltres: «Feliços els qui creuran sense haver vist». I ens diu feliços! Podríem demanar més?

Els textos de la resurrecció estan escrits per a donar-nos símbols i ensenyances sobre una realitat misteriosa que no es pot explicar amb la simple lògica. És veritat que Jesús viu, però amb una vida diferent, autèntica i plena; participa de la vida divina, per això es pot dir que va entrar en una habitació tancada. Però el que importa més no és preguntar-se si va entrar amb la túnica i les espardenyes travessant les parets de rajoles d’atovó, sinó el contrast de sentiments dels deixebles: de la por passen a omplir-se d’alegria. Tot el que està succeint és el compliment de les promeses que Jesús havia fet al llarg de l’evangeli: l’alegria, la presència (torne a vosaltres), l’Esperit… Jesús complix tot allò que promet, Déu complix les seues promeses, Déu és de fiar, en ell podem assentar la nostra vida i la nostra fidelitat, perquè ell no ens fallarà. Fins i tot per damunt del dolor més gran, de la pèrdua que pareix irreparable, del fracàs total, de la mort mateixa… per damunt de tot això triomfa l’amor de Déu per a qui té fe.

El primer missatge de Jesús és desitjar-los la pau. És la salutació normal i corrent entre els jueus d’ara i adés: Shalom. Però en este context les paraules tenen un sentit més ple: és la pau definitiva, la que Déu havia promés des de sempre en la Bíblia, la que Jesús porta ara perquè s’instal·le per sempre en els cors dels deixebles. No hi ha res que témer, perquè Jesús està amb nosaltres, perquè Jesús ha ressuscitat.

Però els cristians no ens quedem tranquil·lament asseguts amb la nostra pau, Jesús en seguida ens «incomoda» enviant-nos, donant-nos una missió, que és la mateixa missió que ell tenia: som enviats a repartir pel món l’amor de Déu, igual que Jesús va fer. Però no estem sols en esta faena, l’Esperit Sant, que Jesús ens regala, ens acompanyarà per sempre, com ell ens havia promés.

L’escena inicial es completa amb la següent: la incredulitat de Tomàs. És molt lògic que Tomàs no crega als seus companys, com tampoc ells havian cregut a les dones que anunciaven la resurrecció. Però Tomàs comet un error, diu que «Si no ho veig, no ho crec», és a dir, «allò que veig em farà creure». L’evangeli ens demostrarà tot el contrari: «allò que crec em fa vore».

Jesús s’aparéix davant de Tomàs i li mostra la realitat de la resurrecció; els forats dels claus i la llança tenen gran importància: Jesús no és un fantasma, o una aparició, o un record. Tampoc és un déu que s’havia disfressat de ser humà, però que ara torna al seu cel, com alguns dels mites dels déus grecs, als quals la seua aparença humana no els influïa en absolut. Jesús és verdader Déu que, com verdader home, ha patit la creu i la mort.

I Tomàs, en contra del que ell mateix ha dit, creu. Davant d’ell es presenta Jesús, però ell va més enllà, perquè ha recuperat la fe, i aferma molt més del que veu: «Senyor meu i Déu me». Una oració preciosa per a què la fem nostra.

Este és el cim que es proposava Joan amb el seu evangeli. Podria haver-nos contat moltes més coses, més detalls, més anècdotes, però no li interessen. La única cosa que vol és transmetre’ns un testimoni: ell ha cregut en Jesús, ell ha descobert en ell al Messies i al Fill de Déu; per això ens ho proposa perquè, si volem, creguem també.

(Evangeli del Diumenge 2n de Pasqua. Cicles A, B i C.)