[Evangeli del dg., 20 de març 2016. Diumenge de Rams – Cicle C]
Jesús continuà fent camí davant d’ells pujant cap a Jerusalem. Quan es va acostar a Betfagé i Betània, prop de la muntanya anomenada de les Oliveres, Jesús va enviar dos dels deixebles amb este encàrrec:
—Aneu al poble d’ací al davant. Quan hi entrareu, trobareu un pollí lligat, que ningú no ha muntat mai. Deslligueu-lo i porteu-lo. I si algú vos preguntava per què el deslligueu, responeu: “El Senyor l’ha de menester.”
Els enviats se’n anaren i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit. Mentre deslligaven el pollí, els seus amos els digueren:
—Per què el deslligueu?
Ells respongueren:
—El Senyor l’ha de menester.
Llavors portaren el pollí a Jesús, li tiraren al damunt els seus mantells i van fer-hi pujar Jesús. Mentre ell avançava, molts estenien els seus mantells pel camí. Quan ja s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels deixebles, plens d’alegria, començaren a lloar Déu amb grans crits per tots els miracles que havien vist, i deien:
—Beneït el rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures!
Alguns dels fariseus que es trobaven entre la multitud li digueren:
—Mestre, marmola els teus deixebles.
Ell respongué:
—Vos ho assegure: si estos callen, cridaran les pedres.
El relat de la passió que conten els evangelis està ple de contrastos. La Setmana Santa comença amb una escena que deuria semblar triomfal, d’èxit complet. La gent aclama Jesús que entra en Jerusalem pensant en ell com el nou Rei enviat per Déu per a alliberar-los. Però cada u pensa en la llibertat des d’un punt de vista diferent: molts esperen un alliberament polític, militar, econòmic…
La gent ha estat quasi sempre al voltant de Jesús, però no queda clar si l’entenen o no. Hi ha escenes molt positives on la multitud desitja escoltar Jesús. Altres són més complexes, i presenten la gent interessada només en els miracles. La gent és ambigua en els evangelis, i el lector no sap molt bé si pot fer-li cas o no.
En contrast amb esta idea del Rei salvador que la gent sembla tindre al cap, Jesús tria un gest molt eloqüent per entrar en Jerusalem: cavalcar un burret. No és el tipus de imatge que espantaria els enemics. El ministeri de Jesús en Jerusalem es desenvoluparà de forma molt diferent al que la gent espera o pensa. Al final, la multitud serà la que demanarà a crits la crucifixió, manipulada per les autoritats jueues. Jesús vol donar una imatge molt expressiva per qui la vullga entendre. No ve muntat en un cavall de batalla, seguit pels seus soldats i envoltat dels generals. El burret és, ací, el millor missatge que ens pot donar.
El final de la lectura mostra que alguns dels fariseus anaven també en el grup de Jesús. Ells, que entenen bé el context social i polític delicat en què vivia el seu país, demanen a Jesús que evite aquella proclamació popular. El romans no tenien miraments en esclafar qualsevol rebel·lió o moviment que se semblara. Jesús contesta amb una frase que té una mira més llarga. Hi ha notícies que no es poden callar. L’arribada de Jesús a Jerusalén, on consumarà la seua entrega per amor a nosaltres és, realment, el principi de l’alliberament. Encara que la gent no ho entén del tot, hi ha una part de raó en la seua espera.
Cridaran les pedres si estos callen, perquè no es pot silenciar la veritat més gran de la història de la humanitat.
Cridaran les pedres si els cristians callem, si tenim por d’oferir al món, amb senzillesa i humilitat, la proposta de vida que hem aprés de Jesús i que nosaltres, poc a poc i amb passos vacil·lants, també intentem seguir.
Un amor tan gran és impossible d’ocultar, per molts esforços que es facen per amagar-lo. Si nosaltres callem, cridaran les pedres.
(Diumenge de Rams – Cicle C)