«Açò va succeir perquè es complira allò que el Senyor havia anunciat pel profeta» (Mateu 2,13-15.19-23)

[Evangeli del diumenge de l’octava de Nadal, la Sagrada Família – Cicle A]

Mateu 2,13-15.19-23:

Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué:
—Alça’t de seguida, pren el xiquet amb sa mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho diga, perquè Herodes buscarà l’infant per matar-lo.
S’alçà, prengué el xiquet amb sa mare, isqué de nit cap a Egipte, i s’hi quedà fins que Herodes va morir, perquè es complira allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «He cridat d’Egipte el meu fill.»
Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué:
—Pren el xiquet, amb sa mare, i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.
Ell s’alçà, prengué el xiquet amb sa mare i tornà, al país d’Israel. Però, quan sentí dir que, a Judea, Arquelau havia heretat el reialme d’Herodes, el seu pare, no gosà anar-hi, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure al poble de Natzaret, perquè es complira allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè.»

No és gens fàcil traduir la Bíblia perquè es tracta d’un text molt antic, escrit a molts quilòmetres i molts segles de distància. Les cultura canvien; també la forma d’entendre què signifiquen les paraules i fins i tot quina influència tenen en nosaltres.
Les cultures occidentals tendim a pensar en la veritat de les coses de forma estàtica: Una paraula és veritat si s’adequa a una cosa. La cosa sempre ha estat ací, però la paraula te la pot desvetlar. Alguna cosa que ja existia, però que jo no coneixia, ara ho conec. Les paraules, per tant, són descripcions de la realitat, però no la transformen, no la modifiquen, tan sols avisen, «açò està ací», com un senyal indicador, «açò estava ací ja abans».
La cultura bíblica és distinta, té una altra idea de les paraules i de la veritat. La Bíblia naix en una època en què les ciències modernes encara no s’havien inventat (per això és absurd demanar-li a la Bíblia precisió científica); partix d’una visió molt diferent. Per a ells les paraules són un instrument que mira al futur; el més important de les paraules no són les descripcions (per això hi ha tan poques descripcions en la Bíblia, i hi ha moltes en les novel·les modernes); les paraules més importants són les promeses. Una paraula és verdadera no tant si descriu bé el que hi havia abans, sinó si es complix en el futur.
Per això, la paraula grega que significa «veritat» es diu «aletheia», és a dir, des-vetlar. Llevar el vel de quelcom que ja existia. La paraula hebrea per a dir «veritat» és «emunáh», és a dir, fidelitat, fermesa, credibilitat. És el que diem al final de les oracions: «Amén» (així siga, així és, així serà).
Fent un pas més, per a un hebreu, la paraula és transformadora de la realitat, i la Paraula per excel·lència és la de Déu, que no sols transforma, sinó que també «crea» la realitat. Déu és creador no sols al principi del Gènesi, sinó en tot moment, Déu crea a través de les seues promeses.

Què ha de vore tot açò amb la lectura de hui? Doncs molt, perquè l’evangeli de la infància segons Mateu està ple de la mentalitat jueva-bíblica i està amerat de frases dels profetes introduïdes per una expressió que per als occidentals resulta absurda: «Açò va succeir perquè es complira allò que el Senyor havia anunciat pel profeta…»
Esta dificultat la resolen els traductors canviant la frase per «Així es va complir el que…»

Pensem amb lògica occidental:
A- Alguna cosa succeirà.
B- El profeta ho sap per endavant, ho «endevina», i ho diu en veu alta o bé ho deixa escrit.
C- Més tard el fet succeïx.
D- Conclusió: «El profeta ho va dir perquè havia de succeir».

La lògica occidental comprén bé el concepte d’«endeví» i d’«endevinació» (no dic que existisquen de veritat, dic que la idea és fàcil d’entendre). En canvi la lògica bíblica es fixa en una altra cosa:

A- Déu promet alguna cosa.
B- El profeta ho expressa.
C- Això succeïx.
D- Conclusió: «Açò va succeir perquè es complira la promesa que va fer Déu pel profeta».

La lògica occidental se situa fora del que descriu i et conta les coses sense implicar-se en elles.
La «lògica» bíblica s’implica en el que afirma i pretén que el lector també s’implique: Déu complix les seues promeses, Déu és de fiar. La «Paraula de Déu» és sempre «la promesa de Déu», i a més és sempre «creadora».

L’evangeli de la infància de Mateu no vol donar-nos una informació freda i distant d’uns fets, vol transmetre’ns una convicció de fe: en el naixement de Jesús s’estan complint les promeses de Déu. No sols algunes promesetes sense importància, sinó La Promesa de Déu, la Nova Creació, la Salvació Total.
Jesús ve «perquè es complisca» la Promesa de felicitat i autenticitat que Déu li ha fet a tot home i a tota dona del món i de la història.
Per això Mateu ens conta que Jesús ha passat per la història del poble d’Israel, l’ha travessat per dins: ha viatjat a Egipte, com Jacob amb els seus fills, ha viscut allí, i ha viatjat des d’Egipte fins a la Terra Promesa, complint també l’Èxode, creuant el desert, l’experiència més important del poble d’Israel. Jesús està totalment inserit en la història. No és com els déus grecs que, segons la mitologia, prenien aparença humana i es feien un passeig per la Terra, per a tornar després a l’Olimp sense una arrapada.

Però, atenció! La promesa de Déu no és un espectacle per a observar passivament; Déu ve a visitar-nos i també ens interpel·la per a respondre a la seua vinguda. Quina és l’actitud adequada davant d’esta crida? La de Josep, que queda demostrada en la lectura de hui igual que en la del diumenge passat. Déu li demana que cuide de María i de Jesús, i ell de seguida li fa cas. I açò es repetix diverses vegades. Josep és capaç d’escoltar a Déu que li demana que actue i és capaç també de canviar els seus plans, de deixar que Déu li transforme la seua vida. Perquè, com hem dit, la Paraula de Déu no és un «suggeriment», és paraula creadora.
Déu també ens diu a nosaltres: «Alça’t, acull Jesús, transforma la teua vida, ama». I quan Déu ens ho diu, també crea en nosaltres la força per a alçar-nos, escalfa el nostre cor amb l’acollida, ens dóna energia per a transformar-nos i ens regala el seu amor perquè ens sobre i el repartim. Déu no ens demana impossibles. Ens dóna la seua Paraula, crea el seu amor en nosaltres i es queda esperant la nostra resposta.

Un últim apunt sobre la diferència entre les cultures occidental i bíblica. També en el món occidental ha existit sempre un altre tipus de llenguatge: la poesia. La poesia i l’art tenen la força interior de transformar la realitat, d’implicar a l’oient, lector o espectador; no volen ser només descripcions, sinó suggeriments, propostes i fins i tot estímuls que provoquen una resposta. La Bíblia cal llegir-la en esta clau artística i espiritual. En ella no és només un artista el que ens parla, sinó també el suprem Artista, el Creatiu per excel·lència, el que ens proposa, promet, crea i espera nostra resposta.

Deixa un comentari