[Evangeli dg., 14 febrer 2016. 1r Quaresma C]
Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà. L’Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies, i era temptat pel diable. En tots aquells dies no va menjar res, i quan s’hagueren acabat, va tindre fam. El diable li digué:
—Si eres Fill de Déu, digues a esta pedra que es torne pa.
Però Jesús li va respondre:
—L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa.
Després el diable se l’endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els regnes del món i li digué:
—Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’estos regnes: me l’han confiada a mi, i jo la done a qui vull. Adora’m i tot serà teu.
Jesús li respongué:
—Diu l’Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, servix-lo només a ell.
Després el conduí a Jerusalem, el va posar al punt més alt del temple i li digué:
—Si eres Fill de Déu, tira’t de dalt a baix. Diu l’Escriptura: Donarà orde als seus àngels de guardar-te. I encara: Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no entropessen amb les pedres.
Jesús li contestà:
—Diu l’Escriptura: No temptes el Senyor, el teu Déu.
Quan el diable hagué acabat tota classe de temptacions, s’allunyà d’ell fins al temps oportú.
Temptacions.
Però, què són les temptacions?
Amb les temptacions passa com amb tantes paraules que, de tant usar-les, es gasten i al final no sabem ben bé què volen dir, perquè cada u les utilitza amb un sentit diferent (com «amor», «pecat», «moral», «fe», «religió», i tantes altres).
Sembla que les temptacions haurien de ser negatives, però en certs àmbits, com la publicitat, per exemple, seria preferible «caure» en la temptació.
La mateixa expressió «caure en la temptació» ja indica alguna cosa d’involuntari, de sorprenent, d’equivocat. La idea que hi ha baix és que caminem per un camí clar, trepitjat, ben indicat, i de repent, paf, «caiem» en la «temptació» equivocant-nos, agafant una senda roïna o, pitjor encara, anant camp a través.
Bé. He de confessar que no estic gens d’acord amb esta visió tan simple. No és cert que la vida siga un camí marcat i ben indicat. Esta metàfora és fruit d’una certa moral que considera que Déu ens ha donat com un llibre d’instruccions per a construir-nos com a persones. Si el seguir, fem el bé, si ens n’apartem, caiem en el «pecat». No. Déu no ens ha fet tan avorrits. Déu és creatiu i ens ha fet a la seua imatge. Déu ens ha donat un tros d’argila per modelar la nostra vida i ens ha dit: «Fes alguna cosa nova, autèntica, magnífica. Sigues tu mateix». Ens ha presentat una selva verge i ens ha dit: «Crea el teu camí». Això no vol dir que hem de ser totalment diferents a allò que ja està fet, que hem de rebutjar els camins inventats per altres abans de nosaltres, alguns més savis que nosaltres. Vol dir, senzillament, que si agafem un camí ja fet és perquè hem pensat i hem comparat i hem decidit que eixe camí és el que volem seguir. En qualsevol cas, les dificultats que haurem de superar seran sempre diferents a les dels que han recorregut abans aquell mateix camí, i les nostres respostes seran, en el fons, totalment nostres. I, si no ens convenç cap camí fet, llancem-nos a crear-ne un nou!
Llavors, on està el bé i el mal? Eixa és la gran pregunta, i que ningú ens enganye dient-nos que té totes les respostes. Els cristians creiem que Jesús és la veritat i la vida, i que ell ens ha ensenyat el camí. Però l’itinerari que ell va seguir no definix un llibre d’instruccions, sinó un criteri de fons, un horitzó: trobar Déu en el cor dels altres, en el cor de tots, en el nostre propi cor. No gens fàcil.
Per a Jesús, el secret està en el moviment de servici, d’eixida d’u mateix, de posar-se en camí per trobar-se amb l’altre i amb allò que necessita. Tot açò ens fa més autèntics, més humans, més feliços, i, alhora, més vulnerables, més fràgils, més crucificats, més Divins.
Les temptacions són el desig contrari, el de quedar-nos dins de nosaltres mateixos, el de ser servits, el de passar per damunt dels altres per assolir els nostres objectius. D’esta manera ens fem més sòlids, més endurits, més incapaços d’estimar, més cap-quadrats, més fonamentalistes, més legalistes, més auto-divinitzats.
Per Jesús, la gran temptació era servir-se de la seua força, del seu carisma, de la veneració de la multitud per ell. Una temptació que segurament el va acompanyar tota la vida, encara que els evangelis la condensen en una escena. Ell, que havia vingut per a servir, podia manipular a tantíssima gent per a ser servit. Quina és la pedra ferma sobre la qual es va recolzar? Déu i la seua Paraula. Jesús cita l’Escriptura perquè rep de Déu la seua força. Convidant-nos també a valorar-la, a aprendre d’ella, a buscar en ella les pistes (no les instruccions) que Déu ens dóna per a modelar la nostra argila, per a triar el nostre camí.
La temptació és, en el fons, el camí fàcil de ser allò que no som. La vida és una prova que superar, i és fascinant que siga així. Déu no ens ho posa fàcil, però tampoc no ens deixa mai sols. Confia tant en nosaltres!
(Diumenge 1r Quaresma – Cicle C)
(Dibuix: fano)
(Traducció bíblica de laparaula.com/biblia