15
Jesús i els pecadors
Els publicans i els altres pecadorsp3,12 nota m. s’acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
—Este home acull els pecadors i menja amb ells.q7,34; 19,7. Vegeu també Mt 9,10 nota i.
Paràbola de l’ovella perduda
Jesús els va proposar esta paràbola:
—¿Quin homerCom en altres ocasions, Lluc explica dos històries semblants referides a un home i a una dona. d’entre vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l’ha trobada, se la posa a les espatles ple d’alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l’ovella que havia perdut.”sVegeu vv. 9.32. La imatge del pastor i el ramat és molt freqüent en l’AT per a parlar de les relacions entre Déu i el seu poble (Is 40,11; Ez 34; Sl 23).
»Jo vos dic que, igualment, hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es convertixt5,32+. que no per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.uLa frase pot tindre un sentit irònic, referida als fariseus (v. 2), que es creuen justos i pensen que no tenen cap necessitat de convertir-se. Vv. 4-7: Mt 18,12-14.
Paràbola de la dracma perdudavEsta paràbola i l’anterior formen una unitat (vegeu v. 3). Alguns també hi afigen la paràbola següent. Sobre el títol de la paràbola, vegeu v. 8 nota x.
»O bé, ¿quina dona,wLa paràbola seguix el mateix esquema que l’anterior. si té deu monedes de plataxLit.: dracmes. La dracma era una moneda grega equivalent a un denari romà, és a dir, al jornal per un dia de treball (Mt 22,19 nota y). Per això la paràbola és coneguda amb el títol de la dracma perduda. i en perd una, no encén una llàntia i agrana la casa amb tota cura fins que la troba?yLa dona viu en una casa molt senzilla. I quan l’ha trobada, convida les amigues i veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut.”
10 »Igualment jo vos dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déuz12,9. per un sol pecador que es convertix.
Paràbola del fill pròdigaEste és el títol tradicional de la paràbola. Els personatges, però, són tres: el pare, el fill major i el fill perdut (o pròdig).
11 I digué encara:
—Un home tenia dos fills. 12 Un dia, el més jove digué a son pare:
»—Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.
»Ell els va repartir els béns.bEl fill menut exigix i obté del pare la part de béns que la Llei li permetia tindre a disposició ja en vida del pare. Moralment, queda desqualificat com a fill (v. 19). Pel que fa al fill major, també li correspon la seua part d’herència, però l’usdefruit resta en mans del pare (v. 31). 13 Al cap d’uns quants dies, el fill més jove va vendre tot el que tenia i se’n va anar amb els diners a un país llunyà.
»Una vegada allí, dilapidà la seua fortuna portant una vida dissoluta. 14 Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam a aquell país i començà a passar necessitat. 15 Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs.cEra un treball inacceptable i degradant per a un jueu. Segons la Llei de Moisés, el porc era un animal impur (Dt 14,8). 16 Tenia ganes de saciar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. 17 Llavors entrà dins d’ell i es digué: “Quants jornalers de mon pare tenen pa de sobres i jo ací m’estic morint de fam! 18 M’alçaré i aniré a trobar mon pare i li diré: Pare, he pecat contra el celdÉs a dir, contra Déu. i contra tu. 19 Ja no meresc que em diguen fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” 20 I se n’anà a trobar son pare.
»Encara era lluny, que son pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. 21 El fill li digué:
»—Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no meresc que em diguen fill teu.
22 »Però el pare digué als seus criats:
»—De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li’l, poseu-li també un anell al dit i unes sandàlies als peus;eL’anell és signe d’autoritat. Les sandàlies són pròpies d’un home lliure, no d’un esclau. 23 porteu el vedell gros i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, 24 perquè este fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.fEl centre de la paràbola el constituïx l’amor del pare, més que la conversió del fill que torna a casa. El pare acull amb joia el fill, que se n’havia anat per no tornar mai més, i li oferix un perdó total i sense condicions.
»I es posaren a celebrar-ho.
25 »Mentrestant, el fill major era al camp.gEls vv. 25-32 constituïxen una nova escena de la paràbola, centrada en la relació entre el pare i el fill major. És fàcil reconéixer en l’actitud del fill major la postura dels *fariseus i els *mestres de la Llei, que critiquen Jesús perquè acull els pecadors (vv. 1-2). Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls 26 i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. 27 Ell li digué:
»—El teu germà ha tornat. Ton pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gros.
28 »El fill major s’indignà i no volia entrar. Llavors son pare va eixir i el pregava. 29 Però ell li respongué:
»—Fa molts anys que et servisc sense desobeir mai ni un sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. 30 En canvi, quan ha tornat este fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gros.hResposta semblant a la que trobem en Mt 20,12.
31 »El pare li contestà:
»—Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. 32 Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè este germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.iAmb esta paràbola s’expressen l’amor i la misericòrdia de Déu i la seua alegria per la conversió dels pecadors. Per mitjà del ministeri de Jesús, el perdó de Déu arriba a tots aquells que volen acceptar-lo. Per tant, l’actitud de Déu envers els pecadors servix per a justificar el comportament de Jesús, que els fariseus i els mestres de la Llei no accepten. Rebutjant Jesús, rebutgen el Déu que perdona.

p15,1 3,12 nota m.

q15,2 7,34; 19,7. Vegeu també Mt 9,10 nota i.

r15,4 Com en altres ocasions, Lluc explica dos històries semblants referides a un home i a una dona.

s15,6 Vegeu vv. 9.32. La imatge del pastor i el ramat és molt freqüent en l’AT per a parlar de les relacions entre Déu i el seu poble (Is 40,11; Ez 34; Sl 23).

t15,7 5,32+.

u15,7 La frase pot tindre un sentit irònic, referida als fariseus (v. 2), que es creuen justos i pensen que no tenen cap necessitat de convertir-se. Vv. 4-7: Mt 18,12-14.

v15,7 Esta paràbola i l’anterior formen una unitat (vegeu v. 3). Alguns també hi afigen la paràbola següent. Sobre el títol de la paràbola, vegeu v. 8 nota x.

w15,8 La paràbola seguix el mateix esquema que l’anterior.

x15,8 Lit.: dracmes. La dracma era una moneda grega equivalent a un denari romà, és a dir, al jornal per un dia de treball (Mt 22,19 nota y). Per això la paràbola és coneguda amb el títol de la dracma perduda.

y15,8 La dona viu en una casa molt senzilla.

z15,10 12,9.

a15,10 Este és el títol tradicional de la paràbola. Els personatges, però, són tres: el pare, el fill major i el fill perdut (o pròdig).

b15,12 El fill menut exigix i obté del pare la part de béns que la Llei li permetia tindre a disposició ja en vida del pare. Moralment, queda desqualificat com a fill (v. 19). Pel que fa al fill major, també li correspon la seua part d’herència, però l’usdefruit resta en mans del pare (v. 31).

c15,15 Era un treball inacceptable i degradant per a un jueu. Segons la Llei de Moisés, el porc era un animal impur (Dt 14,8).

d15,18 És a dir, contra Déu.

e15,22 L’anell és signe d’autoritat. Les sandàlies són pròpies d’un home lliure, no d’un esclau.

f15,24 El centre de la paràbola el constituïx l’amor del pare, més que la conversió del fill que torna a casa. El pare acull amb joia el fill, que se n’havia anat per no tornar mai més, i li oferix un perdó total i sense condicions.

g15,25 Els vv. 25-32 constituïxen una nova escena de la paràbola, centrada en la relació entre el pare i el fill major. És fàcil reconéixer en l’actitud del fill major la postura dels *fariseus i els *mestres de la Llei, que critiquen Jesús perquè acull els pecadors (vv. 1-2).

h15,30 Resposta semblant a la que trobem en Mt 20,12.

i15,32 Amb esta paràbola s’expressen l’amor i la misericòrdia de Déu i la seua alegria per la conversió dels pecadors. Per mitjà del ministeri de Jesús, el perdó de Déu arriba a tots aquells que volen acceptar-lo. Per tant, l’actitud de Déu envers els pecadors servix per a justificar el comportament de Jesús, que els fariseus i els mestres de la Llei no accepten. Rebutjant Jesús, rebutgen el Déu que perdona.