22
Paràbola del convit de bodes
(Lc 14,15-24)
1 Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles.oJesús «parla en paràboles» a la gent (13,3.10.13.34). Ací, però, el llenguatge parabòlic sembla dirigir-se als dirigents del poble (vegeu 21,23.33.45). Els digué:
2 —Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava les bodes del seu fill. 3 Va enviar els seus servents a cridar els convidats, però ells no s’hi volgueren presentar. 4 Llavors envià uns altres servents a dir-los:
»—Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les bodes!
5 »Però ells no en feren cas i se’n van anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; 6 i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar.p23,37. 7 El rei, indignat, envià les seues tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.qMolts estudiosos veuen en este text una al·lusió a la destrucció de *Jerusalem per part dels romans, que va tindre lloc l’any 70 dC. Vegeu 23,35; 27,25 nota q. 8 Llavors va dir als seus servents:
»—El banquet de bodes és a punt, però els convidats no n’eren dignes; 9 aneu, doncs, als encreuaments dels camins i convideu a les bodes tot aquell que trobeu.
10 »Aquells servents van eixir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i roïns;rEn l’Església hi ha barreja de roín i de bo. i la sala del banquet s’omplí de convidats.sEl poble d’Israel, primer destinatari de l’anunci de Jesús, l’ha rebutjat, i no ha acceptat la invitació al banquet messiànic. La paràbola mostra el castic d’Israel (v. 7) i al mateix temps anuncia l’entrada dels altres pobles al Regne de Déu (v. 9). Vegeu 8,12 nota d.
11 »Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de bodes, 12 i li digué:
»—Amic, com és que has entrat ací sense vestit de bodes?
»Però ell va callar. 13 Llavors el rei digué als qui servien:
»—Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.t8,12+.
14 »Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.uEls vv. 11-14, propis de l’Evangeli segons Mateu, són un avís dirigit als cristians, que han de procurar arribar al banquet amb el vestit adequat, que no és cap altre que el compliment de la voluntat de Déu, manifestat en les bones obres (vegeu 7,21-23).
El tribut al Cèsar
(Mc 12,13-17; Lc 20,20-26)
15 Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora.v12,10+. 16 I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’HerodeswMc 3,6 nota r. a dir-li:
—Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. 17 Dis-nos què et sembla: ¿És permés o no de pagar tribut al Cèsar?xCada jueu havia de pagar el seu tribut a l’emperador romà; això constituïa de fet un reconeixement del domini dels romans, que era inacceptable per al poble jueu. Molts jueus consideraven que pagar el tribut al *Cèsar era un acte d’idolatria, ja que tan sols Déu podia ser considerat el sobirà d’Israel.
18 Jesús es va adonar de la seua malícia i els digué:
—Per què em poseu a prova, hipòcrites? 19 Ensenyeu-me la moneda del tribut.
Ells li portaren un denari.yUn denari era una moneda romana de plata d’uns 3,8 g, equivalent al jornal d’un treballador del camp de l’època (vegeu 20,2). 20 Jesús els preguntà:
—De qui són esta imatge i esta inscripció?zLa moneda tenia l’efígie de l’emperador regnant i una llegenda tot al voltant de l’efígie, aproximadament com esta: Tiberi * Cèsar, fill del diví August.
21 Li responen:
—Del Cèsar.
Llavors els diu:
—Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.aEn la seua resposta, Jesús mostra que tan sols Déu mereix l’adoració absoluta: l’autoritat de l’emperador ha d’estar sotmesa en tot a l’autoritat divina. Vegeu Rm 13,6-7; 1Pe 2,17 nota k.
22 En sentir esta resposta quedaren sorpresos i, deixant-lo, se’n van anar.
Els saduceus i la resurrecció
(Mc 12,18-27; Lc 20,27-38)
23 Aquell dia, uns saduceus l’anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi haja resurrecció;bVegeu Vocabulari: saduceus. Vegeu també Ac 23,8 nota v. per això li van plantejar esta dificultat:
24 —Mestre, Moisés va dir: Si un home mor sense fills, el seu germà s’ha de casar amb la viuda per donar descendència al germà difunt.c Dt 25,5. Esta pràctica, coneguda amb el nom de «llei del levirat», tenia com a finalitat donar una continuïtat al nom del germà difunt assegurant-li una descendència legal. Els saduceus volen utilitzar el text de l’Escriptura per a provar que en la Llei de Moisés (Pentateuc) no es coneix la resurrecció dels morts. 25 Doncs bé, hi havia entre nosaltres set germans. El primer es va casar i va morir, i com que no tenia descendència, el seu germà es va casar amb la viuda. 26 El mateix va passar amb el segon, amb el tercer, i així fins al sèptim. 27 Després de tots va morir la dona. 28 Així, doncs, quan arribe la resurrecció,dLit.: en la resurrecció. Vegeu Jn 11,24. de quin dels set serà muller, si tots ells s’hi havien casat?eLit.: l’havien tinguda. Amb la seua pregunta irònica, que imagina un cas absurd, els saduceus pretenen desacreditar la fe en la resurrecció. El cas proposat pels saduceus recorda el de Sara, muller de Tobies (Tb 3,8; 6,14).
29 Jesús els respongué:
—Aneu equivocats, perquè no coneixeu les Escriptures ni el poder de Déu. 30 Quan arribe la resurrecció, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel.fEl goig dels àngels és viure a la presència de Déu (18,10).
31 »I pel que fa a la resurrecció dels morts, ¿no heu llegit el que Déu vos va dir: 32  Jo sóc el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob?g Ex 3,6. A partir del v. 31, Jesús va més enllà de la qüestió dels saduceus (v. 23!) i planteja el tema a fons fent servir un altre text del Pentateuc, l’única part de l’Escriptura que els saduceus acceptaven com a normativa. Ell no és Déu de morts, sinó de vius.hEl Déu que va guardar els *patriarques, els pares del poble escollit, guardarà també la vida de tots els seus fidels ressuscitant-los. La promesa de Déu va més enllà de la mort.
33 La gent, que ho va sentir, estava admirada de la seua doctrina.
El primer manament
(Mc 12,28-34; Lc 10,25-28)
34 Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, 35 i un d’ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer esta pregunta:
36 —Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?
37 Jesús li digué:
—Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament.i Dt 6,5; Js 22,5, citat segons l’antiga versió grega. 38 Este manament és el més gran i el primer. 39 El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix.j Lv 19,18; citat també en Mt 5,43; 19,19; Rm 13,9; Ga 5,14; Jm 2,8. 40 Tots els manaments de la Llei i dels Profetes depenen d’estos dos.k5,17 nota f; 7,12. Vegeu també Rm 13,10. Els manaments de l’amor a Déu i als altres eren ja presents en la *Llei de Moisés; l’originalitat de Jesús consistix en el fet de posar-los tots dos en una relació tan directa i fer-ne el fonament de l’Escriptura.
El Messies, fill de David
(Mc 12,35-37; Lc 20,41-44)
41 Mentres els fariseus estaven reunits, Jesús els va fer esta pregunta:
42 —Què en penseu, del Messies: de qui ha de ser fill?
Li responen:
—De David.
43 Ell els diu:
—¿Com és, doncs, que David, mogut per l’Esperit, l’anomena “Senyor” quan diu:l David era considerat l’autor de tot el llibre dels Salms.
44 »El Senyor digué al meu Senyor:
Seu a la meua dreta,
mentres pose els enemics
davall dels teus peus?m Sl 110,1; citat també en Ac 2,34-35; He 1,13. Vegeu també 1Co 15,25-27; He 10,13.
45 »Per tant, si David l’anomena Senyor, com pot ser fill seu?nSobre Jesús com a Fill de David, vegeu 1,1 nota a; 9,27+. Vegeu també Mc 12,37.
46 Ningú no va ser capaç de respondre-li res, ni es van atrevir des d’aquell dia a fer-li cap més pregunta.

o22,1 Jesús «parla en paràboles» a la gent (13,3.10.13.34). Ací, però, el llenguatge parabòlic sembla dirigir-se als dirigents del poble (vegeu 21,23.33.45).

p22,6 23,37.

q22,7 Molts estudiosos veuen en este text una al·lusió a la destrucció de *Jerusalem per part dels romans, que va tindre lloc l’any 70 dC. Vegeu 23,35; 27,25 nota q.

r22,10 En l’Església hi ha barreja de roín i de bo.

s22,10 El poble d’Israel, primer destinatari de l’anunci de Jesús, l’ha rebutjat, i no ha acceptat la invitació al banquet messiànic. La paràbola mostra el castic d’Israel (v. 7) i al mateix temps anuncia l’entrada dels altres pobles al Regne de Déu (v. 9). Vegeu 8,12 nota d.

t22,13 8,12+.

u22,14 Els vv. 11-14, propis de l’Evangeli segons Mateu, són un avís dirigit als cristians, que han de procurar arribar al banquet amb el vestit adequat, que no és cap altre que el compliment de la voluntat de Déu, manifestat en les bones obres (vegeu 7,21-23).

v22,15 12,10+.

w22,16 Mc 3,6 nota r.

x22,17 Cada jueu havia de pagar el seu tribut a l’emperador romà; això constituïa de fet un reconeixement del domini dels romans, que era inacceptable per al poble jueu. Molts jueus consideraven que pagar el tribut al *Cèsar era un acte d’idolatria, ja que tan sols Déu podia ser considerat el sobirà d’Israel.

y22,19 Un denari era una moneda romana de plata d’uns 3,8 g, equivalent al jornal d’un treballador del camp de l’època (vegeu 20,2).

z22,20 La moneda tenia l’efígie de l’emperador regnant i una llegenda tot al voltant de l’efígie, aproximadament com esta: Tiberi * Cèsar, fill del diví August.

a22,21 En la seua resposta, Jesús mostra que tan sols Déu mereix l’adoració absoluta: l’autoritat de l’emperador ha d’estar sotmesa en tot a l’autoritat divina. Vegeu Rm 13,6-7; 1Pe 2,17 nota k.

b22,23 Vegeu Vocabulari: saduceus. Vegeu també Ac 23,8 nota v.

c22,24 Dt 25,5. Esta pràctica, coneguda amb el nom de «llei del levirat», tenia com a finalitat donar una continuïtat al nom del germà difunt assegurant-li una descendència legal. Els saduceus volen utilitzar el text de l’Escriptura per a provar que en la Llei de Moisés (Pentateuc) no es coneix la resurrecció dels morts.

d22,28 Lit.: en la resurrecció. Vegeu Jn 11,24.

e22,28 Lit.: l’havien tinguda. Amb la seua pregunta irònica, que imagina un cas absurd, els saduceus pretenen desacreditar la fe en la resurrecció. El cas proposat pels saduceus recorda el de Sara, muller de Tobies (Tb 3,8; 6,14).

f22,30 El goig dels àngels és viure a la presència de Déu (18,10).

g22,32 Ex 3,6. A partir del v. 31, Jesús va més enllà de la qüestió dels saduceus (v. 23!) i planteja el tema a fons fent servir un altre text del Pentateuc, l’única part de l’Escriptura que els saduceus acceptaven com a normativa.

h22,32 El Déu que va guardar els *patriarques, els pares del poble escollit, guardarà també la vida de tots els seus fidels ressuscitant-los. La promesa de Déu va més enllà de la mort.

i22,37 Dt 6,5; Js 22,5, citat segons l’antiga versió grega.

j22,39 Lv 19,18; citat també en Mt 5,43; 19,19; Rm 13,9; Ga 5,14; Jm 2,8.

k22,40 5,17 nota f; 7,12. Vegeu també Rm 13,10. Els manaments de l’amor a Déu i als altres eren ja presents en la *Llei de Moisés; l’originalitat de Jesús consistix en el fet de posar-los tots dos en una relació tan directa i fer-ne el fonament de l’Escriptura.

l22,43 David era considerat l’autor de tot el llibre dels Salms.

m22,44 Sl 110,1; citat també en Ac 2,34-35; He 1,13. Vegeu també 1Co 15,25-27; He 10,13.

n22,45 Sobre Jesús com a Fill de David, vegeu 1,1 nota a; 9,27+. Vegeu també Mc 12,37.

Bíblia en Valencià - Una iniciativa de laparaula.com
Com puc col·laborar?

©