[Evangeli del diumenge, 6 de setembre 2015]

Marc 7,31-37:

Jesús se’n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. Llavors li porten un sord, que difícilment podia parlar, i li demanaven que li imposara la mà. Jesús se l’endugué a soles, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué:
-Efatà! -que vol dir: “Obri’t!”
A l’instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho digueren a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. Estaven completament admirats, i deien:
-Tot ho ha fet bé: fa que els sords senten i que els muts parlen.

La curació del sord tartamut que ens conta Marc no és un simple relat d’un miracle més, està situat en una posició estratègica per a transmetre’ns un missatge molt especial: ¿Sabem escoltar Jesús?

La primera mitat de l’evangeli de Marc (capítols 1 al 8), ens presenta a Jesús com l’enviat de Déu que cura malalties, expulsa el mal del món i és capaç, fins i tot, de donar vida on ja ha arribat la mort. Tot està disposat de forma molt intel·ligent, de manera que el poder diví de Jesús queda cada vegada més subratllat fins a arribar a la curació de la filla de la sirofenícia, el passatge immediatament anterior al que llegim hui, on Jesús, amb unes senzilles paraules, expulsa un dimoni a distància perquè la mare de la xiqueta li ho demana.

En contrast amb les manifestacions de poder cada vegada més sorprenents, ara Jesús sembla tindre dificultats per a obrir les oïdes i desnugar la llengua d’un sord tartamut. Necessita ni més ni menys que set signes per a aconseguir un miracle molt inferior a altres que ha fet abans, com restituir la vida a la filla de Jaire. Ha d’apartar el malalt de la gent, posar-li els dits a les orelles, escopir, tocar-li la llengua amb saliva, alçar els ulls al cel, sospirar, i dir una paraula quasi-màgica en arameu, “efatà”, que Marc traduïx ràpidament per a què no es confonga el que fa Jesús amb les curacions dels mags i fetillers de l’època.

Poc després, Marc ens contarà una curació semblant, la del cec de Betsaida (8,22-26) en la què el malalt recuperarà la visió poc a poc, amb gran esforç. En mig dels dos passatges trobarem un diàleg de Jesús amb els deixebles que ens donarà la clau per a entendre el conjunt. Jesús parla amb imatges i paràboles, com sempre, i els seus seguidors no l’entenen; això li fa exclamar: “¿Teniu ulls i no hi veieu, orelles i no sentiu?” (8,18).

Ací ho tenim. El vore i el sentir dels malalts curats amb dificultat eren signes d’un vore i un sentir més profunds, més importants. La sordera i ceguera dels malalts són, en realitat, la incapacitat dels deixebles (de nosaltres), d’acceptar i entendre Jesús i el seu missatge. Ell és molt més gran que tot allò que somiem. Ell pot donar-nos una plenitud de vida que desborda tot el que podem imaginar, però nosaltres, com els deixebles, seguim entestats en demanar-li posicions de poder, en discutir “qui és el més important”, en buscar seguretats en les normes i les lleis que mai ens donaran la llibertat. Jesús pot arrancar el mal del món amb un bufit, expulsa els dimonis sense despentinar-se, però li resulta molt difícil fer-se entendre pels nostres cors endurits i interessats.

El passatge de hui, per tant, ens està denunciant la nostra sordera i, alhora, ens està dient que Jesús sí pot alliberar-nos de la nostra incomprensió, sí pot, i està desitjant fer-ho, obrir-nos les oïdes i destravar-nos la llengua. Així comprendrem a fons el seu missatge, l’amor totalment entregat sense reservar-se res, i parlarem correctament al món, amb paraules i amb la nostra vida, d’este amor que ens inunda.

(Diumenge 23é de durant l’any – Cicle B)