Comentari a les Lectures de la Vetla Pasqual.
En la Vetla Pasqual, «mare de totes les santes vetles», se’ns proposen nou lectures; set de l’Antic Testament i dos del Nou, epístola i evangeli. En alguns llocs es reduïx el nombre de lectures de l’Antic Testament, el mínim són tres. És una llàstima, però és comprensible, perquè el poble cristià sol tindre poca formació bíblica, i llegir totes les lectures pot resultar en un muntó de textos que no se sap d’on venen i on van. Per això, en el comentari de hui no tractarem d’un text, sinó presentarem breument el fil conductor del conjunt de les lectures.
Abans que res, la clau des de la qual entendre tota la Litúrgia de la Paraula de la Vetla Pasqual és la Història de la Salvació. Què vol dir això? El cristianisme no és una reflexió teòrica sobre Déu, el ser humà i la societat, és, més bé, la consciència viva què Déu ha intervingut en la nostra història per a salvar-nos. Esta idea l’hem pres del judaisme, que viu amb molta profunditat els moments fonamentals de la seua existència com a poble. Els èxits i els fracassos, els alliberaments i les derrotes, tot és vist pels creients jueus com una manifestació del Déu que els estima i els vol conduir pel camí de l’amor i el bé. Des de la mateixa existència de l’univers fins l’espera del Messies, passant per l’esdeveniment fonamental de l’alliberament d’Egipte, tot és expressió d’un Déu que es revela progressivament, segons la nostra limitada ment és capaç de rebre’l.
1a Lectura: Gènesi 1,1-2,2. Enllaç al text.
La primera lectura tracta de la creació; ben pensat, no podia ser d’altra manera. Evidentment, no relata la formació de l’univers, les galàxies i els planetes, sinó que és un poema, un himne que canta que tot era bo, que tot allò que Déu ha creat és bo, i fins i tot el ser humà, home i dona, són molt bons. En el fons del text de la creació hi ha un crit d’esperança, una afirmació dels fonaments de l’existència: som bons, radicalment bons, creats bons i per al bé. Tot el mal del món, tot el pecat, tot els patiments, el dolor i la mort vindran en un segon moment per culpa de l’ús desviat de la llibertat humana, però poden ser i seran eliminats pel mateix Déu que seguix fent realitat la creació del bé a cada moment, en cada instant.
2a Lectura: Gènesi 22,1-18. Enllaç al text.
La segona lectura ja no parla en general del món sencer, sinó que se centra en un personatge, en Abraham, el pare del gran poble dels creients. La seua virtut fonamental és la fe, la confiança en Déu, l’entrega de tot el que té per a complir la seua voluntat. El text que llegim és molt sorprenent per a nosaltres, perquè sembla que Déu li demana a Abraham el sacrifici del seu fill; en realitat el punt fonamental està al final, quan l’àngel del Senyor li demana que no el mate. En aquells temps tan primitius, era normal fer sacrificis humans als déus, i també ho era sacrificar el primogènit per a fundar una gran raça. En el judaisme, en canvi, s’introduïx una novetat: Déu no vol la mort, desitja la vida. Això seria vist pels pobles veïns com un símbol de falta de fe i de capacitat de donació als déus. El jueus, en realitat, estan donant un pas endavant en la comprensió de la dignitat humana; ells no sacrifiquen els seus fills, però no perquè els falte fe, sinó tot el contrari.
Les promeses que Déu fa a Abraham al final del text suposen una immensa benedicció de tots els seus descendents.
3a Lectura: Èxode 14,15-15,1. Enllaç al text.
Moltes coses han passat des d’Abraham fins a Moisés; el poble viu en Egipte, esclavitzat, i acaba de ser alliberat per Déu de les garres del Faraó. Però l’exèrcit egipci ha eixit a perseguir-los i el mar els tanca el pas. Estan perduts. No hi ha cap solució. Auxili, Senyor!
Déu, una vegada més, demostra que cuida del seu poble, el salva de la forma més prodigiosa imaginable, el mar es partix el dos per a deixar passar al poble pel mig.
No tenim lloc ací per comentar les diverses hipòtesis històriques o simbòliques del fet. El punt important és que Déu sí té la solució, fins i tot en els moments d’absoluta foscor, quan no veiem ninguna eixida, quan ens assalta la certesa què tot està perdut… Perquè Déu pot traure vida d’on, humanament, no n’hi ha ni en pot haver.
4a Lectura: Isaïes 54,5-14. Enllaç al text.
5a Lectura: Isaïes 55,1-11. Enllaç al text.
6a Lectura: Baruc 3,9-15.32-4,4. Enllaç al text.
7a Lectura: Ezequiel 36,16-17a.18-28. Enllaç al text.
De nou han passat segles. El poble va arribar a la terra promesa i ha viscut èpoques bones i roïnes, esplendor i decadència, èxits i derrotes. En tota la seua història, Déu sempre ha estat acompanyant-lo, dirigint-li la seua paraula. Els profetes s’han encarregat de recordar al poble qui és, d’on va eixir, perquè és com és. Però el poble, repetidament, és infidel i se’n va darrere dels altres déus, dels ídols dels pobles veïns. Pel qui ha vist físicament un ídol, és molt comprensible. Les figuretes cananees, per exemple, eren representacions de bous i altres animals, xicotetes, amansides, disponibles a l’abast de la mà. Era molt temptador pensar que els ídols, tan pròxims i fàcils de manipular, són els déus que ens protegixen.
El Déu d’Israel, en canvi, no deixa que se li facen imatges, perquè sempre serà un misteri molt més gran que no podem imaginar. El profetes anuncien la seua santedat i interpreten totes les desgràcies com crides d’atenció motivades pel desviament del cor del poble, pel seu pecat. Ni tan sols els sacrificis al temple servixen davant de Déu, si no van acompanyats per la misericòrdia, la justícia i la defensa dels pobres.
En les lectures dels profetes d’esta nit es destaca la promesa de la restauració. El poble ha patit derrotes, i la pitjor de totes ha sigut la destrucció de Jerusalem i la deportació de gran part dels habitants. La conclusió més obvia és que els déus de Babilònia, l’imperi conqueridor, són més poderosos que el nostre. Els profetes criden en contra d’esta desesperació. No! El nostre Déu és l’únic que existix! Tot açò ens passa perquè l’hem abandonat… però ell no ens abandonarà mai, tornarà a alliberar-nos com sempre a fet… tornarà a alliberar-nos…
Acaba ací la sèrie de lectures de l’Antic Testament. Tenim punts clars: Déu ho ha creat tot bo; ell ens allibera, encara que pensem que no hi ha solució; ell és sant però nosaltres tantes vegades som pecadors i ens busquem la perdició; a pesar de tot, ell ens seguix prometent l’alliberament, fins a arribar a l’alliberació definitiva.
Tot, però, queda obert al futur. Esperem una intervenció de Déu que ens salve totalment.
Així, en la celebració de la Vetla Pasqual, arribem al càntic del Glòria, inspirat, com sabem, en l’himne dels àngels que anuncien als pastors el naixement de Jesús. Comença la salvació definitiva.
8a Lectura: Romans 6,3-11. Enllaç al text.
Pau ens parla de mort i de vida, d’abandó de la vida anterior, morta en companyia de Crist en la creu, i de resurrecció a la nova vida en l’Esperit. Tot això es realitza en el nostre baptisme. Vivim per a Déu en Jesucrist.
9a Lectura: Mateu 28,1-10 / Marc 16,1-8 / Lluc 24,1-12
Any C – Lluc 24,1-12: Enllaç al text i comentari.
Any B – Marc 16,1-8 (2021): L’evangelista Marc ens presenta les dones que van a ungir el cos de Jesús. Per a elles tot ha acabat, la mort està certificada amb la sepultura. I es pregunten qui els apartarà la pedra. Però, quan arriben, Déu ja s’ha avançat, Jesús ha ressuscitat i el jove vestit de blanc, el color de la divinitat i la victòria, els anuncia que ja ha arribat, per fin, la demostració definitiva de l’amor que Déu havia promés repetidament mitjançant els seus profetes. Però no ha arribat de la forma que esperaven tots, amb un exèrcit celestial que destruïra els malvats, sinó amb la resurrecció d’un crucificat, rebutjat per les autoritats i pel poble, abandonat pels seus, traït pels amics.
L’àngel parla a les dones i ho explica tot: Elles busquen Jesús, el crucificat, és a dir, busquen entre els morts; però Jesús ha ressuscitat, el mateix que havia mort en la creu ara viu una vida nova, renovada per Déu. A més, l’àngel donarà una missió a les dones, que és també missió per a nosaltres: aneu a anunciar que ha ressuscitat, anuncieu la seua vida, la seua paraula, que ja ho havia predit tot. «No tingueu por», és el missatge conclusiu de tota esta nit.
No tingueu por. Hem vist que, una vegada i una altra, Déu pot salvar, Déu pot fer realitat la vida que nosaltres ni sospitàvem. I, a la fi, som testimonis de la intervenció definitiva de Déu per amor a la humanitat…, i ens hem pogut trobar amb ell.
Ara, aneu i anuncieu.
(Diumenge de Pasqua – Vetla Pasqual)