[Evangeli del diumenge, 3 durant l’Any – Cicle A]

Mateu 4,12-23:
Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós».
Des d’aquell temps, Jesús començà a predicar així:
—Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.

Vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant la xàrcia a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué:
—Veniu amb mi, i us faré pescadors d’hòmens.
Immediatament, abandonaren les xàrcies i se n’anaren amb ell.
Més enllà, veié altres dos germans: Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xàrcies, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell.
I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i curant entre la gent tota malaltia.

Els evangelistes són molt observadors, miren al seu voltant i veuen que Déu els està parlant a través de les coses que passen, de la vida de cada dia. Jesús, de fet, va fixar durant un temps la seua residència a Cafar-Naüm, a la casa de Pere. Açò, que podria no tindre major importància, és vist per Mateu amb molta més profunditat, perquè ell coneix les Escriptures Sagrades i la història del poble jueu. Precisament a Galilea, segles abans, va començar la deportació del poble d’Israel quan foren vençuts per l’exèrcit d’Assíria. Aquella terra despoblada va ser colonitzada per altra gent, per «pagans», i encara segles després, els senyorets de Jerusalem miraven per damunt del muscle als jueus de Galilea perquè els consideraven quasi «contaminats» per la seua història.
La deportació no era simplement perdre la casa i la terra, era perdre la terra-promesa per Déu, era un enfonsament de la vida i les creences del poble. Per això Isaïes els va anunciar la salvació com un alliberament: «El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum». Mateu reflexiona, admirat, i se n’adona de què Jesús és la autèntica llum resplendent, i ha anat a viure precisament a la vora del llac. Els mestres de la Llei i els savis del poble mai ho hagueren imaginat; pensaven que el Messies deuria viure en Jerusalem, el centre religiós i de poder. Jesús, en canvi, va començar la seua obra salvadora a Galilea, i Mateu entén que allí és on devia començar la salvació, l’anunci de què el Regne de Déu està a punt d’arribar, de fet, ja arribat perquè ha arribat Jesús.

A continuació, Mateu ens conta el primer relat de vocació. Jesús demana a uns pescadors que el seguisquen. Normalment, els rabins de l’època no cridaven deixebles, sinó que acollien els qui volien ser els seus alumnes. Jesús, en canvi, té la iniciativa i va a buscar als seus seguidors precisament en la seua vida quotidiana, en el seu treball, en les seues famílies.
La resposta dels primers deixebles és modèlica: deixen de seguida tot el que tenen entre mans, la seguretat del seu treball, de la seua família, i es decidixen a anar amb Jesús amb la sola promesa de ser «pescadors d’hòmens». La seua faena a partir d’ara serà acompanyar a Jesús mentre «ensenya, predica i cura». Han de deixar-se omplir per la Bona Nova, per l’Evangeli que Jesús transmet, han de viure en profunda unitat amb ell. Molt mes tard, després de la resurrecció, arribarà el moment en què el mateix Jesús els enviarà per totes les nacions per a ensenyar allò que ell primer els ha transmés

(Diumenge 3 durant l’Any – Cicle A)