[Evangeli del diumenge, 16 d’agost 2015]
Joan 6,51-58:
En aquell temps, Jesús digué als jueus:
—Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meua carn: perquè done vida al món.
Els jueus es posaren a discutir. Deien:
—¿Com s’ho pot fer aquest, per donar-nos la seua carn per menjar?
Jesús els respongué:
— Vos ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seua sang, no podeu tindre vida en vosaltres. Qui menja la meua carn i beu la meua sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia.
»Ben cert: la meua carn és un vertader menjar, i la meua sang és una vertadera beguda. Qui menja la meua carn i beu la meua sang està en mi i jo en ell. A mi, m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen viuran gràcies a mi.
»Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa viuran per sempre.
—Què fas, Joanet? Et veig molt concentrat.
—Estic donant-li voltes a un discurs de Jesús que estic escrivint.
—Però, ¿Jesús va dir això exactament?
—Bé, no ho va dir així, amb estes paraules gregues. Ell parlava en arameu i amb historietes del camp, que els que estàvem allí enteníem, però en la meua comunitat hi ha problemes nous, diferents. A més, jo vull posar en paraules allò que Jesús ens va dir amb els seus gestos, amb les seues motivacions de fons…
—¿Allò que deia amb el seu «llenguatge corporal»?
—Una cosa així, encara que eixa expressió no s’ha inventat encara, que estem a finals del segle primer. El que jo vull escriure, més que allò que Jesús va dir, és el que ell «volia dir» en el fons.
—A vore, a vore que llija un poc… «Qui menja la meua carn i beu la meua sang està en mi i jo en ell…» Vaja, és difícil d’entendre.
—¿Segur que no ho entens? Pensa un poc.
—Bé, se m’ocorre pensar que està parlant d’aquell que s’unix a les idees de Jesús, dels qui són els seus seguidors, ¿no?
—Una cosa així.
—Llavors, ¿per què no escrius: «el qui s’unix a les meues idees i participa d’elles serà el meu seguidor». Així s’entendria més.
—Mmmmm, perquè això que has dit se’m queda curt. Hi ha alguns en la comunitat que han sentit parlar dels grups «gnòstics», que diuen que arriben a salvar-se pel «coneixement», que l’única cosa que val són les «idees». Però jo sé que Jesús no deia això. Les idees toquen només l’intel·lecte, la ment; en canvi, Jesús volia tocar la persona sencera.
—Per això uses la metàfora de la «carn»…
—Clar. Hi ha molta gent a què Jesús «cau simpàtic», què els agrada Jesús per les coses que deia, i com acollia els pecadors; però tot això no és prou. Jesús ens cridava a molt més.
—Però, ¿no et sembla molt fort això de «menjar la seua carn»?
—No crec que hi haja ningú tan ignorant com per a entendre-ho al peu de la lletra!(*) El que vull dir és que la vida sencera, amb les nostres idees per una banda, però també amb els nostres sentiments i emocions, amb la nostra riquesa i pobresa, amb la nostra força i debilitat (la carn) amb tot el que som, sentim i vivim, queda tocat, renovat, transformat per Jesús. Qui entra en contacte amb Jesús no deixa un sol porus de la seua pell indiferent a la vida nova que rep. Per això, parlar de les «idees de Jesús» em resulta tan simple, per això he escrit que Jesús ens dóna la vida i m’ha sabut a poc, per això he buscat les paraules més viscerals que he trobat: «carn» y «sang». A més, el mateix Jesús en l’últim sopar sí va usar les paraules «cos i sang».
—¿I això que has escrit de: «Jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen viuran gràcies a mi»?
—Això és la cosa més grandiosa que vull expressar, però sé que sempre em quede curt. Jesús no era simplement u més, vivia tan en unió amb Déu, perquè venia de Déu, que era u amb Déu. Però la cosa més impressionant és que ell vol que ens unim tant a ell que nosaltres mateixos visquem en unió amb ell i, per tant, amb Déu mateix. ¿No és meravellós?
—No sé si ho entenc.
—Bé, jo tampoc arribe a comprendre-ho del tot… ¿recordes la tercera pàgina del Gènesi?
—¿La de la serp?
—Sí. ¿Saps com tempta la serp als sers humans?
—Dient-los que «seran com déus».
—Exacte. Doncs precisament això que els hòmens volien furtar-li a Déu (ser com déus), és allò que Déu mateix vol regalar-los. Però clar, no és el mateix furtar una cosa que rebre-la agraït d’algú que te la regala per amor. No creus?
—També perquè Adam i Eva (que són símbol de tots nosaltres), creien que ser com déus era manar sobre tot i fer allò que els donara la gana.
—Clar, i en realitat Jesús ens va ensenyar que «ser com déus» és «ser com Jesús», és a dir, «donar la vida pels amics», fins a l’última gota de sang… ¿Comprens ara per què necessite paraules tan xocants, tan profundament humanes, tan viscerals?
—Ho vaig intuint un poc…
—Allò que Jesús ens va transmetre és tan radicalment nou i diferent que en el llenguatge humà no hi ha forma d’expressar-ho amb exactitud. Ni tan sols amb el llenguatge poètic més arriscat.
—Potser la millor forma d’expressar-ho siga viure-ho…
—Això segur.
(*) En això de «no entendre-ho al peu de la lletra», Joanet es va equivocar un poc. Una de les primeres crítiques que els romans ens feren als cristians va ser la s’antropofàgia. Mesclaren els relats del naixement del xiquet Jesús amb les frases de Joan i ens acusaven de menjar-nos als xiquets. Si ens hagueren preguntat! Però, clar, és normal criticar allò que no es coneix… com passa hui en dia.
(Diumenge 20 durant l’any – Cicle B)
(Dibuix: fano)