Angoixa, tenebra, estreles que cauen, astres que trontollen… açò pareix la fi del món! Bé, és que tècnicament, d’això es tracta.
[Evangeli dg., 15 nov. 2015. 33é de l’any – Cicle B]
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—Aquells dies, després de la tribulació, el sol s’enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estreles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran.
»Aleshores veuran el Fill de l’home venint entre núvols amb gran poder i majestat. I llavors ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l’extrem de la terra a l’extrem del cel.
»Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seues branques es tornen tendres i comença a traure fulla, coneixeu que l’estiu és prop; igualment, quan veureu que succeïx tot això, sapieu que ell és prop, que ja és a les portes. En veritat vos dic que no passarà esta generació sense que tot això haja succeït. El cel i la terra passaran, però les meues paraules no passaran.
»D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare.
En temps de Jesús (i, mira tu!, ara també) estava de moda una forma religiosa d’expressar-se que es diu «apocalíptica», encara que el nom no l’inventaren ells, sinó més tard. Dic que estava de moda, però tampoc és per a tant; alguns grups jueus eren «apocalíptics», és a dir, que s’expressaven d’eixa forma i compartien algunes idees, però no eren la majoria, ni molt menys. La diferència amb la nostra època està en què ells eren conscients que es tractava d’una forma d’expressió i no d’una descripció de caràcter físic, com si es tractara d’un documental del National Geografic. Hui en dia, si un il·luminat parla de la fi del món i de les estreles caient i de terratrèmols i de la lluna que es convertix en sang està dient precisament això: que les estreles («astres massiu i lluminosos formats per plasma», segons la viquipèdia) cauran literalment sobre el planeta Terra, que les plaques tectòniques allibereran energia bruscament provocant sismes (això és un terratrèmol), que la lluna canviarà el seu color lletós per un to cromàtic diferent… (bé, açò ja passa, però la causa és l’atmosfera de la Terra).
I per què tanta paraula tècnica treta de la viquièdia? Molt senzill, intente desemmascarar l’absurd dels qui interpreten les paraules de fa dos mil anys amb els coneixements d’ara, com si aquelles persones saberen totes eixes coses. L’estil apocalíptic d’expressar-se era conegut, encara que els grups realment apocalíptics eren pocs. Jesús també es va expressar en ocasions aprofitant les frases i imatges que els apocalíptics havien inventat, segurament perquè eren molt suggeridores i plenes de simbolisme. El fet que a nosaltres ens resulte difícil interpretar-les és només problema nostre.
Els apocalíptics creien que Déu estava a punt d’intervindre de forma definitiva en la història. S’adonaven que les coses en la seua societat anaven fatal (quina coincidència!), per les guerres, l’opressió dels romans i en general de qualsevol imperi, per la injustícia dels poderosos contra els dèbils… Però ells donaven un pas més; estaven convençuts que Déu arreglaria les coses. S’adonaven que els hòmens i dones del món ja no podíem arreglar la situació amb pedaços, bona voluntat buida, ambaixadors de l’ONU amb maquillatge i maratons solidaris en la tele. Per a ells el món havia de canviar radicalment, calia donar-li la volta com a un calcetí, i Déu era l’únic capaç de fer-ho.
Jesús, i els cristians més tard, aprofitaren estes idees i este missatge, però li donaren un contingut totalment nou: El mateix Crist és la intervenció definitiva de Déu en la història, i la seua entrega lliure per amor en la creu és el canvi radical que els apocalíptics esperaven. No vindrà Déu amb un exèrcit d’ángels armats amb espase de foc per a acabar violentament amb els malvats; el que Déu fa en Crist és canviar les regles del joc, ara la felicitat estarà en ser pobre d’esperit, benèvol i humil i en treballar per la pau; ara la plenitud de vida estarà en buidar-se, per amor, de les pròpies apetències fins a ser capaç d’entregar-ho tot i d’entregar-se del tot; ara el qui vullga ser exalçat haurà de viure en humilitat; ara el qui vullga ser el primer haurà de ser l’últim; ara el camí que porta a la vida passa per la mort més ignominiosa acceptada només per amor; ara descobrim en Déu l’amor més boig, més apassionat, tan totalment bolcat que és capaç de buidar-se de si mateix…
Per a expressar tanta novetat Jesús i els cristians es deixaren interpel·lar per les imatges impactants de l’apocalíptica; allò més estable que existix, allò que mai no canvia, les muntanyes, el sol, la lluna i els astres cauran, canviaran, seran convulsionats pels sotracs còsmics que suposa la creu de Jesús. No perquè pensem que estes coses van a succeir literalment, sinó perquè ens referim metafòricament a allò més estable de la història humana, que ha sigut i seguix sent la cobdícia i l’ansia de poder; a allò més sòlid del nostre sistema econòmic adés i ara, que és el guany del més ric contra el més pobre; a l’única cosa realment globalitzada, que és la pobrsa i la misèria.
Tots estos processos interns de la història que funcionaven adés com funcione ara, han sigut ferits de mort pel missatge, la vida i l’entrega de Jesús. Tot trontolla gràcies a ell. Este és el missatge. Esta és l’esperança. Açò és treballar pel Regne, per la pau, per l’autèntica vida plena de l’Esperit de Déu.
L’evangeli de hui afegix més coses. Jesús es referix a la paràbola de la figuera, que no és una paràbola en forma de relat com de costum; és la figuera mateixa, tota la natura, en realitat, la que es convertix en signde de vida nova. És la primavera, amb la seua explosió de vida i de color, la verdadera paràbola de Déu en el món. Vivim encara en un hivern dur, llarguíssim, difícil per a molts, però ja podem vore els punts diminuts dels brots verds que aguaiten entre les branques de la figuera del món. Pocs els veuen, molts preferixen ser profetes de desgràcies, anunciadors d’una fi del món que no és més que «final» del món. Jesús no és així, ell veu que brota la vida, per a ell la fi del món és la «finalitat» del món: que arribem a construir entre tots en la Terra la vida plena, justa i solidària que Déu somnia per a tots. Que «es faça la seua voluntat així en la terra com es fa en el cel».
(Diumenge 33 durant l’any – Cicle B)
(Text bíblic: laparaula.com/biblia)
(Imatge: Valdez Lopez, Vikipedia)