Una sola carn (Marc 10,2-16)

[Evangeli del diumenge, 4 d’octubre 2015]

Marc 10,2-16:

En aquell temps, els fariseus anaren a trobar a Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es pot divorciar de la seua dona. Ell els preguntà:
—¿Què us va ordenar Moisès?
Li respongueren:
—Moisès permet donar a l’esposa un document de divorci i separar-se.
Jesús els digué:
—Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això l’home deixa el pare i la mare i ells dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.
Una vegada a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els diu:
—Aquell qui es divorcia de la seua dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i, si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri.
La gent portava a Jesús uns xiquets perquè els imposara les mans, però els deixebles renyien els qui els havien portat. A Jesús li va saber mal que els renyiren, i els digué:
—Deixeu venir els xiquets, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells. Vos ho dic amb tota veritat: Qui no rebrà el Regne de Déu com el rep un xiquet, no hi entrarà de cap manera.
I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

En l’apassionant aventura de seguir a Jesús i construir amb ell el Regne de Déu, ens trobem hui amb un passatge ple de conseqüències. En els capítols 9 i 10 de l’evangeli de Marc, Jesús està ensenyant als seus deixebles i a la gent que seguir-lo implica viure d’una determinada manera: el desig de poder, la temptació de l’escàndol i el perill de les riqueses són alguns dels temes, molt concrets i realistes, que Jesús presenta als seus seguidors. Déu ha volgut, des de l’inici, des de la creació, un ideal de ser humà i de societat en la què l’autoritat signifique servici, els més dèbils siguen protegits amb minuciosa atenció i les riqueses siguen compartides per a no convertir-se en cadenes d’esclavitud.

En el text de hui Jesús parla d’un altre element que pertany a la vivència quotidiana de tots i a l’estructura més profunda de la personalitat: la relació baró-dona. El judaisme havia desenvolupat un mecanisme d’alliberament del baró i d’opressió de la dona amb el document de repudi que la Llei permetia. Les dones repudiades quedaven així marcades com a rebutjades, mentre que els seus marits podien refer la seua vida escollint-ne una altra.
Jesús, amb un diàleg amb els fariseus típic de les escoles jueues de l’època, torna a presentar l’ideal manifestat per Déu en la seua creació. L’home i la dona han sigut creats com a imatge de Déu en la seua complementarietat. Així, amb la unitat de les seues ànimes i dels seus cosos, de les seues vides i projectes de futur, expressen de forma sublim l’amor mateix, que és l’essència de Déu. Este és el projecte elevat que Déu ha somiat i somia per a nosaltres, les seues criatures estimades.

El divorci i el re-casament són, segons este pla, un trencament de la imatge més perfecta de l’amor. Per a Jesús, la unió que Déu ha previst no s’ha de separar.

Una primera conseqüència de les paraules de Jesús és la gran importància donada a la relació entre l’home i la dona. En qualsevol cas, s’ha de posar molta atenció i no s’ha de banalitzar. Hui en dia els psicòlegs són molt conscients de les implicacions afectives i emocionals que tenen estes relacions. L’evangeli ens afegix els aspectes religiosos: no estem en el món per casualitat, sinó perquè Déu ens ha creat per a ser feliços intentant construir el seu Regne d’amor en plenitud. No val qualsevol cosa, qualsevol actitud, qualsevol acció. Les relacions entre hòmens i dones no són indiferents al conjunt de la seua vida i la seua felicitat. Esta primera idea va directament en contra d’una corrent molt estesa de banalitzar la sexualitat i considerar-la, fins i tot, un element més de divertiment.

Una segona conseqüència és el valor dels matrimonis i la necessitat de recolzar-los amb tots els mitjans possibles per a què puguen superar les dificultats. Possiblement, alguns (o molts) dels matrimonis que es trenquen podrien haver continuat endavant si hagueren trobat l’acompanyament adequat, l’estímul per a reconstruir-se, aprenent dels errors passats. Possiblement, la nostra societat li dóna massa poca importància als compromisos i els veu més com grillons d’esclavitud i no com opcions lliures que ens fan créixer com a persones.

Per últim, hem de recordar que Jesús està dibuixant un ideal, el més elevat, a partir del pla de Déu. Un ideal al qual només arribarem a la fi dels temps, quan Déu siga tot en tots i puguem vore’l cara a cara. Per això, les paraules de Jesús no poden ser mai instruments d’acusació ni de juí contra ningú. Les parelles que es trenquen mereixen tot el nostre respecte i comprensió. I la legislació de l’Església deuria ser molt conscient (i no ho és) què encara no vivim en l’ideal.

(Diumenge 27 durant l’any – Cicle B)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari