[Evangeli del diumenge, 27 de setembre 2015]

Marc 9,38-48:

En aquell temps, Joan digué a Jesús:
—Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom, per traure dimonis i li dèiem que no ho fera més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.
Jesús respongué:
—Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faça miracles, no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres.
»Tothom qui vos done un got d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, vos dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa. Però, a aquell que allunya de mi un d’aquests menuts que tenen fe, valdria més que el tiraren al mar amb una roda de molí lligada al coll.
»Si la teua mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entres a la vida sense mà, i no que vages amb totes dues mans a l’infern, al foc que no s’apaga.
»Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entres a la vida sense peu, i no que sigues llançat amb tots dos peus a l’infern.
»I, si el teu ull et fa caure en pecat, trau-te’l. Val més que entres al Regne de Déu amb un sol ull, i no que sigues llançat amb tots dos ulls a l’infern, on el corcó no mor mai i el foc no s’apaga.

Hi ha moments per a consolar i moments per a exhortar; moments per a sembrar i moments per a esporgar.
Jesús va saber dir a cada u la paraula que necessitava; era capaç de ser dolç amb els que patien les injustícies i també dedicava paraules dures als seus deixebles més pròxims; dures, però carregades de l’amor educatiu del Pare. Era exigent perquè els estimava; i és exigent amb nosaltres perquè ens estima, perquè no vol que la nostra vida es perda en la mediocritat, en el «anar passant», en la tebiesa de qui no fa grans errors però tampoc té cap empenta per a eixir de si mateix i arriscar-se a estimar.
Hui, la segona part de la lectura ens posa tres exemples molt impactants. Jesús fa servir l’estil del llenguatge dels profetes, incisiu, directe i provocatiu, per avisar-nos: les nostres decisions són qüestió de vida o mort.
El pecat de què es parla vol dir allunyar-se de Déu i dels altres. El pecat no és mai la transgressió d’una norma, perquè les lleis s’escriuen després. El pecat és, senzillament, el triomf de l’egoisme, és pensar en nosaltres mateixos per damunt dels altres i actuar a favor nostre sense importar-nos el bé dels germans. Per això, segons Jesús, el pecat és tan greu; perquè et tanca dins de tu mateix i no et deixa eixir, ni estimar, ni entregar-te pels altres.
Els tres exemples que posa Jesús són la mà, el peu i l’ull. Està clar que no s’ha de prendre literalment el consell de llevar-se un membre del cos. Seria una barbaritat. El significat és simbòlic, segons la forma típica de parlar dels hebreus:

• La mà són les nostres accions, allò que decidim fer, com decidim actuar.
• El peu ens porta pel camí de la vida, per tant es referix a les opcions a llarg termini, les sendes per les quals optem encaminar-nos, les vies de futur que pretenem recórrer.
• L’ull és la capacitat de comprensió i de juí que tots tenim; davant de les coses que ens passen i de les persones que en trobem, fem valoracions i jutgem què està bé i què malament.

Les tres, accions, opcions i juís, ens poden acostar a l’amor de Déu, o bé ens poden allunyar d’ell i esclavitzar-nos a l’egoisme. Per a Jesús, la diferència és fonamental i ens portarà a camins de felicitat entregada o d’egoisme infeliç.

(Diumenge 26 durant l’any – Cicle B)