1 Com és, Senyor, que et quedes lluny,

que t’amagues en els moments de la desgràcia?

2 Amb insolència, l’impiu perseguix els desvalguts,

i cauen en les intrigues que ell trama.

3 S’enorgullix el malvat de les seues ambicions;

àvid de diners, menysprea el Senyor.

4 Altiu i sense escrúpols, el malvat exclama:

«Déu no passa comptes, no és res.»

Això és el que pensa.

5 Sempre prospera en tot el que emprén.

Troba molt llunyans els teus juís,

es riu de tots els seus rivals.

6 Pensa en el seu cor: «No cauré mai;

per anys que passen, no veuré desgràcies.»

7 Té la boca plena de malediccions,

d’enganys i violència;

amaga davall la llengua maldats i maleficis.

8 Es posa a l’aguait a l’entrada del poble

per assassinar d’amagat l’innocent.

Els seus ulls espien l’indefens,

9 espia d’amagat, com un lleó entre els matolls,

a punt per a endur-se el desgraciat;

el captura, i amb el llaç l’arrossega;

10 s’ajup, s’aclofa fins a terra,

cau l’indefens a les seues urpes.

11 Pensa en el seu cor: «Déu se n’oblida,

aparta els ulls, no veu mai res.»

12 Alça’t, Senyor, alça la mà, Déu meu,

no t’oblides de l’indefens!

13 Per què l’impiu menysprea Déu

i pensa en el seu cor: «Ell no passa comptes»?

14 Prou que ho veus, tot això,

tu que mires penes i patiments i els reculls a les teues mans.

A tu s’abandona l’indefens,

eres l’ajuda dels orfes.

15 Desarma, Senyor, l’home impiu i roín,

demana-li comptes de la seua impietat,

i no en quedarà ni rastre.

16 El Senyor és rei per sempre més:

del seu país, els pagans desapareixen.

17 Acull, Senyor, el desig dels humils;

enfortix el seu cor, escolta’ls:

18 fes justícia al desvalgut i a l’orfe,

que no els torne a oprimir l’home que és terra.