[Evangeli del diumenge, 20 de setembre 2015]

Marc 9,31-37:

En aquell temps, Jesús i els deixebles passaven per Galilea,
però Jesús no volia que ho sabera ningú. Instruïa els seus deixebles dient-los:
—El Fill de l’home serà entregat en mans dels hòmens, el mataran
i, una vegada mort, ressuscitarà al cap de tres dies.
Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes.
Arribaren a Cafar-Naüm. Una vegada a casa, els preguntà:
—¿Què discutíeu pel camí?
Però ells callaven, perquè, pel camí, havien discutit quin d’ells seria el més important. Aleshores, s’assegué, cridà els dotze i els digué:
—Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.
Després, féu venir un xiquet, el posà al mig, el prengué als braços i els digué:
—Qui acull un d’aquests xiquets en nom meu, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat.

Diumenge passat escoltàvem el primer anunci de la passió i resurrecció que Jesús fa en l’evangeli de Marc. Pere llavors es va envalentir i va voler posar-se a explicar-li a Jesús què li convenia i què no, però la cosa li va eixir malament al pobre. Ara llegim el segon anunci (de tres que n’hi ha) i només se’ns diu que els deixebles, poregosos, van preferir no preguntar, encara que no ho entenien.
L’altra volta, Jesús va seguir parlant de «prendre la creu i seguir-lo», ara ens parla de qui és el més important segons els seus estranys esquemes.

Que els deixebles discutiren sobre quin d’ells era el més important no hauria d’estranyar-nos. Els sers humans portem mil·lennis discutint el mateix, alguns amb paraules, altres amb paraulotes, i altres amb mètodes més destructius. Davant d’aquella preocupació dels deixebles, Jesús havia d’esprémer-se el cervell, buscant la manera més fàcil que els entrara en el cap a ells —i a nosaltres—, esta idea tan diferent, revolucionària i absolutament oposada al que consideraríem «normal»: que el poder és el servici.
Jesús va preferir una paràbola vivent: posar un xiquet «enmig» i abraçar-lo. Esta és l’estampa que Déu pintaria en un diccionari il·lustrat davall de la veu «poder». Els xiquets en aquelles cultures —és molt diferent ara—, no pintaven res fins que tingueren edat de deixar de ser xiquets, la infància era com un xarampió molest que no hi havia més remei que suportar. Els xiquets depenien totalment dels seus pares, de manera que el pitjor que podia passar-li a algú era ser orfe, ja que quedava desprotegit en aquella societat difícil, perillosa i esguitada de guerres i rebel·lions. Només la família ampla podia ser garant d’un mínim d’estabilitat per al xiquet que quedara sol.
Doncs precisament un xiquet, un qualsevol, sense nom ni cognoms, una criatura desconeguda, és la resposta a les ànsies de poder dels apòstols, dels papes medievals —alguns—, dels fonamentalistes, teues i meues. A tots ens dóna Jesús la mateixa lliçó: la tendresa d’un abraç protector sobre un xiquet indefens i desvalgut.

Potser la idea que estic expressant no siga tan difícil d’entendre, però intentaré mostrar que ni tan sols els cristians del carrer la tenim interioritzada: Quan en alguna celebració litúrgica sentim l’expressió «Déu totpoderós», ¿tendim a pensar que es tracta d’una expressió poc afortunada? ¿Preferiríem altra més «acord» amb l’evangeli? Jo reconec que a mi em passava, fins que em van explicar que per a Déu, el «poder» és la capacitat de donar-se, de lliurar-se, de servir, d’abraçar un xiquet. Per això Déu és «totpoderós», i no tant perquè siga creador —que també, encara que la idea d’un déu creador està en moltes altres religions—, perquè ha estat capaç de rebaixar-se del tot , de «ser l’últim de tots» i de «servir a tots».
Això és el que ens demana Jesús, complint-ho ell primer. Si algú vol ser el primer, el més cristià, el més evangèlic, que es pose a servir, i es donarà compte que, com a molt, arribarà a ser el penúltim, però no l’últim, perquè l’últim, el que més servix, el que més es va entregar i s’entrega, és Jesús, el «totpoderós».

(Diumenge 25 durant l’any – Cicle B)